Follow by Email

dissabte, 22 d’abril de 2017

MALA MAROR PER COM ES DAVALUA LA JUSTÍCIA ESPANYOLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 22 d’abril 2017)
● MALA MAROR PER COM ES DAVALUA LA JUSTÍCIA ESPANYOLA.- Des de fa unes quantes setmanes la mala maror als Palaus de Justícia es nota en les cares de jutges, fiscals, advocats i funcionaris, però sobretot la mala lluna es palesa entre ciutadans que es refien de la Justícia com a garantia dels seus drets i llibertats i que estan perdent-li la confiança perquè és tardanera, discriminatòria, d’esclop i espardenya i parcial quan es ventilen plets polítics. Precisament perquè no es dóna en la pràctica quotidiana la constitucional separació de poders, em preocupa que d’aquesta mala maror el poder legislatiu i l’executiu, sobretot, en passin temeràriament i la menysvalorin. El legislatiu no va prioritzar la independència de poders en el moment de fer les lleis reguladores del poder judicial, independència indispensable perquè un Estat es pugui considerar de Dret, i varen parir una legislació que tolerés la interferència de l'executiu en l’organització de de l'administració de la Justícia, cada vegada que l'executiu se sentís amenaçat. En efecte: la composició del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial depèn de quotes proporcionals a la representació política parlamentària i, per tant, en situacions particularment delicades per a l’executiu aquest no s’amaga d’exigir a l'aparell judicial el dret de cuixa. Si a aquest quadre jurisdiccional tan descaradament imperfecte hi afegim que la Fiscalia en qui recau la persecució del delicte depèn orgànica i jeràrquicament del govern de torn, no ens pot estranyar que en investigacions tan sensibles com la del finançament dels partits polítics, la corrupció o els conflictes competencials entre autonomies, per posar un exemple, des de dalt s’imposin a fiscals i tribunals consignes polítiques. Suposo que no cal que us recordi exemples indignants d’aquests protocols manipuladors, dels quals avui mateix tots els mitjans de comunicació se’n fan ressò a bastament.


A la meva manera de veure, doncs, la creixent mala maror envaeix i potineja instruccions judicials sensibles per la implicació en elles, per acció o omissió, de membres destacats de l’executiu, no hauria de deixar indiferents ni als polítics que administren el poder ni a les institucions que el representen, sinó que caldria posar fil a l’agulla per donar un cop de timó exemplar a la santa patxoca dels governants a l’hora d’agafar el toro per les banyes. Si la veritat absoluta no la té ningú perquè fins i tot el Papa de Roma ja va renunciar a la infal•libilitat, no acabo d’entendre que quan tantes veus de ciutadans competents s’oposen pacíficament, amb arguments diversos i assenyats a reformes legislatives que no porten enlloc més que al caos, aquests aprenents de governants de talla s’entestin en fer entrar els claus per la cabota. ¿Serà perquè els que haurien de prendre en consideració les mesures alternatives que se’ls hi proposen des del carrer, ni tan sols tenen la cortesia d’examinar si són possibles, perquè qui sap si entenen les argumentacions democràtiques? Quan estàs fumut de veritat fas confiança al metge i et prens les potingues que et recepta perquè, en principi, el refies de la seva experiència i del posat de suficiència amb que et mira. Però si després d’un temps prudencial et trobessis cada dia pitjor i quan li demanessis explicacions, el metge et deixés de banda per ignorant i d’aquella medecina que no et vols prendre perquè et regira l’estómac te’n fes empassar tres tasses, ¿com creus que podria acabar aquesta relació de confiança mútua? Doncs penseu-hi, perquè és un exemple planer de com una mala maror mal gestionada pot acabar en un tsunami de conseqüències imprevisibles.

divendres, 21 d’abril de 2017

LES LLAGRIMES DE COCODRIL TAMBÉ UNA QÜESTIÓ D’ÈTICA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 21 d’abril 2017)

● LES LLAGRIMES DE COCODRIL TAMBÉ UNA QÜESTIÓ D’ÈTICA.- Amb llàgrimes de cocodril la influent i manipuladora política madrilenya Esperança Aguirre ha reobert el gran debat sobre la corrupció que, en al parer d’una persona que es refia de tenir en tots els sentits ben protegides les espatlles, es centra en determinar si estar imputat en la investigació d’un presumpte delicte és o no causa suficient perquè un càrrec públic hagi d’allunyar-se, temporal o definitivament, de l’administració dels cabdals públics i d’enredar en la política. Des del rei en aquest galliner fins a la darrera lloca política que ha covat pollets rebolcats en alguna bassa de merda, tots semblen capficats en qüestionar si estar imputat-investigat és ignominiós “per se” o no n’hi per tant, i que un polític no ha de fer cap pas enrere ni s’ha d’abstenir de res fins que no s’assegui a la banqueta dels acusats, malgrat l’ombra de la sospita plani sobre les seves activitats públiques i tot el que ha tocat faci pudor i els esquelets que es van despenjant dels seus armaris siguin motiu d’escàndol. El curiós del cas és que tothom coincideix en que estar imputat-investigat és una llàntia imperdonable que només es neteja amb la dimissió, quan els porcs són els del galliner del davant. Per aquesta raó, és tan difícil que es posin d’acord amb com fer net de les taques de corrupció els que estan enganxats a l’escó o a la menjadora pública amb engrut. Fixeu-vos, però, que de corrupte no en pot ser tothom: només s'entra al gremi si es toca poder. Condició sine quan non. No hi ha cap perill que els que no remenen cireres siguin temptats per cap serp corruptora, per aquesta raó em trec el barret davant polítics i administradors que tocant poder a dojo han passat d’untar-se els dits.


A la meva manera de veure, però, aquesta qüestió de la corrupció, després de tants anys de donar-hi voltes encara l’estan enfocant malament els cervells dels aparells dels partits. Perquè no es tracta de si una imputació-investigació és pecat mortal o venial, per posar un exemple planer, sinó d’una qüestió d’ètica de l’individu i no d’estètica col•lectiva del partit. El professor Aranguren va escriure trenta anys enrere un assaig sobre ètica i política i la va clavar des del primer capítol: “L’ètica és una qüestió personal. És cada persona qui, examinant i escoltant la seva consciència, en un moment determinat de la seva vida ha de decidir què ha de fer, com ha d’actuar”. Els deu manaments presumptament rebuts de mans de Déu, en un moment donat durant les successives febrades marxistes i existencialistes varen ser reemplaçats per l’ètica. En política ningú arriba a ser un gran mentider o un gran manipulador, si primer no s’ha mentit a si mateix i ha ensarronat la seva consciència. Per tant, repeteixo, la qüestió no és si un imputat-investigat en un presumpte delicte ha de dimitir, sinó d’obrar en consciència i decidir el comportament a seguir d’acord amb els valors ètics. És pot comprendre que en el cas d’una persona injustament acusada d’un delicte que no ha comès sigui molt fotut tirar la tovallola i, en aquest supòsit, jo seria el primer que si m’hi trobés lluitaria per netejar el meu honor; però per desgràcia hi ha massa precedents, quasi a paletades, de persones que amb llàgrimes de cocodril incloses han tancat la mala consciència al quarto de les rates. En resum: la regeneració de la política s’ha de fomentar institucionalment, sí; però, quan els polítics van escassos de valors morals i a la consciència ni se l’escolten, els ciutadans tenim mala peça al teler, francament. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

LA MEVA HIPÒTESI SOBRE EL MANRESAGATE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 19 d’abril 2017)

● LA MEVA HIPÒTESI SOBRE EL MANRESAGATE.- Que des d’una distància de vuit metres escassos entre taula i taula del restaurant Vermell, els comensals de la taula de l’esquerra gravessin la conversa que mantenien els comensals de la taula de la dreta em sembla una mica surrealista, si voleu que us ho digui. Sobretot considerant que els comensals de la taula de la dreta eren uns polítics que, per dir-ho suaument, miraven de reüll els comensals de la taula de l'esquerra, amb els quals malgrat vagin junts pel sí de portes enfora, la realitat quotidiana a nivell nacional és que quan no és per naps és per cols que de portes endins sempre hi ha raons. I per tant si la conversa era la que després hem sabut que va ésser, em costa molt de creure que en David Bonvehí no fos una mica discret amb qui podia escoltar-lo, coneixent el seu tarannà reservat i malfiat d’home de muntanya. Ara bé, no es pot negar que la gravació de la conversa és va realitzar, perquè un diari digital s'ha cuidat d’esbombar-la a bastament. La primera reacció de l’autor de la petita homilia que va dirigir als seus deixebles de la taula de la dreta, fou d’indignació i frustració en veure’s enxampat en calçotets, i la segona buscar qui tenia més números per encolomar-li el mort. No va haver de rumiar massa tot recordant qui menjava aquell trenta de març a la taula de l’esquerra. I sense pensar-s’ho dues vegades va deduir que només podien ser els mig amics ahir i ara socis de conveniència que l’ocupaven els culpables de la filtració. En Bonvehí, doncs, va acusar amb noms i cognoms la primera tinent d’alcalde i l’ex-president d’ERC a Manresa – la Mireia Estefanell i el doctor Pere Cullell – de traïdors i portafarcells. I a continuació va amenaçar de demanar l'empara de la "fastigosa" fiscalia espanyola per depurar responsabilitats. Els dos republicans no han obert boca en públic que sapiguem, però el seu partit sí que ha negat amb vehemència l’acusació. ¿Aquest silenci calculat no hauria de posar en guàrdia, sobretot considerant que els assenyalats potser temeriament amb el dit d'en Bonvehí no són, precisament, uns passerells ni en sentit polític ni com a persones? ¿I si, simplement, el seu pecat va ser dinar en un lloc i un moment inoportú? ¿I si darrera el Manresagate si amaga un Judes i no pas una parella de cotorres? A la meva manera de veure, resulta més versemblant que la gravació s’hagués fet des de la pròpia taula de la dreta que no pas des de la taula de l’esquerra, a vuit metres de distància, per part d’uns comensals que llevat que es demostri el contrari, personalment considero incapaços de jugar a espietes.


Però hipòtesis a part, de tot aquest embolic se’n poden extreure unes conclusions que, de confirmar-se, no li fan cap favor al procés sinó tot el contrari. Sigui qui sigui que hagi fet la gravació, posaria la mà al foc que no va ser ell mateix qui la va vendre o regalar al mitjà que la va divulgar. Més aviat sóc del parer que, en analitzar el “botí explosiu” que tenia entre mans, el va compartir amb algú de l’aparell del partit per a no vessar-la. I aquest “algú”, individual o col•legiadament, va considerar que valia la pena de llençar als lleons les reflexions del diputat i coordinador del Pdcat; suposo que en devia ser conscient que amb aquesta entre-maliadura no afavoria el clima d’unitat que, desesperadament, la societat civil està reclamant. Potser és dirà que el batlle manresà s’ha precipitat destituint la seva ma dreta en el govern de coalició, a sang calenta; però a la meva manera de veure-ho crec que seria ingenu pensar que en Valentí Junyent va decidir-se per l’alcaldada sense consultar-ho abans amb el ferro del partit, aquest mateix ferro que ha aconsellat en Bonvehí que es desdís de repartir joc a la fiscalia. Les decisions no les prenen els peons, sinó els capatassos. Per aquesta raó em sembla pertinent preguntar-me: ¿per quina raó han deixat dos socis del govern que ha de pilotar el procés sense fissures, que aquesta criaturada en definitiva se’ls hi escapés de les mans? No s’eixamplarà la base social a favor del sí a la independència escandalitzant la ciutadania indecisa amb espectacles de vodevil de tanta poca categoria. I si a ningú li preocupa que el referèndum es perdi per bajanades com aquesta, que pensi que la història com la mort fa justícia inexorable i posa cadascú al lloc que es mereix. Francament, aquesta reflexió em sap molt de greu haver-la d’escriure, però com deia aquell: algú ho tenia de dir. 

dimarts, 18 d’abril de 2017

QUINA MERDA SER POBRE!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 18 d’abril 2017)

● QUINA MERDA SER POBRE!.- Les coses són com són: és molt més net i ben vist ser corrupte i ric que no pas innocent i pobre. I encara que sembli una provocació, quan la pobresa es desborda, els pobres comencen a fer nosa als que temen que quedi en evidència i sota sospita la indiscutible legitimitat de no haver de mirar prim i permetre’s el luxe de malgastar. Com que una cosa porta a l’altra, el corrupte comença a tenir-ne mala consciència de ser-ho, quan s’ha hagut de sentir que és dels que costa massa poc fer diners, o com es deia en temps reculats: “no s’ho ha tingut de suar gaire”. La pobresa és la cara amagada de la injustícia i, com escrivia en Leonardo Boff, en defensar la teologia de l’alliberament: “el que més humilia al pobre es ser l’objecte de l’assistència social i de certes campanyes de solidaritat institucionalitzada”. Perquè, francament, l’única cosa que desitja el pobre és que li retornin l’oportunitat de deixar de ser-ho recuperant la llibertat de no dependre dels altres per a sobreviure. I no li cauen gens bé a cap pobre decent certs acudits com que quan un pobre menja pernil és que està malaltó o que el pernil era dolent, perquè la dura realitat és que quan el pobre no es troba bé tampoc en menja, de pernil.

Aquesta reflexió ve a tomb que l’altre dia em vaig topar amb un home encara jove, que tibava un carret de criatura i que emparat en el besllum del capvespre, en un carrer poc cèntric, es va atrevir a acostar-se’m i demanar-me una ajuda. De pobre en tenia els ulls i una veu poc entrenada a pidolar i, precisament potser perquè el carrer no estava al rovell de l’ou, li vaig donar tota la moneda solta que portava, uns quants euros, per treure-me’l del davant, la veritat sigui dita. Però aquell home em va estimar la mà sense que li pogués impedir, esmunyint-se de pressa avergonyit, doncs potser era la primera vegada. Vaig convencem, llavors, que era un pobre autèntic ja que s’ha d’estar molt desesperat per actuar d’aquesta manera! I no em sortiu amb l’estereotip que alguns la saben molt llarga, perquè la pobresa és un fet real i no una estadística i no sempre una picaresca. Només quan te la trobes cara a cara i se t’acut posar-te la mà a la butxaca per treure’t aquell pesat de davant o deixar-lo passar sense fer-ne cas, emparat en els exemples dels que tens al costat; en pensar-hi, si no t’has venut l’enteniment i renegat de l’humanisme, t’ha de caure la cara de vergonya en comprendre que amb l’almoina escadussera que pots deixar a la mà estesa no resolts el problema de fons ja que la pobresa, repeteixo, no és una qüestió de solidaritat, sinó de justícia social.


Voldria pensar que algunes decisions que prenen darrerament empreses capitalistes per limitar els ingressos desmesurats dels seus directius no responen a un gest gasiu sinó de solidaritat amb els poca-roba d’arreu del món. Per exemple, el fons sobirà noruec, el més gran del món, imposa a les empreses participades – entre d’altres, Alphabet, Google, Goldman Sachs, JPMorgan o Sanofi - una limitació de salaris als directius i la transparència fiscal absoluta. Els accionistes de la petroliera britànica BP han rebaixat el salari del director general en un 40%. Sis alts càrrecs de la multinacional canadenca Bombardier han acceptat reduir en un 50% el seu sou i el consell d’administració de Volkswagen també s’ha purgat, creant un precedent a l’Alemanya... Però no obstant aquests bons exemples de limitació dels sostres salarials dels rics, tot plegat no són més que unes quantes flors que no fan primavera. La realitat és, com en tenim bons exemples també a Espanya, que la majoria d’alts executius segueixen cobrant incentius malgrat les seves empreses tinguin pèrdues que, a la llarga, generaran atur i precarietat als treballadors rasos. En resum: és molt fotut ser pobre i no saber ni on caure mort, però també ho és tenir feina i passar angúnies amb el sou per arribar a final de mes. I d’aquesta pobresa cada dia n’hi ha més mostres, en bona part són gent que fa pocs anys es considerava “classe mitja”. No es podrà camuflar tota la vida la pobresa darrera bancs d’aliments o bosses de solidaritat i, pel que veig, cap govern té un pla B sensat per entomar-ho. 

dilluns, 17 d’abril de 2017

“LA MUJER DEL ANIMAL”, UN CRIT DE DENÚNCIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 17 d’abril 2017)

● “LA MUJER DEL ANIMAL”, UN CRIT DE DENÚNCIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.- Aquesta pel•lícula de Víctor Gaviria, que va triomfar a la 23ª Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, clausurada el passat dia 2 a Lleida, és un homenatge més que a les dones maltractades a les que arreu del món encara moren en silenci. El relat de la pel•lícula s’enfoca en una adolescent, Amparo, que fuig d’un internat de Medellín per a mudar-se a casa de sa germana, que viu en un dels barris més pobres de la ciutat, dominat per una quadrilla que porta de corcoll a tots els veïns, quin líder tant els que el temen com els que l’admiren l’anomenen “l’Animal”. En quan li presenten la nouvinguda als seus dominis territorials la viola sistemàticament perquè tothom sàpiga qui mana i la manté segrestada varis anys, sense amagar-se’n. La pel•lícula són dues hores de patacades, insults, violacions i droga a dojo. Descriu un personatge, l’Animal, amb qui en principi cap espectador masculí podria sentir-s’hi identificar perquè el seu únic paper a la vida consisteix en violar, disparar i trepitjar els més dèbils. Per altra banda, pinta una dona colpejada repetidament, que plora perquè se se’n tractada com una vaca i que en una escena que ella li cura al maltractador una ferida, aquest li pregunta fins on se l’estima. “Fins enlloc”, li contesta la dona plantant-li cara. Per tant no és una pel•lícula de matisos. No obstant això, per a mi, la seva principal característica – i que consti que la considero una obra mestra -, és que es basa en les repetides agressions de l’Animal a la seva víctima en presència dels de la quadrilla i de veïns del barri, posant en evidència quelcom tan fastigós com la pròpia violència activa: la conducta passiva de tants testimonis dels maltractes que no mouen un dit per ajudar l'Amparo.

En una escena de gran força poètica, l’Animal obliga l’Amparo a viure en una mena de turó des d'on la pugui vigilar i controlar millor. Des d’aquell indret, l’Amparo veu i es vista, des dels molts edificis i des dels carrers més propers. Qui sap si és la manera més gràfica que va trobar Gaviria per denunciar que la violència contra aquella dona es representava davant tota la ciutat i que ningú feia res per aturar-la. La càmera enfoca els ulls dels diversos personatges i s’hi recrea: els de l’Animal vigilant amb l’orgull d’amo l’Amparo, i els dels veïns i col·legues mirant cap a una altra banda. “La mujer del Animal” és, doncs, al meu parer sobretot una obra que planteja de pèl a pèl la paradoxa de l’abusador que és popular en el seu entorn domèstic perquè els que el coneixen i li deuen alguna cosa no li donen importància a les seves “carícies” a l’Amparo. En Gaviria ens fa palès com n’és de fàcil rebutjar l’Animal de la pantalla, asseguts a la butaca del cinema; però que no ho és tant senzill de fer-ho amb l'Animal quan es tracta del nostre amic o inclús d'un familiar que admirem, amb els quals la primera reacció després de la sorpresa inicial és la de trobar excuses o explicacions a la presumpta conducta del botxí, enlloc d’acudir en ajuda de la víctima. Vora del setanta-cinc per cent dels casos de violència de gènere a tot el món, són comesos per parelles i ex-parelles; però tot i que les estadístiques en aquesta matèria són importants, alliçonadores i incontestables pequen de bon tros d’incomplertes, ja que sempre queda la sospita que són moltes més les dones maltractades que no pas les que denuncien. I és que n’hi ha moltes, com diria en Gaviria, que encara prefereixen viure amb un Animal a casa que passar per l'escàndol de rentar la roba bruta de portes enfora. Són les que acaben morint en silenci, després d'haver-se convertit, a còpia de patacades, en expertes en maquillatge de blaus al cos i de cataplasmes de reassignació. 

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA - (fi de trajecte)

QUARTA ESTACIÓ
La senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer, en marxar el notari de casa seva fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall, el qual no va trigar ni un quart d’hora en presentar-se amatent. En sentir-lo pujar per l’escala – ja li reconeixia el carranquejar característic –, el gat va miolar en senyal d’alerta, i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el timbre. El senyor Tomàs, de seguida es va adonar que la seva amiga estava trasbalsada i es va preocupar. Ella, però, el tranquil·litzà, agafant-se-li de bracet per endur-se’l fins a la petita tribuna on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta rodona de costura, que hi feia joc. Li va assenyalar els papers que havien quedat damunt de la taula, dintre el sobre que havia portat el notari, mentre intentava explicar-se en poques paraules: - Te’n recordes d’aquell avi que va morir de repent, ara fa un any, a la meva classe de ioga? Doncs m’ha deixat una fortuna en el seu testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?
Davant la sorpresa del seu company, va explicar-li que acabava d’anar-se’n un notari de ringo-rango, que havia vingut expressament des de Barcelona per comunicar-li la inesperada deixa: - Ara que hauré de tramitar tot un munt de paperassa, compto amb tu per tot, oi que sí?
El senyor Tomàs, fent-li una moixaina, li va dir: - Saps què, Irene? Per celebrar-ho anirem a dinar fora. Avui et convido jo, que sempre m’ha fet gràcia pagar un bon tec a una milionària.

FI DE TRAJECTE


(Aquesta narració que acabeu de llegir ha quedat finalista del XXIII Premi Vila de Manlleu 2017 i serà publicada per Tèmenos Edicions en un recull de l’obra guanyadora i les quatre finalistes entre 61 obres presentades a concurs).

diumenge, 16 d’abril de 2017

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA - (tercera estació)

TERCERA ESTACIÓ
La Modesta no va desaprofitar el temps de descompte que el jutge li havia concedit a contracor i es deixà caure al Casal per parlar amb la monitora de ioga, la qual potser a causa de la seva incapacitat l’havia passat de llarg a l’hora de prendre declaracions als testimonis de bon principi, però en la recta final de la investigació no volia deixar cap melic per lligar. La seva capacitat observadora la va fer adonar, a la poca estona de parlar amb la senyoreta Irene, dels trets principals del personatge: que mai es separava del seu gat, que estant asseguda el tenia a la falda i que bo i dreta el portava arrapat al pit, sostenint-lo amb el braç esquerra, mentre la mà dreta s’ocupava del bastó que li servia de suport i de pigall; que no era cega de naixement, sinó que havia perdut bona part de la visió de gran, a causa d’un accident, i que es prenia com una platxèria endevinar com eren físicament les persones amb qui es relacionava més sovint, començant per descomptat pels seus alumnes. Quan la Modesta li va parlar de l’avi mort, ella de seguida la va interrompre: - era una bona persona, que no sé perquè m’havia agafat molt afecte.
- Suposo que hi devia parlar sovint, doncs? – la Modesta la tibà del fil que li havia deixat solt.
- En acabar la sessió solia acostar-se’m a acomiadar-se amb qualsevol excusa – féu la senyoreta Irene, amb un deix de coqueteria mal dissimulada -, però si parla amb la recepcionista li dirà que el pobre home m’anava al darrera. No s’ho cregués pas! Aquesta xiqueta té molts de pardalets al cap i ha llegit massa novel·les.
- Quan parlaven, mai li va fer confidències de la seva vida?
- I tant que no! Era un home molt discret i correcte. En canvi, ara que hi penso, sí que volia saber coses de mi, per exemple si estava o havia estat casada, o si vivia sola; però no es cregui pas que ho fes per xafarderia, em penso que només era una manera de demostrar-me el seu interès, ja que suposo que algú l’havia posat al corrent de la meva desgràcia i volia ser amable.
La Modesta no va gosar preguntar-li en quines circumstàncies va perdre la vista, pensant que ja ho esbrinaria per un altre costat. De fet, la mateixa monitora li va posar en safata el següent pas de la seva enquesta, en afegir: - Si en vol saber una mica més d’aquell pobre home li pregunti al senyor Tomàs, que havia sigut cap de Correus aquí al poble abans de retirar-se, i que es pot dir que és el meu millor amic. Precisament aquest dia del que parlem, em va ajudar molt per atendre tots els xafarders.
Quan la Modesta ja es retirava, aparentment sense fer-li’n cas del seu consell, la senyoreta Irene li va insistir una mica alterada: - Vagi, vagi a parlar amb el senyor Tomàs i no deixi de preguntar-li quins exercicis els hi feia fer als alumnes, doncs el babau del metge va tenir la barra en ple enrenou d’insinuar la ximpleria que potser els canso massa i que el pobre avi qui sap si no s’havia mort d’un coresforç... No se’n descuidi d’aclarir-ho, no sigui cas que encara en surti escaldada per culpa d’un bocamoll, que al cap i a la fi era un metge de dones.
El senyor Tomàs era de costums i de rutines, i no li agradava gens haver d’improvisar, per aquesta raó de dilluns a divendres es deixava caure com un clau, a l’hora de dinar, a la fonda “El Mossec”, a la plaça de santa Maria, ocupant la mateixa taula que va afillar-se el dia que va entrar-hi per primera vegada. Tots aquests detalls i els que seguiré explicant, els va saber la Modesta després d’identificar-se i demanar-li si, mentre conversaven, podia asseure’s amb ell per dinar plegats, puix ja s’havia fet a la idea de passar tota la tarda al poble per enllestir la investigació que tenia entre mans.
– La Irene és una xicota que fa molt de goig, a pesar que les ha passat putes a la seva vida – començà a descabdellar-li a la Modesta l’antic carter, per correspondre a la confiança que li havia dispensat la seva amiga, en adreçar-li aquella policia perquè l’informés -; pensi que un dia, quan tornava de l’escola on feia de mestra, la va envestir un auto que anava a tota pastilla, conduït per un pirat que justament fugia com un boig, després de robar en una casa de pagès, on va deixar malferida la mestressa. Vostè és molt jove i no se’n deu pas recordar perquè, de fet, aquell robatori i l’accident de la Irene van passar fa uns dotze anys. El cas és que de la patacada, la xicota va quedar estabornida i mai més va recuperar del tot la vista. I si no en tenia prou amb la seva pròpia desgràcia, en quedar-se en aquell estat de dependència no es podia cuidar de la mare baldada, amb qui convivia. I com que no eren més de família, els serveis socials van ingressar la mare a l’asil, però la pobre dona no els hi va donar gaire feina perquè es va morir com un pollet al cap de pocs dies de ser-hi, suposo que de pena. Jo llavors encara no coneixia la Irene, però tota la comarca n’anava plena de la seva mala sort, ja que a més a més resulta que el ximplet que la va atropellar no tenia assegurança i estava més pelat que les rates, de manera que la xicota va anar a cobrar la indemnització al riu. Sort de la paga de mestra que li ha quedat i d’un racó que tenia sa mare; que si no fos per aquest coixí estaria venent el cupó per les cantonades.
- Així, podríem dir que vostès dos quasi són parella?
- Què vol que li digui? Ja m’agradaria, ja. Tant ella com jo estem sols, tenim un bon passar i de moment ens aguantem els pets, vostè ja m’entén; però de tant en tant necessitem fer-nos companyia. Vostè encara és un mamelló comparada amb nosaltres, i certs sentiments segur que no els pot entendre...
- Abans no se’m faci tard – la Modesta recuperà el fil d’allò que havia anat a aclarir, abans que amb les divagacions se li escorregués dels dits -, li agrairia que me’n fes cinc cèntims de l’avi que es va morir a classe.
- No me’n parli, quin disgust va agafar-li a la Irene! Sobretot després que aquell dròpol de metge deixés entendre que potser li havia provocat l’atac de cor per forçar els exercicis.
- I no hi va tenir-hi res a veure el ioga?
- Que va! Precisament aquell dia el paio va arribar tard i ja estàvem començant a relaxar-nos, per tant no va fer ni els estiraments previs ni cap exercici. Quan es va tombar a terra, ja no se’n va aixecar més.
- S’havien tractat, vostès?
- El coneixia d’haver-lo vist, però no ens havíem fet massa, no. Jo el tenia per una mica sorrut, tot i que amb l’Irene hi xerrava com una calàndria. Ella no li donava corda, però tampoc se’l treia de sobre a empentes, perquè sempre li tenia alguna atenció; però quan se la va guanyar de veritat fou el dia que li va regalar un retrat. Com que en prou feines s’hi veu, va voler que jo li expliqués com l’havia pintat. Li vaig dir que es tractava d’una sanguina que representava una dona asseguda amb un gat a la falda, que tenia certa retirada amb ella; ho reconec, malgrat la fesomia li quedava molt difusa, senyal que no dominava la tècnica del retrat a fons. A la xicota li va fer gràcia i volgué que li enquadernés i li pengés al menjador. És tot el que li puc dir d’ell, tal com ja els hi vaig explicar als seus companys i al jutge.
Havent dinat, la Modesta va deixar al senyor Tomàs que es prengués amb tranquil·litat un trifàsic de rom i va passar discretament a la caixa per pagar la nota, però la mestressa del Mossec, aixecant prou la veu perquè el seu dispeser ho sentís, li va dir a la mossa: - Deixi-ho estar, que està convidada. 
El senyor Tomàs es va tombar cap a ella fent cara de murri, mentre la Modesta tornava a endreçar el bitllet que havia deixat damunt del taulell, arronsant-se d’espatlles i dibuixant un somriure de complicitat. A un altre amb qui hagués dinat per feina, no li hagués pas consentit que la convidés, però aquell vell era massa encantador per a fer-li un lleig. La següent entrevista la tenia emparaulada amb els nebots de la víctima, al Xalet mateix, per si li convenia acarar-los amb el director de l’establiment. Com que anava sobrada de temps, va aprofitar la caminada a peu per impregnar-se de la serenitat i romanticisme que a aquella hora es respirava pels voltants del bosc de can Cabrafiga. Quan va entrar al Xalet per continuar la feina, la primera sorpresa fou que l’esperaven a l’habitació on s’havia allotjat son oncle, una parella d’uns trenta anys mal comptats. Com que sempre tothom es referia a “els nebots”, havia sobreentès, evidentment equivocada, que es tractava de dos homes quan es tractava de germà i germana, la qual va prendre la iniciativa en presentar-se com la Sara. Devia ser una mica més gran que son germà, el qual va deixar-la que capegés totes les preguntes de la mossa, i durant  una hora ben llarga no va obrir la boca, ni per dir com se deia. El capteniment sec i possessiu de la noia féu que li fos antipàtica des de bon principi, raó per la qual, cansada d’escoltar una i altra vegada la mateixa versió dels fets, la Modesta no es va tallar un pèl: - Tramaven alguna cosa en contra del seu oncle?
- Va lluny d’osques, senyora, si es pensa que nosaltres hi tenim res a veure amb la mort de l’oncle – li va plantar cara la neboda, sense perdre els estreps malgrat com serrava les paraules -, per molt que l’haguéssim avorrit per com s’havia portat amb la família, i que haguéssim endegat un procediment per incapacitar-lo amb totes les de la llei.
- Per què els importava tant a vostès, com es gastés els seus diners? – no va afluixar la Modesta.
- Per començar, perquè d’això que fossin seus se n’hauria de parlar una mica. Ja li ben asseguro que nosaltres tenim tot el dret a reclamar-li, almenys, la part del patrimoni familiar que va malvendre’s per impedir que fos nostre. I tant que se n’ha de parlar! No només per raons legals, sinó també morals. Nosaltres no en tenim cap culpa de les desavinences entre l’oncle, els avis i els nostres pares. L’oncle, ja li dic des d’ara perquè li quedi clar, era un malparit; però l’avi encara era més cabró... Ep!, no ens jutgi abans d’escoltar-nos. Entre l’avi, que havia aixecat la fàbrica de bicicletes, i l’àvia, que era la rica, en la seva condició de pubilla sense cap germà que li disputés l’herència de les propietats més guapes de la comarca; l’oncle i el pare no tenien pas de patir i encara en sobraria del tros perquè nosaltres visquéssim de renda. Però les coses van anar de mal borràs quan la nostra mare, que llavors estava casada amb l’oncle, li va ver el salt amb el seu germà petit, el seu cunyat, amb qui ens va parir a nosaltres. Fixis si n’és de complicada la història! Quan la mare va deixar l’oncle, estava embarassada de mi i si no em va mentir, el pare no era no era pas l’oncle sinó el seu germà. En assabentar-se’n l’avi, que era del morro fort, encebat per una rata de sagristia com l’àvia que mai callava, va reaccionar de mala manera i es va posar totalment de part de l’oncle, i després de fracassar manant a la mare que tornés amb el seu marit legal, va tirar pel dret desheretant el nostre pare, el seu fill petit, perquè vivia en pecat amb una adúltera; prohibint-li a més a més que tornés a posar els peus a la fàbrica i a la casa pairal. Segons que em va explicar la mare, el pare va trobar feina a Baracaldo, a la fàbrica d’un competidor que el va rebre amb els braços oberts, i entre bascos vam pujar nosaltres fins que fa uns quatre anys el pare va morir. Aleshores, la mare ens va confessar amb pèls i senyals tots els embolics de la família i, aconsellada per un parent advocat, vam tornar a Barcelona per mirar de fer les paus amb l’oncle, amb qui encara estava casada perquè mai li va donar el divorci malgrat la repudiés; però l’oncle ni es va dignar a rebre-la i li va dir de tot, raó per la qual cosa la mare va iniciar els tràmits d’un plet incapacitar-lo, i els diaris en varen anar plens d’aquell sidral unes quantes setmanes; però la mare no va poder suportar la vergonya i, donant-se la culpa per haver trencat la família, un dia se li’n va anar la mà amb les pastilles per dormir, malgrat pietosament el metge amic va certificar la seva mort com accidental, estalviant-nos la vergonya de la veritat. Mentrestant, per fugir de l’escàndol que s’havia desencadenat i dels periodistes que no es cansaven de remoure la merda, tot de cop l’oncle va desaparèixer del mapa, si bé l’advocat de la mare ens va avisar que algunes de les propietats familiars que eren patrimoni de l’àvia, s’estaven saldant.
- No varen intentar localitzar-lo més, per aclarir les coses?
- Clar que ho vàrem mirar, però és que era com si s’hagués fos literalment, tal com li dic; per molt que costi de creure. Fins que fa un parell de setmanes, per xamba se’ns va posar en contacte el director de la residència i vàrem començar a lligar caps.
- I per quina raó el director se’ls hi va adreçar, si vostès no comptaven per res pel seu oncle?
- Un altre dels misteris d’aquesta història: sembla que l’oncle, al contrari de nosaltres prou que sabia on vivíem, des que vam tornar a Barcelona; i els hi havia deixat als responsables del Xalet la nostra adreça i fins i tot un telèfon, per si de cas.
- Ara sí que m’acabeu de descol·locar. No havíem quedat que no us havíeu vist mai i que no manteniu-ho cap relació?
- Sí, però no sé com ni amb quin propòsit ens tenia localitzats, tot i que no en volia saber res de nosaltres.
- Bé, i ara que està mort, què pensen fer?
- Tot ens ho porta l’advocat, però pel que sé ara cal escorcolla tots els seus papers perquè els quartos que va treure’n de malvendre’s les propietats de la família, en algun lloc els ha entaforat,  ja que els diners no es fonen. I com que mal que li pesés no li quedava cap altre parent viu que nosaltres, suposo que alguna cosa lleparem – en adonar-se de com se la mirava la Modesta, va intentar d’arreglar, afegint: - Sobre aquests diners hi tenim tot el dret del món perquè provenen de l’herència de l’àvia i no poden sortir de la família. Una altra cosa és la fàbrica, que ja veiem més pelut de recuperar-la una vegada mort l’oncle, ja que l’única estratègia per aconseguir-ho passava per declarar-lo incapaç de prendre decisions quan va fer la truca amb els seus treballadors, a canvi d’un vitalici ridícul que disfressava una donació en tota regla.
- I, com s’ho pensaven fer, si pel que tinc entès el seu oncle era tot un caràcter i no semblava pas que no hi toqués?
- De tots aquests detalls de la reclamació ja li he dit que n’hauria de parlar amb l’advocat de la mare; però tinc entès que es refiava bastant dels testimoniatges del director i del metge de la residència.
- Sap que els seu oncle s’havia canviat de nom i d’identitat, i que es proposava perdre’s en algun lloc del món com si fos una altra persona, precisament l’endemà del dia que va morir?
- Doncs, no. Ni mon germà ni jo en sabem res d’aquests plans, fins que el director ens ho va explicar ahir per sobre. No en teníem ni idea de que volgués fotre el camp per segona vegada, ni de quina en portava de cap, cregui’ns!
La Modesta n’estava convençuda de que li deia la veritat, entre d’altres raons perquè havia comprovat que el dia dels fets la Sara se l’havia passat en un box del Clínic, fent companyia a son germà que havia patit un atac de pedra. En conseqüència, va deixar estar l’interrogatori on havia queda i tampoc cregué convenient furgar més el director, resignant-se a tancar “el cas del col·leccionista de fireta“ – com l’havia batejat la premsa -, com una mort natural. L’endemà dematí va presentar-li les seves conclusions definitives al jutge Otero, que se la va escoltar decebut i un poc contrariat : - L’avi era un empresari que, per antigues desavinences amb la família, havia avorrit tota la seva parentela i per despit pretenia deixar-la sense un ral, considerant que eren uns voltors a l’espera de la carronya. Per aquesta raó va liquidar prematurament la seva empresa, traspassant-la als seus empleats quasi a precari; i s’ha anat polint els darrers mesos una a una totes les propietats restants de la seva mare, ingressant els quartos que en treia en un dipòsit totalment legal però fora del país, a nom d’una persona quina identitat va comprar vés a saber a quin preu, valent-se de papers falsos. És l’únic delicte que podem provar en aquesta història rocambolesca; però després de la mort del principal implicat, el delicte deu haver prescrit i no sé si cal perdre-hi més el temps buscant l’autor de la falsificació documental. En quant a la més que probable cobdícia del director del Xalet en aquest afer, tampoc no la podem encausar penalment, perquè tot es basa en suposicions i deduccions que costaria de provar en un judici.
- ¿A qué se refiere, con eso de la codicia?
- A que el propietari del Xalet es devia ensumar que darrera tantes anades i vingudes de la víctima hi havia marro amagat, i va voler treure’n l’entrellat per si, com havia passat en altres casos de mort d’avis rics i extravagants, n’havien tirat un bon tros a l’olla. Suposo que per casualitat va descobrir la identitat tèrbola del seu dispeser, i creient que en portava alguna de cap va córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests li tindrien en compte el favor el dia que toquessin calent. Això ens porta a que, en la meva opinió, l’avi va morir d’un atac de cor degut al pànic i a l’angoixa que ell mateix es va provocar, de tant menjar-se el coco, congriant una venjança malaltissa que covava de temps ençà.

- ¡Qué le vamos a hacer! Este caso pintaba bien y había despertado tanto interés mediático… Pero coincido con usted que es mejor dejarlo como está…  Déjeme que le diga antes de irme que, a pesar de que hemos tenido nuestras diferencias, me alegro de haberla tenido a mis ordenes y espero que no me tenga en cuenta mis malos humores – el jutge es va posar dret i li va allargar la mà. La Modesta, mentre la hi estrenyia, va pensar: mira, vés per on amb aquest m’havia equivocat!

dissabte, 15 d’abril de 2017

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA - (segona estació)

SEGONA ESTACIÓ
La mossa a qui se li havia encolomat la investigació de rutina d’aquella estranya mort – a la comissaria aquell cas se l’havia batejat, una mica a tall de conya, com el “del col·leccionista de fireta” –, anava de corcoll des que el punyeter jutge havia descobert serrells molt llaminers sobre la vertadera identitat del mort, el qual resultava que no era pas un jubilat qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona, que va deixar parat tothom feia un parell d’anys en retirar-se, en plenes condicions físiques i mentals, als seixanta tres anys; traspassant als seus empleats, com aquell qui diu a cap preu en comparació amb el que se’n podia treure d’un negoci ben encarrilat i justament quan rajava més fort. No van transcendir mai les xifres exactes de la transacció, però segons la brama que corria, pràcticament era com si hagués regalat l’empresa als treballadors, a canvi d’un generós vitalici. Aquesta decisió tan sorprenent i atípica en un empresari es van cuidar d’esbombar-la i exagerar-la els diaris, en una època de l’any, l’estiu, en que més aviat a les redaccions sempre es sol anar curt de material per a fer bullir l’olla, i les “serps d’estiu” sempre són benvingudes. Tanmateix, arrodonia el morbo de la insòlita història el fet que l’empresari va esfumar-se, sense deixar cap rastre. I, francament, perquè semblés tot plegat encara més cosa de bojos, dos nebots amb qui no es feia des de qui sap quan, van iniciar els tràmits per incapacitar-lo amb l’excusa que havia perdut la xaveta, en una maniobra a la desesperada per a recuperar el patrimoni familiar que l’acusaven d’haver-se polit. No era estrany, doncs, que el jutge que l’havia convocat al seu despatx, en tenir al davant l’intendent dels mossos, el rebés renegant: - Casondena, señor Busquets, estamos atrapados en un bon merder, como decís ustedes.
El jutge era força més jove que no pas el policia, que ja n’havia vist de tots colors, i aquell jutjat d’instrucció català havia estat el seu primer destí en la carrera judicial, no dissimulant que es frisava per tornar a la  Salamanca natal de seguida que li arribés el substitut, doncs a Catalunya ja s’hi havia estat massa temps pel  seu gust i tot li picava. Malgrat la seva incomoditat, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans en capella d’emprendre viatge, quan ja tenia pràcticament fetes les maletes, de retop podia ajudar-lo a fer mèrits, si s’ho sabia trampejar per tancar-lo abans d’anar-se’n i els periodistes el feien quedar bé. Per aquesta raó volia que els mossos deixessin de fer-se el desmenjat, prenent-se més en serio les investigacions i passessin per la pedra els nebots, basant-se en una sospita tan de pissarrí com que eren els principals beneficiaris d’aquell mort en circumstàncies tan estranyes. L’intendent, ensumant el perill d’un jutge primerenc i  tan capficat pel seu futur que el veia capaç de maneflejar, en benefici del seu fins llavors escarransit currículum professional, un cas que podia esdevenir mediàtic, va procurar trametre-li tant delicadament com sabia fer-ho quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela i seny: - No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat. Porta la investigació l’agent Modesta Calero, a la qual ja sap que no se li’n escapa ni una. Si li sembla, la faig entrar perquè ella mateixa li expliqui cap on assenyalen les pistes en que treballem.
L’intendent sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi, i que de ben segur no se li posaria gaire bé al jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada, retraient-li sovint que no feia cas de les seves instruccions ni per casualitat. De fet, la Modesta estava feta a la seva, poc disposada a amollar-se ni a que li manessin com havia de treballar, per tant suportava malament sentir-se massa collada. Quan se li confiava un cas, se la tenia de deixar anar per les seves, fent la vista grossa si respectava poc els horaris i els protocols. Amb aquest comportament esquerp i tan personal ella era conscient que incomodada tant a companys com a superiors, però se’l feia perdonar amb escreix a còpia de trobar el desllorigador abans que ningú dels misteris més reconsagrats que  requeien a aquella comissaria. L’intendent potser era dels pocs que mai no li regatejava la confiança des de bon principi d’una investigació, deixant-la fer al seu aire, mentre li fos lleial. És a dir: que a l’hora de repartir medalles, no les acaparés totes per ella; però per això no tenia de patir pas ja que sempre es feia pregar a l'hora de donar explicacions a la premsa. Tot i que la Modesta no fos santa de la seva devoció, el jutge es va resignar a escoltar el que aquella saberuda tingués per dir-li, mentre es posà a ordenar els papers de la taula com si tingués un rampell de mal de sant Víctor, com volent donar-li a entendre a la mossa, des que poses els peus al despatx, que estava molt atrafegat i que anés al gra. La Modesta, que ja li coneixia el punt flac a sa senyoria, va esperar-se a peu dret que el magistrat mogués fitxa; però fou l’intendent qui li va donar l’entradeta, tractant-la expressament de vostè per a posar-la en guàrdia: - Agent, informi el senyor jutge, si us plau, de com va l’enquesta.
- Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué obedient la Modesta -, tot just estem al començament i queden molts de melics per lligar.
- Supongo que se da cuenta de que no estamos ante un caso cualquiera, no se le olvide el detalle. La prensa ha metido las narices y no podemos hacer el ridículo ni tomárnoslo a la fresca, por lo que pienso que sería conveniente comparecer ante los medios para calmar los ánimos – li engaltà el jutge, aparentant que tenía la mosca al nas.
- Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta, mossegant-se la llengua per a no engegar a dida aquell presumit del carai, que tot i que si fa o no fa eren de la mateixa edat, se’l mirava com si fos un sonso -, crec que seria un error esbombar tan aviat qualsevol detall sobre la investigació en curs, perquè totes les pistes són molt tendres i fer declaracions ara no ajudaria a resoldre el cas, sinó que segons com, encara embolicaria més la troca.
- Usted infórmeme directamente de lo que haya averiguado hasta ahora, y ya decidiré yo qué se puede comunicar a los periodistas y qué debemos callarnos, teniendo en cuenta el interés que ese asunto ha despertado en la capital, donde hasta la televisión se ocupava tallar-la el jutge, parant els peus a la picallosa subordinada.
La Modesta va dirigir-se, llavors, al seu cap, evitant posar-se en llibres de cavalleria i trencar-li obertament la girada al jutge, potser recordant que la darrera vegada que va encarar-se-li, va amenaçar-la amb amonestar-la per falta de respecte: - Senyor, cada dia li passo la minuta reglamentària del que faig i deixo de fer, però com haurà notat m’abstinc de fer especulacions mentre no tingui proves, sinó només conjuntures. Explicar cada pas que dono, amb qui he parlat, a qui vigilo o de qui sospito, no ens farà anar més de pressa en la investigació, sinó tot al contrari.
- Aquest paio mort li cau bé, oi? – li va preguntar l’intendent, tornant al tracte col·loquial habitual, per rebaixar la tensió.
- Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè em penso que en un moment donat, pel camí se li va travessar l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història estrambòtica podia haver tingut un final diferent; fins i tot feliç, des del punt de vista de la víctima, és clar.
- No  la acabo de  comprender  – va reconèixer intrigat, el jutge.
- No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus quan hi penso – féu la Modesta, en una mena de gest de desgravi envers aquell home tan tocat i posat, que no tenia tanta paciència com ella a l’hora de garbellar totes les pistes a l’entorn d’un cas, fins separar el grà de la palla -, m’ha costat d’admetre que un home pot arribar a odiar tant els de la seva sang, que no l’importi fregar quasi la ratlla vermella del que està permès. Seria una bona història per als periodistes, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig que se’n faria se’l mereix una persona que, per estrany que sembli dit així, només volia donar una lliçó a uns parents amb qui no s’entenia i havia avorrit perquè li semblava que anaven descaradament al darrera dels diners.
- Me parece que nos desviamos de la cuestión y no nos pagan para divagar haciendo análisis sentimentales, como hace usted con demasiada frecuencia, dicho sea de paso; sino para resolver asuntos penales, explicando sin retóricas las causas y circunstancias de un posible crimen. De manera que si le parece bien exponga su teoría cuanto antes el jutge no estava pas per orgues i li deixava clar que no allargaria la instrucció fins que li arribés el substitut i se li emportés la glòria, si és que es resolia el cas després.
- Doncs, miri senyor jutge - la Modesta va replicar-li obedient, però picada en el seu amor propi -, la història és ben senzilla de resumir. Amb els elements de que disposem fins ara, la víctima va morir d’un atac de cor a causa del pànic. Si em deixa una mica més de temps per investigar, potser li podré aclarir si aquest terror era degut a un deliri malaltís o si algú li va provocar deliberadament, cosa que em temo malgrat no pugui demostrar.
- Póngame por escrito sus conclusiones provisionales y tome nota de que le concedo cuarenta y ocho horas para cerrar de una vez este asunto – va rendir-se el jutge, acomiadant-se dels dos mossos i començant a resignar-se a retornar a Castella, sense penjar-se la medalla d’haver resolt un cas que podia ser de traca i mocador.
En traspassar la porta del despatx, l’intendent va dir a la Modesta amb sincera admiració, que li havia ben xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero, però que anés amb peus de plom, no fos cas que abans de plegar encara li fes empassar el seu desdeny amb patates.

Que s’hi posi fulles, que aquest rai ja té els dies comptats per a fer-nos la guitza – li va contestar, picant-li l’ullet –, a més, als jutges, per molt jutges que siguin no se’ls li pot donar la raó quan no la tenen. Oi que era això el que vostè em va predicar des del primer dia?
(Continuarà) 

divendres, 14 d’abril de 2017

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA (primera estació)

PRIMERA ESTACIÓ
  Al Casal, la sessió de ioga havia començat feia una bona estona.
L’home va entrar a la sala, mirant de distreure poc els cossos estirats a terra de panxa enlaire, amb els ulls clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava plàcidament aquella cerimònia, bellugant d’esma per acaronar el pelatge suau d’un gat blanc endormiscat a la seva falda, mentre amb veu mel·líflua repetia una cantarella que ja es devia saber de memòria, de tant repetir-la: ... tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”
L’home va desenrotllar l’estora morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir primer de genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per a bellugar-se de pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames rellisquessin fins que tota l’espinada li quedés immòbil, com arrapada a terra. A la salmodia de la monitora a penes se li va notar cap alteració del to, que delatés si s’havia adonat dels tràfecs del tocatardà, des que va irrompre a la sala: “...Abandoneu les cames a un estat de total i complerta relaxació..”.
L’home mantingué el cos quiescent, deixant-se seduir per aquella veu melosa que ja li era tan familiar que quasi se l’estimava; malgrat tot, no en va tenir prou en escoltar-la per aturar el devessall de temors que li havien fet perdre l’oremus des de bon matí, angoixa que es resumia de moment en una gran incògnita: - què em passarà quan surti al carrer?
-Tot dependrà de si he desorientat o no als que m’anaven a la saga – es respongué sense titubejar, però sota la influència del neguit que no s’arronsava -, si no ho aconsegueixo, m’engraparan de seguida que posi els peus a fora i tot el que m’he escarrassat fins ara no haurà servit de res, se n’anirà a fer punyetes.
Sabia que ho tenia pelut, però malgrat el reguard que barrinava el seu caparró, el cor encara no s’hi volia resignar a deixar-se engrapar, acovardit per la basarda. Un cor, per cert, que li bategava fora de control, estamordit, mentrestant la veu porfidiosa de la monitora, insensible al seu panteix, repetia com si no s’adonés de res, la seva cançó de l’enfadós: ...feu una inspiració forta, deixant que se us infli la panxa...”
Havia tingut mala sort o havia estat massa deixat; seguia donant-li voltes a ambdues possibilitats. En condicions normals no l’haguessin pas enxampat; però avui els nervis els tenia massa a flor de pell i la por, sobretot la por, de qui sap l’havia traït. També es veritat que, darrerament, no es capguardava tant com al principi. Tal vegada s’havia acabat prenent aquella empescada a cavall entre la ingenuïtat i el desafiu amb excés de confiança, com si es tractés d’una simple entremaliadura de les que feia de mainada, sense pensar en les conseqüències d’un eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap, tot sigui dit -, la possibilitat que tot plegat acabés fent figa, i que al final de l’obra s’hagués d’arrossegar com un cuc, demanant perdó tothom amb la cua entre cames. Havia assaborit de pensament amb tan deler la seva venjança que, almenys sobre el paper, aquell pla per fer-se fonedís no li semblava pas un castell a l’aire, ja que totes les frontisses d’aquella caparrada, de moment virtual, encaixaven a la perfecció després de rumiar-les dotzenes de vegades; per tant, li costava de creure que hagués ensenyat l’orella o deixat flats per on se’l pogués desemmascarar. Per què, doncs, el rondava des de feia dies el pressentiment que era espiat a rampeu?. Feia deu minuts escassos que havia tingut la sort d’esquitllar-se pels pèls a la classe de ioga, en la qual s’havia matriculat per si de cas necessitava un amagatall el dia menys pensat, quan va decidir tirar pel dret el gloriós escarment en que consistia el seu pla, l’endemà mateix del primer cop que el varen tancar  al quarto de les rates. En colar-s’hi, a la classe de ioga, només pensava en guanyar temps per a recuperar-se del pànic i cavil·lar la següent jugada. De fet, quan aquell matí es va convèncer que li anaven a la saga, la seva primera pensada fou córrer a refugiar-se al Casal, que es trobava si fa o no fa, a dues cantonades d’on es trobava quan es va sentir acorralat. – Si em pogués esmunyir del jove, que és el que m’empaita de més a prop, els puc despistar perquè l’altre va més endarrerit s’animà a fer un esforç de flaquesa, per a despistar els malparits que l’estalonaven.
En un moment tan delicat se’n recordà de les recomanacions que, per si es trobaven mai enmig d’una crisi d’angoixa, la monitora cega quina veu el tenia encaterinat els hi va fer practicar varies vegades, i un xic a la desesperada va seguir una de les tècniques de respiració que els hi havia fet aprendre. En tombar la cantonada una mica més refet, va emprendre una petita corredissa amb tota l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera oportunitat per a girar cua: si l’atrapaven, el tancarien una bona temporada a la cambra dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Però aconseguí la proesa de refugiar-se dins el Casal, esbufegant per totes les costures, abans que els seus perseguidors se n’adonessin de la picardia. Xiuxiuejà una excusa en passar davant la noia que atenia la recepció, mentre recollia una de les estores morades plegades damunt del taulell.  Després d’una estona allargassat a terra, els ulls clucs i el cos quasi empedreït, quan encara l’assossec físic no havia amansit del tot el seu desbocat magí, la veu dolça de la monitora seguia acomboiant-te’l impertorbable: “...sentiu que els muscles us pesen i que reposen sobre la terra...”
En el desenvolupament del seu pla, preferí no refiar-se’n de ningú i féu els preparatius tot sol, d’amagat. De tota la vida havia tingut un tarannà poc parlador, però en aquella ocasió, a més  a més, va considerar que per a reeixir en el seu propòsit, era imprescindible cosir-se la boca i ser més murri que mai. Per aquesta raó, insisteixo, li costava de creure que ningú se n’hagués adonat de res, ja que no havia fet confidències, ni deixat papers escampats ni serrells de cap mena. Tota la maquinació la duia ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom es quedaria amb un pam de nas; en cas contrari, no li caldria passar comptes. Tanmateix, no havia alterat cap de les seves rutines, i a mesura que s’acostava la data màgica procurà que no se li notés cap indici de tràngol o de desvari. La qual cosa no li resultava fàcil, perquè l’ànsia l’estossinava des de feia una setmana, fins al punt que va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de ventre que podien haver-li costat car, si s’hagués acovardit i anat a la infermeria. Però a mesura que s’apropava la data s’adonà que tots els detalls del pla podien modificar-se sobre la marxa, menys la data d’execució; un cop determinada, tenia de respectar-se sense cap excusa, perquè quan desaparegués, els sòmines de la residència es tornessin bojos buscant resposta a tots els trencaclosques que els deixaria parats a còpia de paranys i de pistes enganyoses que no els portarien enlloc, per molt que rumiessin. Només els sabatots dels seus nebots podrien ensumar-se de què anava la broma  si s’esforçaven a pensar una mica, ja que de tot plegat només ells podien trobar-hi un sentit; però no se’n refiava gaire que en fossin capaços, puix la perspicàcia no era, francament, la característica principal dels fills de sa germana.
S’havia inscrit a les sessions de ioga, com us deia, tres mesos enrere; precisament per fer servir les classes de tapadora de la que en portava de cap. Al seu armari del vestuari hi havia anat guardant, de mica en mica, tot el necessari per assegurar-se un esvaniment d’autèntic cap de brot. Cada vegada que hi afegia nova xeixa dins l’armari, se li escapava el riure per sota el nas. Havia assajat mentalment el pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més quan s’imaginava el desenllaç. Segurament mai s’havia divertit ni es divertiria tant com quan anava embolicant la troca del cop d’efecte maquinat per escarmentar d’una vegada per totes, aquella colla de voltors que li vetllaven l’herència. Només li sabia greu no poder veure per un forat, la cara de tres déus que posarien els nebots, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada. No maldàveu perquè us deixés totes les cases? Doncs, apa, ja podeu afartar-vos-en de jugar-hi!se’n fotria, quan obrissin l’armari en busca de les seves coses, i el trobessin ple de cases de fireta. Els n’hi havia entaforat tantes de cases de suro, que quan s’haguessin revingut i capissin garratibats l’escarni que significava tot aquell empantano, ell faria hores que seria lluny, disfressat d’una altra persona.
El que li semblava més difícil d’aconseguir, la documentació flamant per bastir una identitat nova de trinca, havia estat com bufar i fer ampolles, gràcies a les manetes de la persona a qui va encomanar aquella feina tan delicada. Calia una falsificació prou endreçada per a permetre-li obrir comptes bancaris on transferir-hi els diners de les propietats que, de mica en mica, s’anés polint; i devia ser prou ben falsificada la documentació que no va pas despertar cap sospita, ni dels notaris ni dels pixatinters dels bancs. Fins al darrer moment tot havia anat com era d’esperar d’un mecanisme ben greixat, fins que avui, de matinada, l’havia desvetllat una mala nassada, la qual només sortir del Xalet a mig matí, se li confirmà en enxampar dos individus que tenien tot l’aspecte d’espiots, seguint-lo sense massa picardia. El cor li va donar un tomb, i una glopada de sang per excés de pressió se li va bombar descontrolada al  cap, enterbolint-li la vista un instant. - Estic irremeiablement atrapat – reaccionà, esmaperdut en un primer moment. No gosava ni girar el cap, per a fixar-s’hi més detingudament en la fesomia dels perdiguers. Estava segur que els duia enganxats a l’esquena, caminant un per cada banda del carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el seguia de més a prop, feia veure que caçava mosques. Com era possible que l’haguessin descobert?
La veu de la monitora li bugonava les temples, sense deixar-lo concentrar en els seus pensaments: ...escolteu la vostra respiració anant i venint, com una ona zumzejant vora el mar. Sentiu que la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”
