Follow by Email

dilluns, 21 de maig de 2018

QUE NO S’AIXEQUI EL 155 ÉS UN ALTRE GRAN ERROR I RESPONSABILITAT DE TOTS.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 21 maig 2018)
QUE NO S’AIXEQUI EL 155 ÉS UN ALTRE GRAN ERROR I RESPONSABILITAT DE TOTS.- I quina és la solució, em preguntareu? Doncs, francament, a la meva manera de veure només n’hi ha una per sortir d’aquest atzucac diabòlic: que el primer incendiari ho reconegui, se’n penedeixi i tingui la decència de demanar perdó, com a pas previ perquè tots els altres que varen afegir llenya al foc facin la mateixa penitència i s’estigui en condicions de començar, des de zero, l’armistici en aquest conflicte que desgasta i posa en ridícul, més enllà de l’èpica i la retòrica, totes les parts en litigi. Dit això, per tant, cal determinar sense cap mena de reserva qui realment va començar a enredar la troca, qui va ser el primer d’empudegar les relacions entre Catalunya i Espanya a partir de la transició, perquè no crec que calgui remuntar-nos segles enrere per desenterrar greuges històrics. Anem més aviat per feina: la mà esquerra del president Tarradellas va aconseguir la restauració de la Generalitat abolida acabada la guerra civil i engrescar totes les forces polítiques – catalanes i espanyoles – en la redacció positivista d’una Constitució que va permetre recuperar l’any 1979 l’autonomia, en el marc d’un model estrambòtic de “cafè per a tothom”, mitjançant l’Estatut de Sau. En el transcurs de vint-i-dos anys de governs de CIU, gracies a la murrieria de jugar a “peix al cove”, el tàndem Pujol-Roca varen fer caure al sac de l’autogovern un reguitzell de competències que milloraren la descentralització inicialment descafeïnada de Catalunya, fins a un nivell mai assolit, i que tenia poc a envejar a d’altres descentralitzats d’arreu del món. Però el 2005 l’Estatut s’havia fet vell i, si bé l’independentisme era testimonial, es respirava tant la necessitat de revisar el sostre autonòmic que sota el lideratge del tripartit (socialistes, comunistes i republicans), el Parlament va aprovar el setembre de 2005 l’Estatut de Miravet, el qual després que el bruixot Alfonso Guerra hi passés el ribot a lo bèstia, va ser aprovat per Congrés i Senat el març de 2006 i tres mesos més tard el poble de Catalunya el va ratificar, malgrat les maldestres mutilacions, per amplia majoria en un Referèndum legal. Però vet-aquí que la representació més rovellada i carca del PP va peregrinar per tota Espanya, bescantant a mansalva dels catalans, recollint firmes a tort i a dret per abatre un Estatut que tenia totes les garanties constitucionals. Però gràcies a les signatures arrancades mesquinament i a la influència política que exercia el PP en un Tribunal Constitucional fart d’intervenir en jocs de criatures, amb el mandat dels seus membres caducat, el juny de 2010 va capar la bona voluntat d’una majoria de catalans per conviure en pau i lleialment a l’Estat espanyol.

Carregar-se l’Estatut del 2005, doncs, fou el detonant de la rebel•lió dels catalans contra un Estat que es pixava tan descaradament sobre una llei orgànica referendada pel Parlament, per Diputats i Senadors i pel poble de Catalunya. I per culpa d’aquest immens error d’Estat, atribuïble en exclusiva a la miopia històrica d’un PP histèric i corrupte, Catalunya va reclamar amb carretades de gent al carrer cada 11 de setembre el dret a decidir si el poble volia continuar la pantomima d’una autonomia sense recursos o si s’estimava més trencar peres amb un Estat jacobí i garrepa que tenia avorrits els catalans, gairebé pel sol fet de voler-ne exercir, de catalans. Per tant, de que l’incendi s’hagi fet tan gran el principal i únic culpable n’és l’Estat en permetre que el PP executés la feina bruta. En conseqüència, si realment des de Madrid són sincers quan diuen que volen asseure’s a parlar, al meu entendre el primer que s’hauria de posar sobre la taula seria aquesta traïció de robar a Catalunya un Estatut beneït per tothom, que els catalans s’havien guanyat a cops de pactes i de renuncies. A partir d’aquí, fet aquest primer acte de contrició, és quan cadascú hauria d’entomar la part de responsabilitat que li correspongui per haver afegit llenya al foc, en una cadena d’acció-reacció que només han engreixat el foc i dividit la societat, quasi per la meitat. Per fer les paus, penso que no cal parlar de qui té més raó ni de qui la feta o dita més grossa, perquè des que el món es món tots els embolicats en un conflicte, fins i tot passa entre els veïns d’una escala, estan carregats de raons. De manera que l’única manera d’entendre’s es escoltant i respectant la part de raó que cadascú té, i mirar de compaginar-les de bona fe, enlloc de tibar la corda fins que es trenqui i tothom prengui mal, perquè quan una corda es trenca ningú en surt indemne de la patacada. Sense guanyar-hi res de profit ni els directament implicats en la tibantor, ni els que s’ho miràvem impotents des de fora, alguns com si es tractés d’un espectacle.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada