A còpia de sortir a caminar amb una
colla, sempre acabes avenint-te amb uns més que amb d’altres, i després de tres
o quatre cops de fer camí al costat de la mateixa persona una cosa porta a
l’altra i acabes explicant-li o escoltant-li la vida a un desconegut fins abans
d’ahir. Podríem dir que és el que va passar-me amb en Joan, que divendres se’m
va despenjar fent-me una confidència delicada, amb la mateixa naturalitat que
si estigués parlant en veu alta només per ell:
“-
Estic tan acollonit amb aquesta història del procés cap a la independència que
et prometo que em fan patir veure com ho estan complicant tot tant, que tinc
por que acabi petant d’una manera o
d'una altra... Jo no m’ho havia plantejat mai de partir peres amb Espanya, la
veritat sigui dita, perquè em va semblar que amb allò de la Constitució i
l’Estatut, l’autonomia era una bona eina per tenir una bona convivència amb els espanyols. Llevat
d’uns pocs que ho portaven a la massa de la sang, pocs dels de la nostra quinta
- els nats a quatre dies d’acabada la guerra - els hi treia el son la
independència... A casa, per exemple, de política se’n parlava poc, com suposo
era el cas de moltes altres famílies que ja en tenien prou amb la motxilla que
cadascú portava penjada a l’esquena: en el nostre cas l’avi, el pare i el tiet
varen embarcar-se cap a Montevideo quan la dictadura d’en Primo de Rivera, no
perquè haguessin ensenyat l’orella sinó simplement perquè volien viure
tranquils, i s’oloraven que l'estofat que es cuinava acabaria ferrant-se i
s'hauria de tirar a la bassa. I tota la guerra civil se la varen passar a
Perpinyà fent de "paletes fins", en tornar d’Amèrica per estar a un
cop de roc de la Catalunya i de la família que enyoraven, fins que la invasió
alemanya de França va precipitar el fi de la seva llarga estada a l’estranger
que els convertia en desafectes al Movimiento... Total: que no tenien ganes
d’embolicar-se en llibres de cavalleria, i amb en Franco al canyet, sobretot veien bé l’autonomia que liderava en Pujol. A
casa, el president era un ídol i jo mateix, sense haver estat mai convergent,
el vaig votar sempre. Ja et pots figurar, doncs, com em vaig sentir en
esbombar-se tota la porqueria que es va saber, i de la seva pròpia boca, en uns
moments en que jo, com molta d’altra gent emprenyada amb les putades d’Espanya,
per primera vegada m’havia significat penjant del balcó una estelada de dos
metres, fem-ne soci de l’ANC i manifestant-me cada onze de setembre... Et juro
que després d’anar a votar el 9 de novembre, en veure l’ambient, estava
convençut que podíem aconseguir-ho i deixar plantada una Espanya que no només
no ens estimava sino que els seus governs ens mataven a pessics. I com la
immensa majoria de la gent que estava calenta creiem que si es convocaven
eleccions passades les festes de Nadal, el procés cap a la independència estava
guanyat... Vet-aquí, però, que pel que sigui – jo estic convençut que pels
putos egos de sempre -, enlloc de posar l’olla a bullir a tot drap, es va
decidir continuar la cocció del procés al bany maria, fins a setembre com a
mínim. I a partir d’aleshores, diguin el que diguin, anem endarrere com els
crancs, perquè aquestes coses es noten... Ja n’estic fart de tant de full de
ruta i tanta llista!. Jo sóc dels que creuen que el camí més curt entre dos
punts és la línia recta. I en el cas del procés, el camí recte passa per una
llista unitària, amb tots els partits sobiranistes donant-hi suport sense
personalismes, ni estirabots, ni gelosies. Llavors sí que tremolaria la
camarilla d’en Rajoy i que pararien bé l’orella des d'Europa; però mentre tants
de caps tants de barrets, em sembla que pinten bastos... I el que m’acolloneix
més, com et deia, és que després de la feina mal feta es vulguin fer entrar els
claus per la cabota i acabem prenent mal els de sempre, la carn de canó... Quan
em pensava que ja s’acabava, tornem a començar. No ho veus d’aquesta manera
tu?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada