Follow by Email

dijous, 24 de maig de 2018

NO SEMPRE EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 24 maig 2018)
- En plena eufòria de manifestacions de dones i alguns homes per protestar contra la sentència coneguda popularment per “la de la manada”, em va molestar que al meu poble, Manresa, les activistes d’un grup identificat com “acció lila” empastifessin el boci més blanc d’un gran mural que suavitza l’impacte visual de la tanca d’un solar, en ple el rovell de l’ou urbà, amb una guixada que diu: “hermana, yo si te creo”. Comparteixo la protesta i fins i tot el crit d’indignació que reflexa l’escrit en abstracte, però penso que en concret les activistes manresanes podíem haver estat més originals i, sobretot, més casolanes lingüísticament parlant, encara que comprenc que les meves reserves poden ésser discutibles i cadascú pot expressar la seva mala sang, sensibilitat o solidaritat com li roti. Res a dir, doncs, fins aquí. Ara bé, suposo que tots estarem d’acord o almenys una gran majoria, que per trametre un missatge reivindicatiu, per molt digne i justificat que sigui, embrutar un innocent i immaculat mural no és la manera més correcta de fer-ho. La finalitat de l’escrit solidari amb la víctima d’una terrible violació en grup i la poca empatia de la justícia, no justifica ni excusa que s’hagi fet malbé un mural, més o menys artístic, que tenia per objecte fer amable i dissimular un enderroc a la vista dels milers de transeünts que passen cada dia per la cèntrica plaça de sant Domènec, a mà dreta del passeig, davant per davant del solar on fins fa poc hi havia l’edifici de l’històric restaurant Cal Perdiu. I el que més em fot de tot plegat, és que després de quasi un mes de la gracieta, ningú ni les del col•lectiu lila, ni la brigada municipal ni la propietat del solar s’han preocupat de netejar una escopinada reivindicativa que si no es fa res per desnonar-la, el mural aviat tindrà companyia perquè de protestes i reivindicacions que passin a prop no en faltaran.

A la meva manera de veure, doncs, no tot s’hi val encara que es faci a fi de bé. És cert que alguns pensen que una revolució sense trencadissa pot semblar massa tova i que sense ensenyar les dents queixalant mobiliari urbà, façanes o aparadors situats en llocs simbòlics i molt transitats, la gent no se’n recordarà de la protesta d'unes hores. Però aquesta teoria és tan bona i respectable, si em permeteu, com la que defensa que els cops de puny a la taula que significa una manifestació, si respecten els principis cívics i pacífics a la curta i a la llarga tenen més molt impacte; però és clar, això poc ho poden entendre els que tenen pressa per aconseguir el que reivindiquen i llavors passa el que passa.

Malgrat els hi costi d’entomar-ho a uns quants caps quadrats de l’establishment polític embolicat amb la Constitució per encarar-se amb el sobiranisme català, fins avui les multitudinàries manifestacions independentistes han estat un model de civisme, parant els peus inclús als quatre fills de pare desconegut que a cara tapada pretenien fer mal. Àdhuc les manifestacions dels pensionistes, que a Paris varen acabar a hòsties no fa gaire, aquí es desenvolupen exemplarment, amb molta cridòria però sense cap violència més enllà de trencar simbòlicament la cara d’alguns pocavergonyes. I estic convençut que a en Rajoy li tremolen més les cames quan veu riuades de ciutadans jubilats, molts d’ells votants seus segons diuen les enquestes, omplin els carrers de bat a bat amb la tossuderia dels tan carregats de raó que els hi surt més a compte la cordura que no pas la barbàrie. El problema és que l’establishment polític o empresarial, quan les reivindicacions son laborals, fiant-se del civisme dels manifestants tira milles per posar-hi remei fent veure que no s’assabenta del malestar perquè té les orelles a cal ferrer; la paciència té un límit i la gent sempre pacífica pot arribar a la conclusió que si vol menjar-se la truita haurà de trencar uns quants ous. Per aquesta raó, les manifestacions sempre s'han d'escoltar i atendre si es pot, perquè val més un pacte que un ball de bastons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada