ELS EXPEDIENTS D’EXTRADICIÓ DELS POLÍTICS CATALANS, FAN VERGONYA DE TAN POTINERS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 9 maig 2018)

- Mai hagués dit, veient aquests jutges que actuen com si fossin Déus, decidint a qui priven de llibertat i capgirant de cap a peus la vida de persones que no són criminals, ni terroristes, ni corruptes, ni estafadores, sinó ciutadanes practicants de la democràcia fins a les darreres conseqüències, que portessin els papers tan molls com per fer el ridícul que estan fent, en tot aquest assumpte de documentar amb proves fefaents els delictes en que es basen per demanar l’extradició de polítics, exiliats per basarda de ser detinguts i empresonats sense garanties processals. Resulta que els jutjats d’Alemanya, Bèlgica i Regne Unit que examinen les ordres d’extradició posen unànimement en qüestió que hi hagi delicte de rebel•lió o sedició sense que es pugui atribuir als presumptes responsables cap tipus de violència. Aquests països europeus que ja són veterans en el desenvolupament i la pràctica democràtica ben entesa, han hagut d’alliçonar els espanyols que una rebel•lió pacífica no encaixa ni penalment ni democràticament parlant en els seus codis. És a dir, han fet palès amb una mica de sornegueria inclosa, que el curset accelerat de democràcia que varen seguir alguns espanyols per sortir del pas, no els ha servit per dissimular que aquesta assignatura la varen assimilar a mitges i en democràcia estan a les beceroles. El que sap greu és que per culpa d’uns quants capgrossos i matussers, els que sí que tenen un màster en democràcia teòrica i pràctica, hagin de passar per la vergonya aliena de que es consideri a tots els espanyols igual d’analfabets en aquesta matèria. Espero que l’Europa que sap distingir la diferència entre governants que es poden fer entendre en tres o quatre idiomes i els que no poden donar un pas sense portar enganxat l’intèrpret al cul, ho tinguin present a l’hora de repartir els aprovats i les carbasses.

Però deixant de banda això de la rebel•lió i la sedició, que ja entenc que és una qüestió més delicada i complicada de demostrar, resulta que sobre l’acusació de malversació de cabdals públics el més calent, en quan a proves, pel que es veu està a l’aigüera perquè algú, suposo que la fiscalia, no ha fet la feina ben feta i han deixat al pobre jutge Llarena literalment amb el cul a l’aire, obligant-lo a confessar als seus col•legues alemanys que necessita una mica més de temps per aportar els justificants que li demanen. I en responsabilitzo a la fiscalia, perquè dubto que un jutge experimentat i tan tocat i posat com el senyor Llarena gosés iniciar mai un incident d’extradició que ha resultat un nyap. Perquè si al final no es pot provar la malversació, la pregunta no és com l’explicaran als ciutadans aquesta potineria, sinó com varen ser capaços d’imputar per aquest presumpte delicte als membres de tot govern i a uns quants parlamentaris significats, de torna, refiant-se només d’indicis i suposicions de la guàrdia civil. A Europa, a ningú se’l pot acusar d’una cosa lletja només perquè se li tingui mania, sinó que s’han de posar sobre la taula proves irrefutables de culpabilitat. A Europa, no esbandeixen certes qüestions tan a la lleugera com es permet a Espanya, per aquesta raó tan sovint des de les institucions de justícia i drets humans europeus han de cridar l’atenció al senyor Rajoy. Si al final de l’obra, des d’Europa desmunten tota la Causa General contra Catalunya, ¿com podran els responsables del seu empresonament preventiu mirar als ulls de tants de polítics innocents mentre, no es demostri el contrari? Potser es pensen que demanaran perdó i santes pasqües, com va fer una directora general de comunicació del PP, que es va permetre, en una expansió verbal privada, insultar als pensionistes manifestants amb un castís: os jodeis!