Durant una bona estona, els catorze cossos abatuts de panxa enlaire no varen ni camejar. Quan la monitora va intuir, per una mena de remor somorta, que es començaven a desemperesir, desnonà amb tendresa el gat de la seva falda i es va alçar de la cadira, arrapant un bastó blanc amb la ma dreta mentre amb l’esquerra premia el commutador que tenia collat al braç de la seva trona, que li servia per graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració, o per modular el volum del fil musical que acompanyava els exercicis. Els cossos tentinejaren, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus. Els més àgils s’alçaren de seguida, mentre que els més feixucs necessitaren de l’ajuda dels seus companys. Finalment, només un cos va romandre submergit en la fase de relaxació profunda, quan tothom ja s’havia incorporat. El que estava més a prop del maimó, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, va rondinejar mentre colpejava discretament l’espatlla del despistat: - Apa vinga, mestre, no s’hi val fer salat i després quedar-se adormit com una soca.
Malgrat el sacseig, el cos va restar immòbil. Aleshores, el company el va batzegar més enèrgicament, mentre s’ajupia per examinar-lo millor. La seva cara gairebé fregava la de l’home, que continuava estirat a terra, panxa enlaire, sense moure’s, quan va esvarar-se: - A aquest paio l’hi ha agafat alguna cosa!
  La monitora, sempre a l’aguait de tot el que passava a la classe, afinant el sentit de l’oïda que la compensava de la pèrdua pràcticament total del de la vista, amb la cara trasmudada buscà amb la mà estesa algú que l’apropés al lloc exacte on jeia el cos que no reviscolava. Una de les alumnes més antigues li féu de pigall, mentre ella ofegava un sanglot a la gola i el gat botava d’un salt, des de terra fins a la trona, com si pretengués no deixar vacant el lloc de comandament. – Aviseu un metge de seguida! va disposar la monitora, que intentava trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es despertava, el qual - malgrat ella no podia veure-ho - duia escrita a la cara una expressió de categòric estupor.
Com si aquella ordre hagués estat el que necessitaven per reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la recepció. Els que es van quedar a la sala feien rotllana a l’entorn del cos quan s’hi va acostar l’encarregada de la recepció, que després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar la monitora: - senyoreta Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet, el que va apuntar-se perquè li havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el mal d’esquena, se’n recorda? Sí, dona, aquell que semblava estar-ne una mica penjat de vostè.
Sense dissimular una certa coqueteria, la monitora li va replicar: - Apa!, no diguis bajanades, que no és el moment d’anar de verbes.  
Algú suggerí d’obrir-li l’armari dels vestidors per accedir a les seves pertinences i veure si hi trobaven cap adreça o referència de familiars a qui es pogués avisar. La monitora féu un gest imprecís amb la mà: - què li sembla d’això que em diuen, senyor Tomàs?
  L’alumne a qui es dirigia la monitora era un cap de Correus retirat, a qui sempre recorria quan es trobava en mig d’un atzucac; en part perquè era de les que encara creien que de la paraula i del criteri d’un funcionari sempre se n’havia de fer cas solien anar a missa. El senyor Tomàs no s’ho féu repetir dues vegades, i seguit per la xicota de la recepció va anar-se’n cap als vestuaris i quan tornà, fent una ganyota d’estranyesa, va explicar-se amb la precisió i impassibilitat pròpies de qui està acostumat a fer inventaris: - a l’armari només hi ha bosses plenes de cases de suro de totes mides, i a banda d’això hi hem trobat un vestit i una camisa fosca, dues mudes de roba interior i una bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada amb clau; tot per estrenar.
Mentrestant, el metge que havien anat a buscar al consultori obert al principal del mateix edifici quina planta baixa ocupava el Casal de la Gent Gran del poble, va intentar reanimar l’infeliç, però després d’un examen superficial - a tall d’anar a arrencar naps, com més tard declararia el senyor Tomàs al jutge, perquè no li agradaven les presses en res -, va dir quelcom que la monitora ja sabia des que ella mateixa li havia buscat endebades el pols, uns moments abans: que no es podia pas fer res per aquell pobre home. – Jo diria que ha mort a causa d’un coresforç – va precisar el metge, com insinuant que potser aquella colla de vells havien fet un exercici massa sever.
La monitora, malgrat el seu momentani desconcert, va reaccionar empipada en escoltar el temerari suggeriment del metge, aclarint que tots els seus alumnes eren gent gran, sí; però com ell mateix podria comprovar, preguntant-ho a qui volgués, l’únic que els feia fer eren mansos exercicis de relaxació, raó per la qual una persona mig invident com ella podia, perfectament encarregar-se de menar la classe. El metge, que de fet era ginecòleg, va disculpar-se pel seu comentari arruixat recalcant, tossut, que no obstant trobava l’aspecte físic de l’home força saludable, el que no s’explicava era aquella mala ganya, com de basarda, que no se li havia esborrat del rostre: -  si és que s’ho passava tan bé fent, no entenc aquest posat que li ha quedat, vés per on.
Cap dels presents va comprovar el que feia notar el metge perquè, just un moment abans, la noia de la recepció tapà com pogué, el cap i part del cos del difunt,  amb un parell d’estores morades, de les que feien servir els alumnes per tombar-se a terra. 
Oportunament avisats, van presentar-se amb pocs minuts de diferència la trepa  del jutjat de guàrdia, una parella de mossos i els responsables del Xalet que, una vegada reconegut el cadàver com el del seu hoste, es posaren de seguida a disposició de tothom, assegurant amb un servilisme exagerat que se’n farien càrrec de totes les molèsties. El jutge, un cop va informar-se per sobre de les circumstàncies en que havia esdevingut la mort,  es va interessar per aclarir qui era. Li va respondre el que s’havia presentat abans com a director del Xalet, anomenat així més que res per distingir-lo de l’altra residència d’avis del poble, de menys categoria que el casalot del bosc de can Cabrafiga, on hi havia estat en temps reculats l’antic hospital, la qual era coneguda com “la de la Generalitat”. El senyor Delfí era un dispeser complicat, de molt mal ferrar, que ens treia de polleguera amb la dèria que no sé qui l’empaitava -.
Després d’una pausa per veure com se la prenia el jutge aquella primera informació, decidí entrar en detalls més delicats, sense massa escrúpols: - A vegades s’escalabornava en un racó de la casa i ens feia anar de bòlit fins que el trobàvem.
- ¿Saben que significa ese montón de juguetería que acaparaba en su armario? –, va preguntar el jutge en castellà, però advertint que podien respondre-li en català perquè l’entenia perfectament, encara que a ell li feia un no sé què d’atrevir-se a parlar-lo.
- Com diu? va mirar-se’l el director, amb posat de no saber de què li parlaven.
- Me han informado que en su armario se han encontrado dos sacas llenas de casas de corcho, de esas que se usan en los pesebres - li va aclarir el jutge.
- No en tenim ni idea - va replicar el director –, però vagi a saber! Ja li he dit que era un home molt estrafolari.
- ¿Tiene familia? – el jutge no volia que el distraguessin de la rutina ni posar-se a especular sobre les manies de l’avi mort, entre d’altres raons perquè aquell cas l’agafava en capella d’un cobejat trasllat a la seva terra i tenia ganes de passar-ne via.
- No el venia a veure ningú - ronsejà el director –, de fet mai li vàrem conèixer cap parent; però ens havia deixat les senyes d’uns nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va plantar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es féu traginar des de l’estació per un taxista, després d’emparaular per telèfon una curta estada, amb l’excusa refer-se d’una empiocada. El Xalet no és una residència barata, com ja deuen saber; però el senyor Delfí, que així es deia, no semblava pas anar just d’armilla precisament, i mai va pas regatejar gens ni mica els tractes. I el que tenia de ser una temporadeta de convalescència s’ha allargat més d’un any, fins ara; senyal que s’hi devia trobar bé amb nosaltres.
- ¿Sospecharon en algún momento que estuviera huyendo o escondiéndose? – insistí meticulosament el jutge.
- Era molt reservat, això sí que ho tenia – el director féu una altra pausa i, com si pensés en veu alta, va continuar -, i força malpensat, afegiria; però també era de bon conformar i, al final, sempre s’avenia a raons per molt que ens hagués xeringat la moral una bona estona, com si veure’ns empipats li fes gràcia.  
- A vegades no podies aguantar-li la mirada perquè li divertia escorcollar-te els ulls, amb un deix de picardia descarada – va intervenir l’empleat del Xalet, que no semblava tan diplomàtic com el seu cap -; potser d’aquí bé que no es relacionés amb quasi cap altre dispeser. Era dels que no s’allarguen més enllà d’un “bon dia” o d’un “bona nit”, i es queden tan amples. Fins i tot va demanar-nos de fer els àpats en una taula individual, cosa que va en contra de les normes de la casa, ja que tothom menja en taules rodones de sis persones; però se li consentí el caprici com a cas excepcional. Tret d’aquestes rareses, era un bon jan i un client complidor i molt generós a l’hora de pagar els serveis extres, com no se’n troben gaires d’aquesta bona pasta. El problema és que amb diners no es paga tot i alguns cuidadors es queixaven sovint de les seves morrades i impertinències.
- Per ser precisos, només es feia antipàtic i pesat quan li agafava la ceba que l’espiaven i que li volien prendre els estalvis – va matisar el director -, llavors ens feia patir que no prengués mal, ja que desapareixia hores senceres en els amagatalls més complicats; i quan el trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava una bona estona de retornar-lo.
El senyor Tomàs que – malgrat l’estima i consideració que li tenia la monitora – era de temperament poca-solta i burleta, va etzibar-ne una de les seves, sort que fou en veu baixa: - No es pot arribar a vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla.
 Abans d’aixecar el cadàver i mentre esperaven els de la funerària que l’havien de traslladar al dipòsit per fer-li l’autòpsia, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A continuació, d’un bot, va pujar a la falda de la seva mestressa que, estàtica i altiva com una reinona, potser una mica més pàl·lida que de costum, s’havia assegut a la seva trona de vímet, aferrant amb energia el bastó, presidint aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit. (continuarà demà)