Follow by Email

dijous, 23 de març de 2017

ESTEM INDEFENSOS, POTSER SÍ; PERÒ NO ENS RENDIREM!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 23 de març 2017)

● ESTEM INDEFENSOS, POTSER SÍ; PERÒ NO ENS RENDIREM!.- No ens ha de venir de nou la sensació d’impotència cada vegada que els terroristes queixalen la societat innocent i desprevinguda. És més vell que l’anar peu que quan el terrorista actua, en el moment donat que ho fa sempre agafa les víctimes desprevingudes, per moltes precaucions que individual o col•lectivament haguessin pres. Per això els terroristes són tan miserables: perquè pensant ésser uns herois i uns valents, en realitat fan com els covards que obren a traïdoria. Però ni com a societat ni com a persones podem dóna’ls-hi la satisfacció de veure’ns tremolar, esporuguits, de genolls per terra. Un cop refets de l’ensurt, tant bon punt com haguem recuperar el bleix, s’hauria de reaccionar posant-nos dempeus i plantant-los cara sense contemplacions ni miraments, mentre no entenguin cap altre llenguatge que el de la legítima defensa. Però ben conscients que qui atia el terrorisme no són quatre peons fanàtics, que fan la feina bruta dels que des de darrera el canyer mouen els fils de l’odi, de la provocació calculada i de la represàlia per ofenses sovint arrossegades des de temps reculats. El desgraciat que va envestir expressament persones anònimes que passejaven pel pont de Westminster o el que va intentar repetir la matança a Anvers només eren els executors, els que estaven disposats a deixar-hi la pell per un ideal mal entès, mentre els terroristes intel•lectuals gaudien d’un orgasme virtual recreant-se en la tragèdia i el caos que havien sembrat els seus sicaris. En qüestió de terrorisme no es pot invocar com a remei aquell principi de “mort el gos morta la ràbia”, perquè els llops solitaris, encara que vagin en manada, no passen de ser simples llops: el vertader GOS mai no es deixa veure, malgrat tothom sap qui és i on s’amaga. Però fins que no s’hagi caçant el gran gos, la ràbia no s’acabarà al món.

Quan ja anava a tancar la reflexió acabo de ser espectador d’una altra mena de terrorisme, com si diguéssim de guant blanc i camisa emmidonada, que gairebé m’atreviria a dir il•lustrat i diplomàtic. L’exministre d’afers exteriors d’Espanya ha fet el bocamoll en una tertúlia pública, amb llum i taquígrafs pel mig, vantant-se com un Santi Vidal qualsevol, de presumptes secrets d’Estat carregats de pólvora. No sé si el senyor Garcia Margallo era conscient del què confessava o es va tractar d’un lapsus perquè repapieja. Quan el jutge Vidal va dir el que va dir, vaig retreure-li en aquest blog que se’n podia haver estat d’esbombar aquelles dades, però mai vaig posar en dubte que fossin certes, perquè el jutge no era un espantaocells ni un titella i sabia perfectament què deia i perquè ho deia. Per la mateixa regla de tres, estic convençut que un pes pesant com l’exministre, que té el cul pelat d’arrossegar-se per la política, no repapieja ni té lapsus d’aquesta categoria. Per tant, si és veritat que des del seu ministeri l’Estat va comprar – amb diners o amb dinars – governs i polítics europeus perquè giressin la cara als catalans pidolaires d’un referèndum, per esbrinar democràticament i sense cap trencadissa si les urnes confirmen o no la majoria independentista que sembla moure’s al carrer, jo, francament, no trobo cap altre qualificatiu que el de terrorisme diplomàtic per descriure aquest joc brut de l'Estat. Bretolades polítiques com aquesta reforçaran el suport independentista dels encara indecisos per culpa de les criaturades dels nostres polítics poc bregats, però és que una criaturada catalana, per grossa que sigui, no es pot comparar amb la bretolada tan colossal i podrida que ens ha descobert l’exministre. De manera que l’exclamació que encapçala aquesta reflexió respecte del terrorisme dels que maten cossos em sembla vàlida davant el terrorisme dels que pretenen ofegar sentiments. Més que mai, no ens podem rendir davant de gent tan potinera.


EM CAU LA BABA AMB L’ÀLBUM DEL MEU CASAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 22 de març 2017)

● EM CAU LA BABA AMB L’ÀLBUM DEL MEU CASAMENT.- Feia anys que no li posava els ulls a sobre, potser d’ençà de les noces de plata. La meva dona, no fa tant; ella em sembla que almenys li fa una ullada cada temporada, dies abans o després de l’aniversari del casament. Però els homes, ja se sap!, hem de tenir una bona excusa per a ficar-hi el nas. ¿Com ara estar en capella de les noces d’or, potser? Doncs, mira, és un bon motiu; ho reconec enmig de l’embolic d’organitzar una celebració que, en principi, volia limitar a la família i quatre amics de confiança; però de mica en mica, no saps com, la llista definitivament provisional de convidats es va allargant i ja no s’assembla res amb la primera que vaig omplir. I del primer pensament de fer “poca cosa”, si bado poc se’n faltarà per tirar la casa per la finestra, ja que de la fase inicial de fer-me el desmenjat, com si allò no anés amb mi, he arribat a la d’afegir cada dia un “detall més” als preparatius. I és que d’idees me’n ronden pel cap a cabassos, si no fos que els jubilats anem justos d’armilla des que el govern ens purga amb glaçons la pensió. Quina merda, que tot ho acabin manegant i decidint els diners!. Però s’hi t’hi esforces una mica t’adones de quantes coses pots fer sense gratar-te massa la butxaca. Aquests dies que estic engrescat muntant l'aniversari del meu casament, perquè la dona se’n llepi els dits i pugui fer dentetes a familiars i amics, comprovo que tot plegat és qüestió d’imaginació i de tenir força de voluntat per arribar a tot arreu sense estirar més el braç que la màniga; ja que per ser feliços no cal comprar el millor de tot: quan no es pot haver l’original amb una bona còpia també es pot fer el fet ... ¿I ara què coi m’embolico? Volia parlar de l’àlbum i he acabat embrancant-me en confidències que us rellisquen.


A la meva manera de veure, no hi ha millor mètode per palesar com passa el temps, que fullejar el teu àlbum de noces; sobretot si han transcorregut cinquanta anys, encara que no t'ho sembli. D’entrada, et topes amb la gran decepció d'una escabetxada colossal i depriment en passar llista dels que surten al reportatge fotogràfic, més de la meitat amb escreix dels quals ja crien malves. I alguns dels que encara gambem, en comparar-nos amb la nostra fesomia actual ens assemblen igual com un ou amb una castanya. A vegades m’agrada vantar-me de la vellesa activa que porto, però quan em comparo amb aquell figuri de l’àlbum em cau l’ànima als peus i he de reconèixer que no sóc el que era, malgrat em sembli que tinc el mateix delit. Repassant l’àlbum del meu casament massa sovint em podria arribar a deprimir, si no fos que fa temps tinc entomat que l’activitat s’ha d’adaptar a l’edat que te’ns a les cames; malgrat que en quan a coratge i senderi els que manen siguin el cor i el cap, els quals s’han de mimar però no plànyer quan traspasses la frontera del “si no fos”, perquè si t’arronses en el nivell d’exigència estàs ben fregit. Des de fa temps que els àlbums han passat de moda gràcies a la modernitat que ha imposat els vídeos i d’altres tecnologies digitals. Tanmateix, celebrar les noces d’or serà cada dia més escadusser. Potser inclús d’aquí a uns anys s’haurà de rebaixar el llistó de la permanència al peu del canó matrimonial, deixant els records de casats en deu o dotze anys, com a màxim. De fet, algú del gremi de la psicologia temerària va profetitzar, qui sap si en un dia d’inspiració mística, que les parelles per anar bé s’havien de renovar periòdicament per evitar rovellar-se en el matrimoni. Abans, la Generalitat pagava un cap de setmana els que arribaven a la meta de les noces d’or en bon estat. Al pas que anem, d’aquí a cinquanta anys n’hi haurà tan pocs de supervivents de la prova de conviure mig segle com a matrimoni ben avingut, que els que hi arribin, en comptes d’un cap de setmana potser els hi donaran la creu de sant Jordi. Jo ja no ho veuré, és clar. Però, almenys, em consolo repassant el vell àlbum de noces. 

dimarts, 21 de març de 2017

DESPRÉS DE CARNESTOLTES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 21 de març 2017)

● DESPRÉS DE CARNESTOLTES - Malgrat els ciutadans i els ajuntaments diuen que van justos d’armilla degut als ingressos congelats o retallats en nom de la crisi del mai acabar, les rues del Carnestoltes han omplert novament aquest mes de març els carrers de pobles i ciutats, i tampoc els ninots irreverents varen fer campana per sant Josep a les places valencianes. Deixant de banda les convocatòries més tradicionals i espectaculars – les Falles o els Carnavals de renom com el de Sitges, Solsona o Vilanova -, perquè sovint els pressupostos grassos de que disposen es barregen amb interessos turístics, vull centrar aquesta reflexió en les rues populars i, sobretot, en tres aspectes d’elles que em semblen més dignes d’atenció: la il•lusió de la canalla, la imaginació de moltes disfresses artesanals i l’escarni terapèutic per tot allò que amoïnà i enfarfegà la vida pública dels darrers mesos. El Carnestoltes, que pràcticament van escombrar de la memòria durant quaranta llargs anys de dictadura uns xarucs i decrèpits devots de la penitència quaresmal i de l’abstinència de costums paganes i del “consum de la carn”, entesa no pel cantó comestible sinó pel concupiscent, s’ha consolidat a bastament després de tres dècades i escaig de practicar la sana disbauxa, i jo asseguraria sense por d’equivocar-me, que els avui fanàtics de les rues són aquelles criatures que van desfilar per primera vegada, després de tants anys de repressió, en cotxet o a coll i bé del pares disfressats discretament, perquè no s'acaben de creure que eren per fi lliures de riure’s del mort i de qui el vetlla.


En quan a la imaginació esmerçada en les disfresses, he observat que la majoria no eren de les prefabricades que es poden comprar a grans magatzems, o a les botigues de barri o a cal xino, sinó artesanals i voluntaristes combinacions de vestits vells, paper, cartró i retalls de roba de coloraines, que la mainada amb l’ajuda de pares i mestres es deuen empescar durant setmanes en tallers a les pròpies escoles o a casa, en plegar de fer els deures, quasi d’ençà de Reis quina cavalcada a vegades serveix d’assaig. Aquesta manera de preparar l’exhibició espontània de desinhibicions, a part de contribuir a netejar les teranyines del terrat de cadascú, individual o comunitàriament, contribueix a airejar la inventiva i la fantasia estalviant un grapat de diners i ajudant a fomentar el sentit del treball en equip, aprofitant qualsevol rebuig que es mereixi la segona oportunitat de reciclar-se, també per anar de gresca. Tanmateix, es podien veure disfresses casolanes que eren vertaderes obres d’art en quan a denuncia i crítica a través de la mofa o de l’escarni, i no pas pel seu valor material pràcticament nul, sinó per la manya i l’enginy caricaturesc posant en evidència, sobretot, històries de corrupció o d’injustícia social sense mitges tintes ni draps calents sinó amb tota indignació, però fotent-se’n amb sornegueria. Potser tota aquesta gent que ha fet el Carnestoltes enguany , en el fons anava disfressada d’optimisme darrere el rei dels poca-soltes, esperant que tots els seus maldecaps i migranyes cremessin a la foguera en enterrar-se la sardina. I acabo referint-me a una pancarta que anys enrere portaven els nanos d’una escola amb l’ajuda dels seus mestres, la qual resumia l’esperpèntic espectacle polític, social i econòmic amb un toc de realisme escruixidor: “si aquest és el món que ens espera, no volem créixer”. Han passat set anys des que la vaig llegir, i avui encara posa el dit a la nafra, per desgràcia. 

dilluns, 20 de març de 2017

LES EXCUSES DE MAL PAGADOR DEL PP.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 20 de març 2017)

● LES EXCUSES DE MAL PAGADOR DEL PP.- De totes les reaccions que ens podíem esperar del Partit Popular - avui encara al govern perquè li fan de crossa polítics d’estómac agraït -, davant el rum-rum de corrupció a gran escala que esquitxa a dirigents seus amb molts de galons ahir van sorprendre la ciutadania amb la més cretina de totes les fatxenderies imaginables. Al partit del senyor Rajoy se li pot dispensar que s’espolsi les puces de sobre com pugui, però permetre que personatges amb tantes taques a la camisa com el president de la comunitat de Múrcia o la incombustible Esperanza Aguirre fossin, el primer, confirmat amb el 90% dels vots de la militància en la presidència provincial del partit, i la segona, aclamada en l’acte de relleu en la presidència del PP a Madrid és senzillament impresentable. Sobretot en un partit on els seus màxims líders no es cansen de repetir, amb un to de veu ofès i un posat de set jutges, que tots els seus quadres estan més nets que una patena i que es podrien casar de blanc, com deia en Capri a tall de conya. Actes de desgreuge públic de persones de dubtosa ètica i sospitosa moralitat gestora, és d’aquells errors polítics que es paguen un moment o altre molt cars: el problema és que aquesta mena de relliscades no només les paga el partit que les tolera, sinó que en llepen tots el ciutadans, arrossegats pel desprestigi internacional que genera a l’exterior la colossal pocavergonya dels que es vanten de dirigir el rumb d’aquest país. Del discurs del senyor Rajoy sobre la corrupció que corca el seu partit no li retrec només que doni excuses de mal pagador, sinó que es tanqui en banda a parlar-ne, seguint l’estratègia numantina d’amagar el cap sota l’ala, permeten que els anomenats “barons territorials” d’aquesta confraria d’impresentables, que porten merda des de la sola de la sabata fins al capdamunt de la closca, defensessin que són un model d’honradesa i de transparència.


La imatge d’un president que des que va trepitjar la política el nas li ha crescut tres metres, declarant que tot el que publiquen els diaris és fals i una punyetera insídia d’envejosos i patriotes de pa sucat amb oli, és per emmarcar-la i penjar-la al museu de la història política espanyola, com exemple de cinisme. Per suposat que la justícia ha de fer el seu curs i treure’n l’entrellat; però, el senyor Rajoy no pot, mentrestant, prendre’ns per imbècils i fer-nos combregar amb rodes de molí. Un gallec com ell hauria de saber que tant de bruixes com de corruptes i prevaricadors al seu entorn n’hi ha a dojo, i que negar-ho es afegir a la pena de ser poc primmirat i escrupolós com a home d’estat, la malaptesa de comportar-se com un mentider tan recargolat que ens vol enredar amagant darrera cortines de fum palades de fems. És clar que la comptabilitat oficial del partit la pot presentar a tots els tribunals de comptes i guanyar inclús el primer premi; però del que s’està parlant als tribunals i s’intenta debatre a les comissions d’investigació parlamentària que boicoteja en Rajoy sistemàticament és de la caixa B, de la qual es pagaven viàtics als militants que feien bondat, se’n desviaven els recursos necessaris per a les despeses extraordinàries del partit, inclosos "fonts de rèptils" per espiar la competència. Potser sí que això ho feien tots els que remenaven cireres arreu d’Espanya, però no és excusa perquè el senyor Rajoy i la seva quadrilla mirin els “pringats” d'altres partits amb menyspreu, pretenent donar lliçons d’honradesa.

A PROPOSIT DE L’AGRESSIÓ HOMÒFOBA DE BERGA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 19 de març 2017)

● A PROPOSIT DE L’AGRESSIÓ HOMÒFOBA DE BERGA.- Vés per on l’incident homòfob registrat a Berga fa una setmana, ha posat en evidència dues víctimes: els joves gais apallissats i el malalt mental que va iniciar l’agressió. I “A LA MEVA MANERA DE VEURE” em sembla que no puc només passar-hi de puntetes sobre aquests fets, sinó que he de plantejar una reflexió que vagi més enllà del convencionalisme correcte de repudiar l’agressió a dos homosexuals que es petonejaven igual com qualsevol parella heterosexual fa al carrer, si en té ganes, sense provocació ni exhibicionisme de cap mena. A les poques hores l’agressor material va ser engarjolat, no obstant tothom donava per entès que no va ser l’únic agressor. És lògic, en la majoria dels casos la violència gratuïta i fastigosa d’aquesta mena no té un únic responsable, sinó que com que els individus que maltracten o vexen a persones que consideren més dèbils, a les quals sovint no coneixen de res, són uns covards que necessiten claca que els hi rigui les gràcies i aplaudeixi els seus comportaments incívics. Un a un són inofensius, encara que et mirin de reüll quan t’hi creues pel carrer, perquè sense la quadrilla es troben despullats i, sobretot, perquè en la majoria dels casos entremig de la quadrilla s’hi troba l’autor “intel•lectual” de les agressions estúpides. Allò que la llei defineix com a col•laborador necessari en els delictes és un factor, més que necessari imprescindible, quan es tracta d’apallissar algú. I no sempre aquests comparses són perseguits ni castigats com es mereixen. I el que ens hauria de fer caure més la cara de vergonya com a societat és que gairebé sempre aquests membres de quadrilles no en surten esquitxats o bé perquè el codi d’honor fa tenir la boca closa a l’agressor enxampat, o perquè els testimonis s’estimen més no mullar-s’hi per si de cas. Quan hi ha una agressió en grup sempre hi ha qui tira la pedra o dóna el cop de puny, i qui amaga la mà.


En segon lloc, i en aquest cas concret, resulta que la pròpia família de l’agressor ha sortit en la seva defensa, no per negar els fets ni treure’ls-hi importància, sinó per fer palès que l’agressor també és una víctima d’una societat que mentre amb la mà esquerra reconeix i reivindica que un malalt mental medicament controlat és una persona tan normal com qualsevol altra, amb la dreta no pren mesures legals per garantir a la societat que no ha de tenir por del malalt mental que es prengui la medicació i porti la vida arreglada per a no esdevenir un perill. El pares i una germana de l’agressor de Berga es lamentaven que el col•lectiu de persones diagnosticades amb un trastorn de conducta greu es troben totalment desemparades i sense recursos per obligar un adult que es prengui la medicació i no es fiqui merda al cos en forma de droga o d'alcohol, no només perquè la persona malalta es faci malbé la vida sinó per les vides que pot fer malbé d'un disbarat. Que no són només les que poden ser víctimes d’una agressió física en un moment donat, sinó d’aquelles que hagin de patir les agressions psicològiques derivades de conviure o tenir per veí un malalt mental que no es cuida. Jo, per desgràcia, us puc parlar amb coneixement de causa: durant tres anys i mig a la meva comunitat hem hagut de conviure amb una parella de veïns alcohòlics, consumidors de merda i diagnosticats d’una malaltia mental descontrolada perquè passaven dels metges – una parella del país, de mitja edat, pensionista, i incívica cada vegada que s’acomboiava amb quadrilles d’incívics -, sense saber nosaltres què era descansar una nit seguida. Ni les constants intervencions de la policia, dels sanitaris o dels serveis socials varen aconseguir “obligar” a aquesta parella, que ens podia fer volar l’edifici perquè, entre d’altres imprudències, manipulaven bombones de butà comprades de segona mà anant col•locats, per la senzilla raó que si no es “volien cuidar” no hi havia res a fer fins que en passés alguna de grossa. Fins que una sobredosi va acabar amb el seu desordre existencial i amb la nostra condemna en vida sense cap culpa. La prevenció més elemental justificaria una legislació valenta i realista que desactivés bombes de rellotgeria semblants, que impunement atempten contra la convivència. A què esperen els legisladors per agafar el toro per les banyes? És cert que hi ha molta feina per fer, però si no s’hi posen d’una punyetera vegada no hi haurà manera d’avançar cap a un estat del benestar, que no sempre es basa en diners sinó en actituds i en parar de mirar cap a una altra banda. A Berga, hi va haver una agressió, és veritat; però no és menys cert que queden molts de melics per lligar i que no tot es va dir manifestant-se contra l’homofòbia. 

dijous, 16 de març de 2017

TRES CONSIDERACIONS SOBRE LA MARXA DEL PROCÉS SOBIRANISTA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 16 de març 2017)

● TRES CONSIDERACIONS SOBRE LA MARXA DEL PROCÉS SOBIRANISTA.-
1)- BONA FEINA DEL CONSELLER ROMEVA.- Després de lamentar que les presses d’alguns i els rampells d’altres hagin fet recular, a la meva manera de veure, el suport social a l’independentisme per la senzilla raó humana que massa gent no veu clar que el procés acabi a bufetades, he de reconèixer que el conseller Romeva sap moure’s com un professional en aquest món tan delicat de les relacions internacionals, en comptes de fer-ho com un elefant que cada vegada que fa un pas trenca algun plat bonic. Si la conferència organitzada a Brussel•les fa quatre dies, malgrat les desqualificacions, va ser una jugada de qualitat; bastir a Londres un lobby de parlamentaris disposats a mirar-se les inquietuds sobiranistes de Catalunya més enllà de la superficialitat, considero que no és una d’aquelles estratègies que surten bé per casualitat sinó que darrera hi ha una planificació estricta, una capacitat inqüestionable i molta fe. Encara que, encegats per la rauxa, alguns pretenguin a aquestes altures de la història que pel sol fet de ser catalans tindrem la taula parada a tot arreu, avui dia els il•luminats tenen poc recorregut en l’Europa pragmàtica i mercantilista que no està per filosofies romàntiques. Això en Romeva ho ha mamat des de jove, i sap perfectament que la mercaderia catalana s’ha de “vendre”, no anar-la només a “predicar”.

2)- LA MALA CONSCIÈNCIA D’UNA BÈSTIA NEGRA.- A l’expresident del Constitucional, el senyor De los Cobos, suposo que se li devia remoure la consciència d’haver-se comportat con el més bel•ligerant del TC amb el nacionalisme català, i el dia del seu relleu li va faltar temps per desvestir-se i renegar del seu odiós paper de mala bèstia i va confessar públicament que “el problema català” no s'arregla burxant-lo des dels Tribunals ni inhabilitant els portantveus per deixar el ramat sense pastors, sinó que s’hi ha de trobar remei amb cataplasmes de política i no amb purgues des del codi penal. D'aquesta mena de conversions l’endemà d’haver deixat el càrrec ja en tinguérem un precedent amb l’exministre d’Exteriors, en Garcia Margallo - emulant la cèlebre caiguda del cavall d'en Pau, camí de Tarso, que de menja cristians es va convertir en el seu advocat -, però des del punt de vista pràctic no s'hi poden comparar perquè en Rajoy té el cap molt més quadrat i la closca més dura que sant Pere. En Rajoy ja li poden dir com no dir, ell va a la seva i no es mou ni un mil•límetre de la mesella ruqueria pròpia dels ignorants. Però ho reconegui o no, el cas és que jutge De los Cobos li ha marcat un gol per tota l’esquadra, i les confessions més o menys sinceres o oportunistes d'aquest inquisidor penedit faran forat.

3)- EL FULL DE RUTA DE L’ANC, PER SI DE CAS.- Els dirigents de l’Assemblea Nacional de Catalunya s’han despenjat amb un nou full de ruta, per si de cas el procés va a mal borràs degut a la pressió asfixiant del govern central, en el qual es contempla no com una possibilitat sinó com a “la única possibilitat” la declaració unilateral d' independència. Des del meu parer, reiterant raonaments anteriors, no sé si aquesta determinació engrescarà més gent a sumar-se a la massa social imprescindible per a recolzar l'opció del sí, en el marc del dret a decidir; o si una secessió a la brava desmobilitzarà simpatitzants. Jo diria que més aviat en restarà, deixant de banda consideracions èpiques per a mantenir el caliu. La única manera segura que de portes enfora ens facin cas, és que la voluntat dels catalans en favor de la secessió quedi explícita en un referèndum homologable; ja que per molta bona feina que hagi fet en Romeva, una secessió unilateral difícilment se l’empassaran a l'altra banda dels Pirineus que amb això de l'autodeterminació per raons obvies han d'anar amb peus de plom. Per tant, penso que seria més encertat buscar totes aquestes complicitats externes – polítiques i opinió pública –, per a convèncer en Rajoy i la seva quadrilla que seguint el consell del rellevat president del Constitucional facin un esforç per trobar el desllorigador a un conflicte que s’ha fet gran per manca de diàleg constructiu, posant les dues mans sobre la taula de negociació tots els que hi intervinguin, sense amagar ningú rocs a la faixa.

dimecres, 15 de març de 2017

LES DONES DE MANDARINA HAN DIT QUE NANAI.- (conte-faula).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 15 de març 2017)

● LES DONES DE MANDARINA HAN DIT QUE NANAI.- (conte-faula).- L’equip de govern de l’Ajuntament de Mandarina va trigar tres setmanes a valorar una singular proposta de l’oposició: que es refés de dalt a baix el nomenclàtor dels carrers i places del municipi, incorporant als noms dels personatges el segon cognom. En l’escrit d’acompanyament de la sol·licitud es feia constar el motiu: homenatjar la memòria de les mares dels personatges que tenien un carrer o una plaça dedicada a la seva memòria. D’entrada, en rebre l’escrit l’alcalde s’hi va fer un tip de riure, i poc després li va sortir del fons de la panxa un collons! contundent. Sort que estava sol al despatx i no va tenir d’excusar-se per l’arravato. Quan va fer cridar a consulta en Sendo i la Silvia, els regidors amb qui tenia mes confiança, va procurar mantenir un posat de circumstàncies mentre els hi allargava la proposta, amb un simple: “què us en sembla?” En Sendo, que s’ocupava d’Hisenda, va llegir-se el paper un parell de vegades abans de contestar el batlle amb una altra pregunta: ”què no tenen feina aquests esgarrapacristos?” La Silvia, en canvi, un cop li va donar una ullada a l'escrit va ser més múrria i política: “Potser val la pena de mirar-nos-ho detingudament, sense prejudicis”. Total, que acabaren valorant els pros i contres d’acceptar el que suggeria l’oposició i li varen començar a trobar la gràcia, malgrat no es posaren d’acord sobre si la proposta corresponia enquibir-la al calaix de sastre de la recuperació de la Memòria Històrica de Mandarina o al sac de les reivindicacions feministes que solien presentar-se cada any en capella del dia de la dona. En tot cas, va resumir i concloure l’alcalde, un cop recuperat del sanglot de la primera impressió; "encara que segons com es miri sigui una parida, no sé pas com posar-nos-hi d’esquena sense prendre mal". Per tant varen decidir afillar-se la proposta com a pròpia i portar-la al proper Ple per aprovar-la.

Quan l’alcalde va cridar al seu despatx la cap de l’oposició, la Berta, per a comunicar-li que a l’equip de govern li havia agradat la iniciativa, la xicota va recórrer a tota la seva capacitat de dissimular les emocions perquè no se li notés massa que l’acceptació l’havia agafat amb els pixats al ventre, ja que no se la esperava, francament. La veritat és que aquella proposta improvisada, la varen engiponar en pocs minuts, sense més pretensió que servís de farciment a la llista mensual de reclamacions, i no s’acabava de creure que s'ho agafessin de tan bon rotllo. Sigui com sigui, però, la Berta es va comprometre a ampliar la proposta amb la relació de carrers afectats, plaques que s’havien de canviar, un pressupost aproximat i, sobretot, el llistat dels noms complerts dels personatges a quina santa mare s’havia d’homenatjar. Fins aquí, doncs, tot arreglat entre l’equip de govern i l’oposició; però la Berta, que no era de la primera volada, tement que la bona disposició de l’alcalde tingues un cop amagat - apropiar-se de la idea -, va afanyar.se a escampar als periodistes amics la notícia. Tanmateix, va ser la primera en sorprendre’s que al cap de pocs dies comencés a circular per Mandarina el rum-rum que aquella iniciativa municipal no havia caigut entre la ciutadania tan bé com ella es pensava, i a quatre dies de la seva aprovació un col•lectiu de dones treballadores van sol•licitar formalment intervenir al Ple per oposar-se al canvi de les plaques dels carrers, al•legant que mentre hi haguessin tantes necessitats socials desateses no es podien destinar diners per a una rampellada com aquella. En assabentar-se’n del cop de porta de les dones, els gremis de comerciants varen afegir-s’hi a la protesta al•legant l’enrenou i la despesa que els hi suposaria els canvis en el nomenclàtor, i que a ningú li importava com es deia la mare de l’Angel Guimerà, per exemple. L’alcalde de Mandarina va penedir-se cent vegades del dia que va deixar-se ensibornar per una proposta que ja no li havia fet peça des del primer moment i, sense encomanar-se a ningú, va treure-la de l’ordre del dia del Ple. Així fou, doncs, com als carrers de Mandarina el nom de les mares dels personatges que componen el nomenclàtor seguiran a l’anonimat durant uns quants anys més. “Fins que hi hagi peles per al folklore local” – va sentenciar en Sendo amb despit, mentre la Berta es feia la despistada. (Nota: després de llegir aquest conte, qui sigui frare que prengui candela).


VIURE COM UN BURGÈS DESPRÉS DEL RETIRO.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 14 de març 2017)

● VIURE COM UN BURGÈS DESPRÉS DEL RETIRO.- Quan era petit, recordo mon oncle esperant amb candeletes el moment del “retiro”, per començar a “viure com un burgès”. Jo no sabia ni com eren els burgesos ni, molt menys, com vivien. Però l’oncle ho tenia clar i li espurnejaven els ullets quan parlava de què faria l’endemà de la jubilació: “em llevaré a l’hora dels senyors!” Tampoc no sabia de quins senyors parlava ni de quina era la seva hora de llevar-se; però d’una cosa si me‘n recordo com si fos ara mateix, perquè em va fer un gran efecte: “un burgés és aquell home que pot passar-se una hora al quarto de bany, escoltant la radio o llegint tranquil•lament un diari, sense que ningú l’emprenyi”. Segons vaig deduir més tard pel que deia l’oncle, fer vida de burgès no té res a veure amb si s’és més ric o més pobre, sinó amb el temps que hom pugui estar-se al quarto de bany. És a dir: un paio pot tenir molts de diners, però si s’ha d’afaitar i dutxar-se a tota pastilla per anar a treballar o a on sigui, no en sabrà mai de viure bé. Quan em vaig fer gran, algú em va trencar el plat bonic que li havia comprat a l’oncle, en assegurar-me que els burgesos no eren persones de fiar perquè vivien amb l'esquena dreta, a les costelles d'algú.

Quan era petit no em podia fer càrrec de com era aquella vida que li feia tan de goig a l’oncle, perquè no li trobava un sentit especial a allò d’anar al quarto de bany sense presses. I em vaig empassar el que em van explicar de gran sobre els burgesos i se'm van acabar entravessant. Però ara, que ja tinc la seva edat, comprenc a què es referia l’oncle, i que la felicitat no cal anar-la a cercar a l’altre cap de món ni sopant dues vegades, que n’hi ha prou agafant-se la vida amb calma, dormir fins que el cor et digui prou, menjar poc i pair bé. Suposo que aquesta era la vida de burgès en que somniava l’oncle i que, coses del destí, mai va provar perquè tres mesos abans del sospirat retiro va venir-li un tropell, del que no es va recuperar. No sé perquè m’ha vingut aquesta història a la memòria, suposo que perquè enmig de tantes corredisses i empentes com veus cada dia, de topar-te amb gent que vol figurar i fer-se rica en quatre dies sense pencar i arrambant d’allà on pugui, n’hi ha uns quants de romàntics com jo que amb l’edat ens tornem una mica sentimentals i ens refugiem en els records de la infantesa: quan érem feliços i de grans volíem simplement viure com burgesos. I ara que seria hora de realitzar aquells somnis que m’havia ensenyat l’oncle, fins i tot quan anem al quarto de bany hem d’anar a toc de trompeta, perquè la vida passa massa de pressa i dels burgesos de tercera divisió que som els pensionistes, en Rajoy i els de la seva colla, al pas que van escanyant-nos i posant a remull les il•lusions de viure com un burgés després del retiro, no en deixaran cap ni per mostra. 

dilluns, 13 de març de 2017

NO ES PODRÀ PROVAR!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 13 de març 2017)

● NO ES PODRÀ PROVAR!.- Quina pena que davant el xàfec que li està caient sobre la teulada a l’antiga Convergència, al seu excoordinador i home fort de la reconversió en un partit nou de trinca de demòcrates sortits de la capsa, l’advocat Francesc Sánchez, no se li acudeixi res de millor per a tranquil•litzar la parròquia i els badocs d’altres barris que “no es podrà provar el finançament irregular” del partit que es va passar al poder gairebé tans anys com Jesucrist en aquest món. Quina parida, vaga’m Déu! Que no ha entès aquest bon home que conformar-se amb guanyar un cas de presumpta corrupció al•legant "falta de proves" potser jurídicament sigui suficient per escampar la boira, però políticament serà un desastre? Tanmateix passa amb especular amb si un un delicte ha prescrit o no encara; és de pissarrí i de primer de carrera saber que en Dret la prescripció no és sinònim d’innocència, com tampoc ho és una absolució per manca de proves. En una entrevista a Rac1, l’exdirigent va assegurar dissabte passat que “a CDC se la jutja per comissions per obra pública i ni hem vist ni es veurà que la Fiscalia aporti cap prova en relació a aquesta acusació”.

Els que assistim a tot aquest embolic com a simples observadors astorats, ens sembla que les declaracions de dos empresaris amb cara i ulls, explicant que des de Convergència els feien passar a cobrar al Palau de la Musica factures per feines encarregades pel partit, ens han deixat força tocats I si bé podríem discutir si l’empresari “protegit”, que en una altra causa oberta a Madrid esquitxa els convergents, és de fiar o un muntatge del malvat govern central, les declaracions d’aquests dos empresaris catalans que han cantat la nova versió de Traviata en el judici pel cas Palau, sembla que són bastant creibles. Per si no n’hi hagués prou de desenganys, avui resulta que l’exconseller d’Economia Macià Alavedra, enllardat en el cas Pretòria, ha arribat a un acord amb el fiscal per a deslliurar-se de la presó a canvi de confessar el delicte i pagar una multa.

A la meva manera de veure, i potser em direu que filo massa prim, ni personatges com l’Alavedra poden acabar confessant que es van embrutar les mans, per a no anar a dormir a la cangrí; ni un exdirigent com en Sánchez pot vantar-se de que no es trobaran proves de cap irregularitat, en comptes de jurar que no les trobaran perquè mai es va finançar el partit mitjançant tres o quatres per cents dels imports de les adjudicacions d’obra pública. Em sap molt de greu tornar a insistir sobre aquesta qüestió, després del que he escrit al blog vàries vegades el darrers mesos. Però, francament, torno a reiterar la meva convicció que per a reeixir el procés cap a la independència i guanyar el referèndum amb majoria guapa, cal primer fer net de la bruticia, ja que els ciutadans molt probablement dubtin d'embrancar-se en una aventura de quin lideratge s’hagin apoderat polítics sota sospita moral, sobretot tenint en compte que pel que es va veient la corrupció no era qüestió de quatre pomes podrides, sinó que era una malaltia arrelada en tot el sistema públic, des dels jardins de la monarquia fins als estables de qualsevol poble de mala mort però corcat per les ambicions de corruptors del poder, per fer-se més rics. El problema de la corrupció no són els administradors i polítics que es deixen corrompre, sinó els que els tempten perquè no desaprofitin l’utopia de sopar dos o quatre vegades.


Per tant, per fer net del tot i estrenar un país nou caldria fer fondre corruptes i corruptors d’una revolada i no confiar els lideratges preferentment en gent experimentada i bregada en la política, sinó en persones honestes encara que no en tinguin cap d’experiència. I no refiar-se tampoc dels que semblin més radicals i cridaners, perquè no sigui cas que es tingui un desengany com el que ha tingut Podem amb la seva senadora a Euskadi, que de viure del salari mínim en un pis social, en cobrar el primer sou de senadora de quasi sis mil euros mensuals se n’ha anat a viure a la part alta de la capital i ha tirat de beta com només ho saben fer els nous rics, i quan en Pablo la fotut fora del partit per coherència, la mossa li ha fet tururut i s’ha quedat l’escó com faria qualsevol corrupte del PP. De manera que si l’ètica no es torna a ensenyar des dels parvularis, tenim mala peça al teler en aquest país. I posats a fer, que també li facin un racó a la urbanitat i el civisme, que són unes assignatures tan o més importants que els idiomes, ja que per a comportar-se com a persones i bons ciutadans són més imprescindibles que el domini de les llengües. 

diumenge, 12 de març de 2017

QUI AVISA NO ÉS TRAÏDOR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 12 de març 2017)

● QUI AVISA NO ÉS TRAÏDOR.- La Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, més coneguda pel nom de la Comissió de Venècia perquè és en aquesta ciutat italiana on es troba, ha avisat en serio el govern espanyol. Però des de la penya del senyor Rajoy contesten que no ho veuen pas així, que no els hi han clavat cap calbot des d'Europa sinó que els hi han recolzat la feina ben feta amb un copet de mà a l’esquena. La feina per la qual creuen els de Madrid que els ha felicitat el Consell d’Europa, es refereix a aquell bast intent de prostituir el Tribunal Constitucional, perquè enlloc d'ésser el màxim exponent de la neutralitat democràtica, interpretant la Constitució com correspon en un Estat de Dret, sigui, a l’ensems, un àrbitre presoner dels deliris absolutistes del govern de torn i el gendarme executor de les seves sentències, conferint-li competències per enviar a les calderes de Pere Botero a qui gosi discrepar o contradir la doctrina governamental, per molt càrrec electe que sigui. Tant li fa si s'és president autonòmic, diputat, senador, alcalde o regidor. En canvi, el dictamen emès per la Comissió de Venècia, òrgan consultiu respectat per la seva prudència jurídica, diu textualment que: “no recomana atribuir aquestes competències al TC i que, per tant, Espanya hauria de reconsiderar el fet que el TC executi les seves pròpies sentències, amb l’objectiu de preservar la seva imatge d’àrbitre neutral”.

A la meva manera de veure, però, la penya presidida pel senyor Rajoy no està en condicions de capir el significat del mot avís, perquè els del seu gremi estan massa acostumats a confondre els pacífics avisos dels demòcrates amb les amenaces dels dictadors. Per dir-ho en termes que siguin entenedors a un viatjant de gra cuit, la Comissió de Venècia ha ensenyat targeta groga al govern espanyol, esperant que reconsideri la seva agressivitat i es comporti amb més “fair play”, ja que en cas que no baixi del burro li caurà la vermella. Potser si el Consell d’Europa els hagués amenaçat com ells ho fan amb els catalans, s’ho haguessin pres d’una altra manera, però d’un simple avís els prepotents no en solen fer ni cas. Tanmateix, si la penya en Rajoy i companyia no haguessin suspès en democràcia junys i setembres, sabrien que la diferència entre un avís i una amenaça és que en el primer cas pots rectificar discretament si veus que l’has vessada, mentre que en el segon cas tens tots els números per acabar a bufetades. Avisar és fer-te veure que no vas per bon camí, donant-te la possibilitat de corregir el que calgui sense fer-ne mullader. Amenaçar és pretendre imposar a l’altre el teu criteri perquè creus que tens raó, però sobretot perquè abuses de tenir la paella pel mànec. Els demòcrates es distingeixen perquè tot i tenir el poder, prefereixen sempre avisar abans d’amenaçar. La llàstima és que els viatjants de gra cuit no estan preparats per entendre totes aquestes subtileses. Però ja s’ho trobaran! A Europa dormen tranquils: “qui avisa, no és traïdor”.


dissabte, 11 de març de 2017

PETONS DE DISSABTE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 11 de març 2017)

● PETONS DE DISSABTE.- No m’havien donat mai el bon dia amb una expressió com aquesta: "rep un petó de dissabte", i m’he posat a treure-li punxa al missatge. Que en són de bonics els petons, llargs, curs, intensos, de colors... Tant se val! Llàstima que amb la rutina se’n perdi la intensitat i esdevinguin castos. Ara bé, un petó cast no vol dir un petó eixorc d'amor, impotent; tot al contrari, només se li ha esporgat el desig. És clar que estaria bé que cada petó fos com el primer petó i així anar fent, un altre cop per primer cop... Aquells primers petons que es fan amb els llavis de frisança i els cossos plens de tremolors. Petons que a poc a poc duren més i més, a mesura que van prenent confiança. Petons que esdevenen íntims, càlids i fibrosos de sentiments. Una petó o una abraçada, pel cas tant es dir com no dir, són gestos impagables per a una persona en moments de soledat o de tristor, perquè tothom necessita una abraçada de tant en tant, potser inclús més que un petó. Hi ha abraçades tendres i suaus, delicades i dolces, abraçades per a tots els gustos.


A la meva manera de veure, francament, jo prefereixo una abraçada a un petó. Les abraçades són sinceres i solen transmetre sentiments que venen de molt endins, inclús al marge de la parella. Els petons fora de la parella, en canvi, solen ser freds, com aquells que es donen per educació quan et presenten algú. No sóc de petons, de petons socials vull dir, perquè mai sé què he de fer quan em trobo amb una dona amb qui només he parlat per telèfon o que ni li conec la veu perquè és amiga d'amics. Mai sé si fer-li dos petons (per obligació social) o saludar-la amb un "ei, què tal!”. M'estressa estar pendent de si fa la intenció de fer-me els dos petons de conveniència, per reaccionar amb naturalitat, parant la galta i tornant-te’ls-hi. I m'estresso, sobretot, quan tots dos ens quedem mirant-nos sense saber si fer-nos dos petons, encaixar-nos la mà o saludar amb un cop de cap com els japonesos. Em sento incòmode, doncs, quan arribo a una reunió social i he de saludar totes les dones, incloses amigues o de la família, una per una, amb els dos petons protocol•laris i formals, que la majoria de vegades no són petons sinó cops de galta. M’estimaria més abraçar-los per a dir-los sense paraules com els he trobat a faltar o com me'ls estimo... I, per favor, no obliguem les criatures a petonejar per obligació, amb l’excusa que han d’aprendre a ser socials. Ningú es “socialitza” sent obligat a fer “aquestes coses” tan personals, si no surten del cor. En fi, si em trobeu algun dia abraceu-me o, si per cas, sorpreneu-me amb un petó de dissabte, que no sé com són i en tinc molta curiositat. I moltes mercès a qui me’ls ha desitjat aquest matí, perquè tibant del fil he engiponat en un tres i no res una reflexió que m'ha sortit prou bé, sobretot per oblidar-nos un dia més de la merdosa política que fan els polítics, que tot el seu repertori d'abraçades és fals i els únics petons que practiquen bé són els de Judes.

S’HA DIT QUE LA PLAÇA DE DÉU ESTÀ VACANT, PER FALTA DE CANDIDATS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 10 de març 2017)

● S’HA DIT QUE LA PLAÇA DE DÉU ESTÀ VACANT, PER FALTA DE CANDIDATS.- En plena eufòria d’uns quants per emprovar-se la disfressa d’ateu i no desentonar en les files del progressisme més radical, resulta que cada vegada més gent, estirada en un divan si té prou diners i temps per perdre a cal psicòleg o desvetllada per l’insomni, confessa que troba a faltar l'empara de l’esperança com a cuirassa contra les dificultats i les incerteses quotidianes, aquella esperança tan fàcil i barata de mantenir pels que, simplement, es posen en mans del Déu del qual cadascú es refia. Creure, senzillament, en algun Déu – sense entrar en disquisicions teològiques -, és un sentiment que arrela en el més profund de la humanitat i en molts de casos s’hi queda per sempre més, incorporat a aquell calaix de sastre existencial que en Pavese potser definiria com “recursos per a l’ofici de viure”; per la senzilla raó que, dat i beneit, la fe almenys garanteix tenir algú a qui recórrer, passi el que passi, i que en un moment donat obre portes i finestres per deixar-hi entrar aire fresc i fa que hom se senti acompanyat en el llarg trajecte.


A la meva manera de veure, francament, m’és indiferent si una persona creu o no en Déu, però el que sí m’importa de veritat és si a aquesta persona li encanta, per exemple, més plantar arbres enlloc de vendre’s els que té davant de casa per a fer-ne llenya. Ja sé que a vegades en aquestes divagacions filosòfiques tant és dir com no dir, però que quedi clar que ser ateu no condiciona ni perjudica necessàriament la bondat ni el comportament de les persones respecte d'altres, en canvi no n’estic tan segur de no influeixi en les relacions i tractes amb un mateix. Hi ha persones que només entenen la vida com un encadenament de desafiaments destinats a arribar fins al límit, comptant només amb els seus propis mitjans, sense ajuda de ningú inclús Déu, posant-se permanentment a prova sigui per cicatritzar insatisfaccions i frustracions o per a no pensar sobre si són felices o no. Un conegut meu, d’aquells que sense arribar a la categoria d’amic te’ls trobes pertot arreu, el quan es vanta de ser ateu, sentint-li dir que viu molt bé sense preocupar-se de Déu, em va sorprendre l’altre dia amb un d’aquells estirabots que, de primer, et semblen una bestiesa, però que si hi penses una mica donaria per escriure una dotzena de reflexions com aquesta d'avui, sobretot venint d’un teòric ateu practicant: “Déu no és que no existeixi, sinó que la seva plaça està vacant perquè no es presenten candidats per ocupar-la”. És clar, qui voldria fer de Déu tal com està el pati? Jo per descomptat que no...

divendres, 10 de març de 2017

LA SENZILLESA DE L’ART COM ANTÍDOTOT DE LA PORQUERIA QUOTIDIANA QUE ENS FAN EMPASSAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 9 de març 2017)

● LA SENZILLESA DE L’ART COM ANTÍDOTOT DE LA PORQUERIA QUOTIDIANA QUE ENS FAN EMPASSAR.- ¿Per què no fem una pausa aquest cap de setmana i, enlloc de fer-nos mala sang amb les misèries de la política prostituïda per quatre bandits, i els calfreds de la crisi que no s’ha acabat per a tothom, visitem un museu o una sala d’exposicions, i ens desintoxiquem de la pudor de clavegueres fent una cura d’art? La pintura per exemple, i qualsevol expressió artística en general, és per naturalesa contestatària ja que no pretén reconstruir la realitat objectiva, sinó presentar la realitat sota vàries interpretacions subjectives. En aquest sentit, l’artista autèntic no és aquell que sap utilitzar hàbilment tècniques, sinó aquell que es val de la tècnica per expressar una visió personal i qui sap si irrepetible, de la vida. En aquest sentit, un pintor o un músic són a l’antípoda del polític teòric i manipulador, que pretén generalitzar i imposar la seva particular manera de pensar o de veure quelcom, al conjunt de la comunitat. En canvi, gràcies a la llibertat com treballen, el pintor, el music o l’artista en general, poden servir de models perfectes al polític, demostrant-li que cap versió de la realitat té caràcter absolut o intangible, incitant-lo a reconsiderar constantment les seves teories curtes de perspectiva o les seves síntesis doctrinals interessades... Recreant-vos en la les obres d’art podreu percebre que l’artista s’ha instal•lat, al revés del polític, en una mena d’agnosticisme crític que ajuda a pair els dogmes amb una dosi d'un principi més vell que l'anar a peu: totes les coses són del color del vidre amb que es miren.


Afegiria que, a la meva manera de veure, l’artista sol tenir les idees fonamentalment més clares que no pas el polític. L’artista, perquè creu conèixer bé els elements dels quals es serveix per a crear. El polític, en canvi, es troba sovint entre les mans un material (les persones), del qual en desconeix les propietats, els recursos i, sobretot, els efectes secundaris. I al qual, i això ja fa més pena: no sap com treure’n el millor que amaga. Una taca de pintura que figura, per exemple, un personatge llunyà no cal escrutar-la per a discernir-ne els braços, les cames o les peces de roba: l’espectador s’acontenta amb la impressió de conjunt, deixant que el cervell basteixi aquella taca d’acord amb la seva fantasia o la seva lògica. En contemplar una pintura només interessa a l’espectador el moviment, la silueta, la impressió, potser, fins i tot la lleugeresa del traçat, i si es tracta d’un paisatge, la sintonia perfecte entre tots els colors. És a dir, la llibertat de l’artista passa de restriccions i de normes rígides, perquè el propòsit de la seva obra - coincidint en aquest aspecte concret amb el polític -, es suggestionar. Tanmateix, com en el cas de la política ben exercida i representada, una pintura abans que un cavall, un nu o un paisatge suggerent, és essencialment una superfície plana de tela, coberta de colors diversos amb un cert ordre cromàtic. Quelcom gens complicat, com ho pot ser la política sempre que sigui exercida amb honestedat. 

dijous, 9 de març de 2017

DONES TREBALLADORES MAL PAGADES, I A LA MISÈRIA QUAN ENVIUDEN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 8 de març 2017)

● DONES TREBALLADORES MAL PAGADES, I A LA MISÈRIA QUAN ENVIUDEN.- Ja podeu remenar les estadístiques com vulgueu, però el cas és que les dones per molt que treballin, sigui al rengle d’una fàbrica o als despatxos d’una multinacional, sempre han estat i estan pitjor pagades que els seus col•legues homes, i llevat de en ben poques excepcions es posen en quarantena per sistema les seves decisions o opinions i se n’apropien de les seves bones idees. Això que hi ha moltes més dones que no pas homes que aporten dues carreres al seu currículum, i que en bona part dels avanços en recerques de tota mena, la mà d’una dona ha estat sovint determinant per assolir l’èxit del projecte, malgrat no sempre el repartiment de medalles hagi fet justícia a la dona. Per aquesta i moltes altres raons que seria llarg d’explicar en una reflexió tan curta, hi ha un dia dedicat a la dona i no a l’home, perquè aquestes diades mediàtiques i reivindicatives més aviat tenen per objecte posar en relleu greuges, discriminacions o vexacions, i les dones n’arrosseguen de tot plegat un feix a l’esquena. Fixeu-vos, però, que quan parlem de les diferències entre homes i dones en aquests sentits, generalment ens estem referim a societats occidentals; ja que si observem què passa al tercer món o en determinades cultures on la dona és un zero a l’esquerra, una bèstia de carrega o un simple tros de carn per esbravar-se els homes, n'hi hauria per a plorar. Ara mateix, en els camps de refugiats i en les corrues de gent que fuig de la guerra o de la misèria, si els homes i les criatures les passen putes, no vulgueu saber el calvari que passen les dones. A més a més, en divuit països les dones per esllomar-se treballant encara han de demanar permís als homes...


A la meva manera de veure, doncs, avui no puc deixar passar l’ocasió sense fer palès el greuge a que estan sotmeses en el nostre país un col·lectiu en especial: les vídues que no meriten una pensió pròpia. De fet es tracta d’una figura a extingir perquè les circumstàncies familiars que varen viure aquestes dones difícilment es repetiran, puix la societat ha donat un pas gegant en matèria d’emancipació de la dona laboralment, la majoria de les vegades per necessitat. Però en temps no massa reculats la dona era la que portava la casa sense ajuda d’electrodomèstics, i a part dels fills s’havia de cuidar dels avis, perquè ni es disposava de guarderies ni de residències com ara. I malgrat que algunes s’havien posat a treballar de joves, en casar-se les empreses per poc que podien se les treien de sobre per evitar l’absentisme laboral. Totes aquestes dones que es varen dedicar a portar la casa i la família, en quedar viudes avui es troben amb la meitat de la pensió del seu home, i si ja sent dos tenien de fer equilibris per arribar a fi de mes, en quedar-se soles amb la meitat dels ingressos i amb les mateixes despeses generals, si no tenen un racó per un mal de ventre, ho passen tan malament o més, segons com, que un d’aquests immigrants que ens fan tanta llàstima. Un diputat de Convergència, en Campuzano, fa dues dècades va prendre consciència d’aquest fragant greuge i va aconseguir que s’aprovés al Congrés un projecte de llei que apujava la pensió de viduïtat fins al 75% de la pensió del marit. Vés a saber per quina raó aquells diputats – bona part dels quals s’omplien les butxaques participant de la corrupció generalitzada, o entrant i sortint per portes giratòries -, varen considerar que aquelles dones treballadores no es mereixien quelcom que era de justícia. Però encara és més penós que ses senyories actuals es plantegin “passar el ribot” a les pensions de viduïtat. Qui sap si avui que s’ompliran la boca d’elogis a la dona treballadora, no seria un bon moment per a restituir a les vídues la dignitat. 

dilluns, 6 de març de 2017

I SI ENS ESTALVIEM EL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 6 de març 2017)

● I SI ENS ESTALVIEM EL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES?.- El Consell de Garanties Estatutàries, antigament conegut com el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, és una institució definida en l'article 76 de l'Estatut d'Autonomia. Aquesta institució té com a propòsit vetllar per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució espanyola de les disposicions de la Generalitat. L’integren 9 membres elegits, amb un mandat de nou anys, d'entre juristes de reconeguda competència amb més de quinze anys d'experiència professional en el món de Dret, dels quals dues terceres parts són proposats pel Parlament de Catalunya per majoria de les tres cinquenes de diputats, i una tercera part a proposta del govern. El règim de dedicació és d’exclusivitat, incompatible amb qualsevol altra activitat professional pública o privada. Segons les dades de que disposo, referides a l’exercici 2015, cada conseller merità un sou de 121.050,16 euros bruts anuals, més complements per dedicació del president (8.330 euros/any), del vicepresident i secretari (6.545 euros/any). A més a més, cobren els triennis ordinaris i generals que preveu la legislació vigent en matèria de funció pública i s’hi ha d’afegir el cost de la Mutualitat. És a dir, i en poques paraules: aquesta institució ens costa un ronyó als contribuents. Per tant el menys que podem exigir és que serveixi per alguna cosa. Ara bé, si els seus dictàmens quan no agraden als manaires de torn, aquests se’ls poden passar per l’arc del triomf, potser no sigui cap disbarat ni una heretgia botiflera preguntar, amb tot respecte, si val la pena de mantenir una institució només per fer bonic?


A la meva manera de veure, francament, és escandalós que el govern i el bloc sobiranista que l’apuntala amb pinces al poder, manifestin que malgrat el Consell dictamini per unanimitat i amb meridiana claredat que la disposició addicional trenta-unena - que la Cup va obligar a empassar-se als seus socis com a condició per a no tomba’ls-hi els pressupostos -, és inconstitucional per la senzilla raó que la Generalitat no pot convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Si resseguiu les meves reflexions dels darrers mesos – totes les trobareu al blog, com a penyora de que quan les escric ho faig havent-les rumiat sense presses -, comprovareu que d’ençà el 9-N Déu n’hi do de grau de confiança en un final feliç del procés que sentia, el qual s’ha anat refredant a mesura que “els nostres” han comès, una darrera l’altra, criaturades i temeritats que minven, enlloc d’engreixar-lo, el suport social envers el sentiment independentista. Bona part d’aquells antics indecisos que s’havien deixat arrossegar pel miratge d’unitat del procés, s’han desenganyat veient com traspuen des del blog unionista desavinences, empentes i travetes per a guanyar la hegemonia del lideratge del procés i de la futura república, mentre s’omplen la boca de crides a la unitat. La reacció que s’ha tingut envistes del dictamen del Consell de Garanties és paradigmàtic del principal error que complica el camí del procés: que la rauxa preval massa sovint sobre el seny. I ara ens trobem en un atzucac diabòlic: el Consell ha dit el que ha dit, escrit queda; el president menysté l’opinió de la institució consultiva i en fa del dictamen una interpretació per lliure, no escoltant una part dels seus que no la veuen tan clara com ell, aquesta interpretació i, finalment, les senyoretes cupaires han fet saber que si es retira la disposició addicional en qüestió, els pressupostos ja els poden llençar al riu. I mentrestant el poble que tan s’estimen, es rossega els punys esverat i angoixat, pensant com pujaran dreta la paret uns paletes i manobres que cadascú tira pel seu compte. Al menys estalviem-nos el cost del Consell - pel cas que se li’n fa -, i que apliquin els recursos estalviats, per exemple, a rebaixar les llistes d’espera de la Sanitat Pública. 

diumenge, 5 de març de 2017

MATEM AIXÒ DEL 3% D’UNA PUNYETERA VEGADA I COMENCEM DE NOU, SI US PLAU!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 5 de març 2017)

● – MATEM AIXÒ DEL 3% D’UNA PUNYETERA VEGADA I COMENCEM DE NOU, SI US PLAU!.- Encetarem una setmana que si no ens prenem una bona dosi de til.la cada matí, acabarem al vespre amb els nervis de punxa, perquè totes les ràdios i teles ens eixordaran amb confessions de “penedits” i de filtracions miraculoses entorn de les comissions que pagaven empreses, de gust o perquè no tenien cap altre remei, a polítics per assegurar-se l’adjudicació de serveis o obres públiques. Si la fiscalia fa córrer que atorgarà “dispenses” als corruptors penedits a canvi de desemmascarar corruptes, la llista de candidats a “cantar” sota protecció pot allargar-se fins a veure’ns caure la cara de vergonya aliena. I aleshores, potser, ens adonàrem que quan en Montull reaccionava contra les crítiques que rebia amb aquell estirabot de: “ni que hagués matat en Kennedy”, no estava queixant-se d’altra cosa sinó de que se’n fes tanta escudella d’una qüestió que, a la seva manera de veure-ho, era tan habitual entre el món de la política i el món dels negocis. Potser seria bo que ens traguéssim la bena dels ulls i reconeguéssim que des que el món és món els que administrem el poder – tota espècie de poder -, son temptats contínuament perquè afavoreixin amics , amics dels amics, coneguts o saludats a canvi de diners o dinars. Els favorits dels faraons són reproduïts als gravats de l’època fent el característic gest de “l’egipci”, que es podria traduir per cobrar amb l’esquerra la comissió per allò que s’havia contractat amb la dreta.

A la meva manera de veure, si la classe política que sap que no té els llençols prou nets, perquè d’una manera o d’una altra se'ls hi han emmerdat en els casos Palau, Pretòria, ITV, Innova, Mercuri, Pujol, Gürtel, Bàrcenas, EROS d’Andalusia, Púnica, València, Múrcia, Castelló i tota la resta de porqueria escampada arreu d’Espanya, no decideix acabar amb aquest degoteig diari d’investigacions administratives que acaben descobrint noves taques de corrupció, la paciència dels ciutadans acabarà petant en el moment en que més falta faria no haver perdut la confiança en els governants, quan les inestabilitats polítiques i econòmiques exteriors que es preveuen a l’horitzó no massa llunyà, remoguin les aigües fins ara més aviat plàcides, en que el corcat vaixell espanyol ha pogut navegar sense que es notessin massa els forats ni el desgavell de la tripulació. Però quan vinguin maldades i sigui indispensable que el poble es refií de qui porti el pòndol del vaixell, si la classe política no ha fet el deures posant una bugada a fons, tant de la roba bruta com de la intransigència mesella a superar els esquemes ideològics del segle dinou, pinten bastos.

I com s’ha de fer aquesta regeneració, direu? Doncs només hi ha una manera: trencant els pactes de silenci i complicitat entre corruptes, corruptors i beneficiaris a títol lucratiu. És a dir: parar d’amagar-se mútuament les vergonyes. Serà de mal pair als ciutadans tota la merda abocada, però si es pot estar segur de que s’ha fet net del tot, segurament es trobarà la manera de superar-ho i començar de nou, aprenent de l’experiència per a no tornar-hi a ensopegar. Si hi hagués penediment vertader i propòsit d’esmena, la societat podria entomar que no anessin a la presó – vivint a costa dels contribuents escarnits una temporada –, i purguessin la culpa tornant fins a l’últim euro amb que s’hagin enriquit i perjudicat el patrimoni públic. Jo no crec, francament. que la classe política que porta les mans brutes sigui capaç d’aquest sacrifici. Ni per anar al cel ni per tranquil•litzar-se la consciència; perquè dubto que en el cel hi creguin massa, ja que no en conec cap que quan li arriba l’hora d’anar “amb el Pare” estigui encantat de pujar al tren; i en quan a la consciència encara en dubto més que sabessin trobar-se-la. No obstant això, no vull anar-me’n a dormir donant-los el gust de ser pessimista. Mentre hi ha vida hi ha esperança...


dissabte, 4 de març de 2017

MENTRE MANIN ELS POCAVERGONYES NO ES REGENERARÀ LA POLÍTICA NI LA JUSTÍCIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 4 de març 2017)

● – MENTRE MANIN ELS POCAVERGONYES NO ES REGENERARÀ LA POLÍTICA NI LA JUSTÍCIA.- S’ha arribat massa lluny, i no ens podem permetre el luxe de remenar cada dia la merda que deixen el corruptes sobre la taula, sense reivindicar la honradesa de la majoria de la gent que s’ha posat en política, per a servir el poble. Perquè si no fem alguna cosa ràpid, i netegem i promocionem la imatge dels polítics honrats, aviat aquests se’n donaran vergonya de ser-ne, de polítics, i això no ens ho podem pas permetre, si no volem que la democràcia acabi a can Pistraus. No és agradable per a la majoria d’alcaldes i regidors de Catalunya ni de cap altra lloc del món, que no s’han ficat en política per enriquir-se ni per “fer carrera”, estar sota sospita permanent d’untar-se els dits amb diners o amb dinars. A la meva manera de veure, està en joc el propi concepte de la política: l‘hem de considerar com una feina noble o com una cova de lladres o una casa de barrets?. No sembla que hi hagi honor més gran per a un ciutadà, que ser escollit per administrar i gestionar el benestar general de les persones del seu poble, en mèrit a una reconeguda pràctica d’uns principis ètics i morals que li han donat prestigi professional. I com que són molts els que n’estan orgullosos de tenir aquests valors, i que per res del món pensen trair la confiança dels seus veïns, la seva honestedat cal que tots els que “fem opinió” la recalquem tots els dies i la posem com exemple a seguir, enlloc de remenar a totes els femers perquè els embolics i la merda augmenten els índex d’audiència.


Desenganyem-nos-en: mentre les cireres les remenin les famílies polítiques empantanegades en tripijocs, no anem per bon camí, perquè la corrupció només la vencerem, a part de complint la penitència que imposi la justícia, començant per fer el buit social, mediàtic i, sobretot, electoral a tots aquells que deixen anar un tuf que déu n’hi do. Amb qui s’ha servit d’un càrrec públic per traficar influències, per untar-se els dits o, simplement, per deixar-se estimar, no hauríem de tenir-li tants de miraments ni con-temptacions, perquè el seu vici arrossega una conseqüència greu: atempta contra els fonaments del propi estat democràtic de dret. Només la democràcia no farà l’ànec si qualsevol individu depenent de la menjadora de l’Estat ha de plegar en el moment que un jutge l’investigui perquè la seva gestió pública perd oli. En els països sans democràticament, ser “imputat” o “investigat”, és símptoma de tenir mala peça al teler de la reputació, i malgrat els que al•leguen que per respecte a la presumpció d’innocència s’ha d’esperar sentencia perquè bastants imputats han resultat absolts a la llarga, s’ha de tenir en compte que la majoria d’absolucions, per no dir totes, es produeixen per falta de proves o per prescripció del delicte. Ja està tot dit! Francament, no ens ho podem pas permetre esperar que els polítics corruptes regenerin la política, i si no som capaços com a societat d’actuar a sac en aquest aspecte, val més que baixem la persiana. I no em digueu com altres vegades: hem de marxar! Perquè aquesta reflexió també valdria per a preguntar-nos si amb els actuals vims socarrimats podem forjar un estat independent net com una patena de corrupció. I en cas de que no ho veiem clar, exigir que aquest estat sigui vacunat contra el virus des del néixer. I la vacuna només la poden administrar amb el seu exemple d'honradesa, els que mai hagin estat sota sospita . M’explico? 

divendres, 3 de març de 2017

EL FALS TESTIMONI D’UN POLICIA MEREIX UNA ESTIRADA D’ORELLES DE LA FISCALIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 3 de març 2017)

● EL FALS TESTIMONI D’UN POLICIA MEREIX UNA ESTIRADA D’ORELLES DE LA FISCALIA.- A mi, que estic convençut que una democràcia necessita com el pa que menja una policia eficaç, professional, servicial i honesta, se’m regirava ahir l’estómac escoltant la darrera declaració del comissari jubilat Pino, exdirector adjunt operatiu de la Policia Nacional i home fort de l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, que va sortir-li per "peteneres" al jutge de la Mata quan li passava comptes sobre la informació que va servir a la unitat central de delinqüència econòmica i fiscal (UDEF), per redactar l’abril passat un informe en el qual el policia es referia a uns arxius que, suposadament, s’havien descarregat d’un USB que figurava era entre les proves de la Instrucció Judicial que investigava les martingales de la família Pujol. El magistrat, en adonar-se’n que la memòria física no apareixia enlloc, es va posar nerviós davant el temor que un material de prova tan delicat estigués contaminat i no fos vàlid, de manera que li va demanar explicacions al policia Pino, el qual li va contestar per escrit, el 3 de novembre passat explicant-li que l’USB el van entregar dos empleats de “Método 3” – per cert, també emmerdats en l’operació “Catalunya”, Antonio Tamarit i Julián Peribáñez-, al seu subordinat Martín Blas. En aquell escrit, en Pino assegurava que la informació que apareixia dins l’USB era tan “complexa”, que se n’havia traslladat copia al CNI, a la Policia Judicial i a la Comissaria General d’Informació.

A la meva manera de veure, que ahir totes les televisions filtressin la conversa entre el magistrat i el policia, en compareixença oficial com a testimoni, en el transcurs de la qual aquest paio ens va donar la impressió, i suposo que al magistrat també, pel to fatxenda de les seves respostes, que es fotia del mort i de qui el vetllava, desdient-se del que havia declarat per escrit encara no feia un any, al•legant problemes de memòria degut a l’edat, i afegint que “potser allò que va escriure sobre la procedència de l’UBS era pura invenció de la seva imaginació privilegiada de policia”. Deixant de banda que era la primera notícia que m’arribava sobre la “inventiva” privilegiada dels policies, em sembla que la insolència de l'exfuncionari en seu judicial, declarant que el contingut de l’informe que va redactar en exercici de les seves obligacions professionals potser tenia més pa que formatge, més fabulació que certesa, hauria de ser objecte d’atenció per part de la fiscalia per almenys dues raons de pes:

a)- que del passotisme, per no titllar més severament l'actitud del policia, en depèn la reputació de persones de les quals, mentre no es demostri el contrari, se n’ha de presumir la innocència.

b)- que aquest alt càrrec al ministeri de l’interior, amb la seva exhibició gratuïta de cinisme ha fet un mal incalculable a la bona imatge i el prestigi de la Policia davant els ciutadans que han de creu-hi per a respectar-la.


Francament, no puc arribar a entendre que per segons quines punyeteries vagin tan de pressa i, en canvi, quan es cremen qüestions tan importants per a la credibilitat de la democràcia, no els hi vingui d’una hora o mirin cap una altra banda. 

dijous, 2 de març de 2017

EL MARTIRI DE LES LLISTES D’ESPERA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 2 de març 2017)

● EL MARTIRI DE LES LLISTES D’ESPERA.- Tot l’any passat ens varen cansar d’escoltar dir, des del president al conseller, que sense pressupostos no hi havia manera de rebaixar les llistes d’espera a la Sanitat Pública, però ara que ja tenim projecte de pressupostos a punt d’aprovar-se, resulta que els diners inicialment destinats a posar-hi un pedaç al martiri s’han reduït per fer quadrar els números en altres departaments, en funció de l’estira i arronsa entre els socis de la majoria parlamentaria. I ara sembla que el conseller justifica la retallada dient que també s’han rebaixat les llistes de malalts en espera de cirurgia o de ser rebuts per l’especialista, mentre que el personal sanitari i les plataformes d’usuaris de la sanitat pública, en el millor dels casos, arrufen el nas. Si grates una mica en la crosta escèptica dels sanitaris, arribes a la conclusió que el conseller no menteix però es fa trampes al solitari, perquè és el primer que sap que si s’ha notat alguna distensió en les llistes d’espera és perquè el tret de sortida del temps d’espera obeeix a uns protocols – quin gran tapaforats aquesta paraula prodigiosa: protocol! -, reciclats per fer veure que tot ha canviat sense que hi hagi res de nou. Aquestes petites martingales marquen la diferència entre gestionar la sanitat pública des de criteris estrictament professionals o fent-ho des d’altres contaminats per interessos i conveniències polítiques. I fan palès que quan els metges es posen el barret de polítics, són menys sensibles als arguments de la gent de bata blanca.


A principis dels vuitanta, tothom ho pot recordar perquè no fa tant, el país tenia menys hospitals, menys llits, menys personal sanitari i unes quantes dotzenes d’aprenents de metge engreixaven, si us plau per força, el cens d’universitaris que costava un ronyó formar-los, en atur per falta de planificació. I no parléssim pas dels llocs de treball que els hospitals tenien de reservar per a la investigació, perquè n’hi hauria per plorar. No era d’estranyar, per tant, que la gent que treballava en l’àmbit sanitari, maldés perquè es planifiqués i coordinés aquella babel, i perquè s’hi destinessin més recursos. Vet-aquí, però, que un quart de segle desprès, resulta que metges i infermeres surten de tant en tant al carrer per a manifestar-se, i no només per protestar de les escantonades de llurs nòmines prou masegades i rebregades; sinó sobretot per denunciar que hi ha altres culpables de que la sanitat pública es trobi en un atzucac, a part de la recurrent manca de finançament. Quan la sanitat pública va experimentar gràcies als seus professionals un creixement espectacular, que va situar-la entre les millors d’Europa, els gestors polítics, per culpa de la fal•lera per munyir vots i caure simpàtics a l’electorat, endeutaren la xarxa pública sanitària assumint serveis utòpics i projectes faraònics que, per sentit comú, ja es veia a venir que no serien sostenibles. D’altra banda, l’espai sanitari el comparteixen, encara avui, un grup influent de metges gronxant-se entre la pública els matins i la privada les tardes, en detriment quasi sempre de la primera, i un sector majoritari consagrat en cos i ànima a la pública, per convicció i per vocació, que ha de sortir-se’n com pot a vegades amb els seus propis mitjans. A la meva manera de veure, doncs, seria necessari acabar amb les ambigüitats en Sanitat, entre punts de vista polítics i consideracions professionals, fent una aposta decidida, des de l’administració, en favor de la pública, si més no per agrair a la gent voluntariosa que està evitant, amb el seu sobreesforç personal, que la qualitat no empitjori i que les llistes d’espera no es desboquin.

dimecres, 1 de març de 2017

AMOR DE PARE QUE, EN COMPTES D’ENTENDRIR-ME, EM FA VOMITAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 1 de març 2017)

●.AMOR DE PARE QUE, EN COMPTES D’ENTENDRIR-ME, EM FA VOMITAR.- Només algú que ha caigut en la misèria moral de participar d’una conspiració mafiosa per enriquir-se deshonestament, com aquest pocavergonya d’en Jordi Montull, pot esperar que “el gest” de delatar els seus delinqüents còmplices, a canvi de que sa filla s’estalviï la presó, sigui considerat una mostra d’humanitat. No us penseu pas, aquest matí a la presentadora d’un magazine de televisió se li ha escapat quasi la llagrimeta qualificant “d’humana” la iniciativa d’en Montull, el seu “amor de pare”. Que ens hem begut l’enteniment? A mi, francament, aquests tractes de darrera hora amb el fiscal del cas Palau em fan fàstic i us diré perquè (tot en clau de presumpció, és clar, per a no agafar-me els dits): la parella Millet-Montull havien organitzat entre les quatre parets del Palau de la Musica Catalana - que els hi servia de camuflatge perfecte -, un pròsper negoci de blanqueig de comissions il•legals que contractistes molt importants havien emparaulat amb testaferros de Convergència Democràtica de Catalunya per garantir-se l’adjudicació del suculent pastís de l’Obra Pública que depenia dels governs Pujol. Els contractistes-mecenes ingressaven al Palau generoses donacions que la sinistre parella, segons fiscalia, repartia sense cap escrúpol en tres parts: la part del lleó es desviava per atendre el finançament del partit polític, una picossada gens testimonial se l’embutxacaven els gestors infidels i les quatre engrunes que sobraven, per allò de salvar les aparences, anaven a parar al Palau. Tot això, mentre no hi hagi sentència que ho falli com a cert, s’hauria d’entendre com una simple suposició, respectant la presumpció d’innocència. Però vet-aquí que el pillard confés Jordi Muntull diu al fiscal que si rebaixa la petició de pena a sa filla – de 27 anys de presó deixar-ho a 2, per a no haver de posar-hi els peus -, ell cantarà com una calàndria i la Fiscalia disposarà de tantes proves com vulgui per empaperar Convergència i els seus principals capgrossos, d’una vegada per totes.

A la meva manera de veure, tan fastigosa i vomitiva és la pretensió d’en Montull com la predisposició del fiscal a tancar un tracte gens ètic, a l’empara del principi preferit dels cínics: que el fi justifica els mitjans. Especulo que si la defensa jurídica d’en Montull s’ha tornat tan agosarada deu ser perquè té una bona basa a les mans, no crec pas que advocats d’upa se la juguin anant de catxes, perquè una fanfarronada a aquestes altures podrien pagar-la cara. Per tant, és de suposar que en Montull està en disposició de treure’s uns quants asos de la màniga. Ara bé, si la jugada li surt bé, qui ens assegura que en Millet no es voldrà aprofitar també de les rebaixes, afegint més llenya al foc? Si el rerefons de tota la porqueria que s’amagava al Palau fos el que insinuava el jutge d’instrucció, i que ara implícitament avala en Montull oferint-se com a testimoni de càrrec de l’acusació, i el fiscal accepta aquesta lletja truca, cal que com a ciutadans tinguem clares unes quantes veritats, per a no deixar-nos aixecar la camisa com sempre.

a)- Que l’expressió “espoli del Palau” no resumeix tots els danys i perjudicis que se’n deriven d’aquest assumpte, ja que si bé l’entitat cultural es va veure privada de les donacions que en principi els hi anaven adreçades, també totes les obres públiques adjudicades sota l’imperi d’aquesta llei de l’embut varen generar un sobrecost que hem acabat pagant els contribuents en diners o dinars.

b)- Que les delacions per a beneficiar-se de tractes de favor en quan a presó o multes, són indecents “per se”. Només podrien admetre’s si fossin fruit del penediment i no s’exigís cap tipus de compensació, cosa que no passa en aquest cas perquè la parella de malandrins desconeix què vol dir “penedir-se”.


c)- Que "recuperar la memòria" per conveniències no hauria de considerar-se un atenuant de la pena, sinó un agreujant pel temps que s’ha fet perdre abans de desembolicar la troca.

d)- Que si finalment la bomba Montull esclata i fa mal, tots aquells polítics que en puguin resultar esquitxats amb proves fefaents, paguin un plus de pena i descrèdit proporcional a les vegades com havien negat conductes il•lícites.

e)- I, finalment, que es passin comptes dels danys i perjudicis sense contemplacions, fins que tornin tot el que varen robar per activa i per passiva aquests impresentables.


Ah! I no confongueu el “gest d’amor paternal” d’en Montull amb una tragèdia romàntica, perquè tot plegat s’assembla més a un vodevil dolent i pudent.