**** REBOST DELS CAPS
DE SETMANA ****
● diumenge
31-05-2015. QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS...
PAREU DE MAREJAR LA PERDIU,
CONY! (publicat 29.11.2011)
- No hi ha pitjor política que la de no rectificar. I
això, precisament, és el que fan avui no només els polítics de casa nostra,
sinó els d’arreu del món – inclosos els que pertanyen a aquesta subcasta dels
“tecnòcrates” – a l’hora d’agafar el toro de la crisi per les banyes, amb la
intenció de donar-li la rebolcada que es mereix. Qui ha portat a l’atzucac
mundial actual no han estat solament els polítics maldestres que tenien les
mans foradades i pardalets al cap, sinó els estats financers que, com uns usurers
malvats, han jugat a donar corda als mals administradors facilitant els seus
jocs de mans especulatius, fins que els tinguessin tan lligats de mans i peus
que els poguessin fer ballar com putxinel•lis. Pels que, com jo mateix, comptem
amb els dits de la mà, el compte de la vella de la crisi és molt senzill i
entenedor: qui en realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran
capital - emborratxava amb diner aparentment fàcil d’aconseguir els petits
manaires de cada país amb somnis de grandesa, i els “ajuda” a endeutar-se
lligant-se la corda al coll tot solets. Quan els tenen ben empastifats
d’emprèstits, comencen a tibar de la corda exigint la devolució dels crèdits,
sabent que els seus deutors estant més escurats que les rates. Aleshores es
treuen la careta descobrint el seu vertader interès en el negoci: deixar
recursos a interessos cada cop més alts per sotmetre el poder en cada país
entrampat als seus desitjos i conveniències globals. I com que la roda no para
de girar en un sentit tan pervers, cada vegada la bola es fa més grossa i els
creditors tenen el peu al coll dels passerells que no veuen un burro a quatre
passes, encegats per projectes faraònics que els farien passar a la història.
Arribats a aquest punt, doncs, l’únic remei sensat consistiria en prendre’s una
bona purga i canviar de dieta o de sistema, com vulgueu dir-li.
-
Però, és clar, als que tenen la paella pel mànec tant la dieta com el sistema
ja els està bé. I, de moment, no pensen pas canviar-lo, sinó tot el contrari: obliguen
els seus esclaus endeutats a treure diners de sota les pedres. Dit d’una altra
manera: els estats financers, altrament dits “mercats”, tenen tan acollonit a
mig món, que obliguen a que els escanyats encara hagin de treure forces de
flaquesa per alimentar els seus botxins. La qual cosa vol dir que si no es
canvia de sistema, ni tota una vida pencant com negres no servirà per treure’ns
el dogal del coll ja que per molt que ens hi esforcem generem més déficit i per
arribar a fi de més hem de manllevar líquid a un set o un vuit per cent d’un
interès d’usura, cada dia que passi estarem més penjats i, al final, potser ens
haurem de vendre l’ànima i tot. Conclusió: s’ha de sortir d’aquesta ratonera
ràpidament. Però s’hauria de fer amb senderi i prudència, ja que a la meva
manera de veure-ho, d’uns “mercats” tan recargolats i despietats es pot
sospitar que tenen prevista la reacció a una revolta dels cada vegada més
indignats ciutadans, i si aquesta esclatés és possible que ja tinguin a punt la
repressió suficient per aixafar-la i exterminar-la, la revolució. Per tant, per
girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o
formats a corre-cuita per sortir del pas. I d’aquí plora la criatura. ¿Voleu
dir que “els mercats” fins i tot no s’han ocupat d’escabetxar líders, perquè
ningú pugui capitanejar amb èxit tants indignats? ¿Serà, per aquesta raó, que
els polítics s’han tornat tan paranoics que només saben marejar la perdiu amb
retallades i reformes inútils?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada