PER QUÈ ÉS TAN DIFICIL POSAR-SE D’ACORD A L’AJUNTAMENT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 30 d’abril 2018)

- Es poden comptar amb els dits d’una mà les vegades que tots els regidors d’un Consistori es posen d’acord per tirar endavant un projecte de ciutat. Estrany fora que anés d’una altra manera!, em xerra la veueta d’un corcó al clatell, desenganyant-me del meu idealisme. No obstant l’evidència, a mi em costa d’entendre per quins set sous a la majoria de propostes del govern municipal de torn se li troben tots els defectes del món; si no és per marcar paquet des de l’oposició i fer el llit als que manen, per desbancar-los tan aviat com sigui possible, no té cap ni centener. I no ho entenc per pur sentit comú: seria molt més rendible i pràctic consensuar els projectes en base a rebaixar cadascuna de les parts les seves pretensions, a canvi de tirar endavant la ciutat o el poble una mica a gust de tothom. ¿De què serveix a l’oposició fer-se la repatània per sistema i votar en contra de cada proposta, simplement per pura tàctica de partit? Tanmateix, siguem sincers: qui compraria una oposició que mai poses pals a les rodes al batlle o batllessa?

El curiós i en certa manera simptomàtic d’escassa qualitat del tarannà democràtic és que cap partit es plantegi, quan els electors el prefereixen a l’oposició, de valorar objectivament les propostes del govern de torn, fent aportacions per millorar-les i adaptar-les una mica al seu pensament, sense guardar-se cap roc a la faixa. Pel mateix raonament, encara em sembla més sorprenent que cap partit, quan té la paella pel mànec, es digni baixar de l’escambell i no només faci cas de les crítiques constructives sinó estimuli l’oposició perquè ajudi a afinar els projectes de ciutat, com si estigués escrit en algun manual d’instruccions que “a l’oposició, ni aigua”. Bé, aquest joc dels disbarats tindria relativa importància si no passés d’aquí: de ser un joc de criatures.

Però el problema és que darrera les picabaralles que es munten per un tres i no res, sovint hi balla un propòsit de revenja, de tornar la pilota: “quan nosaltres manem, aquestes parides us les menjareu amb patates”. ¿Sabeu quan de temps i de diners dels ciutadans es tiren a la bassa fent i desfent, cada cop que gira la truita municipal? Si als ajuntaments es parlés més d’administrar bé els pocs recursos en logística social i urbanística i menys de política nacional o fins i tot internacional, les butxaques i el benestar dels ciutadans hi sortirien guanyant. A la meva manera de veure, doncs, la democràcia permet - fins aquí podríem arribar, si fos al contrari! -, que en un ple municipal sense ínfules de Parlament, tothom pugui dir-hi la seva, en la seguretat que des del govern es pararà l’orella per si pot aprofitar alguna idea per millorar el desenvolupament del seu programa electoral, que per alguna cosa fou el més votat per portar la iniciativa. Però aquesta és una altra: quan arriben al poder, massa polítics s’obliden d’allò que van prometre, i aquests flagrants incompliments alimenten oposicions aferrissades. No podrien pensar-hi una mica en tot plegat, i no ser tan mesells uns i altres?