Follow by Email

dilluns, 29 de juny de 2015

QUAN ES VIU DE MANLLEU, L’ORGULL TE L’HAS D’EMPASSAR

● Els últims espeternecs de Grècia per evitar el que és inevitable, reuneixen tots els elements èpics de les grans tragèdies. L’arenga de Tsipras a tots els grecs apel•lant als sentiments patriòtics i democràtics d’un poble orgullós era digna dels clàssics. Fins i tot el to de veu era l’adequat per pronunciar aquell principi d’elegia, enervant els seus compatriotes i generant quilòmetres d’empatia a les xarxes d’arreu del món. Però per entendre de veritat què els hi està passant als grecs, no es pot frivolitzar l’enunciat del problema reduint-lo a una simple pel•lícula d’horror entre bons - poble grec arruïnat que es defensa panxa enlaire - i dolents - capitalisme sense entranyes que vol que els grecs treguin més el fetge per la boca – perquè el conflicte és més complicat, encara que es pugui simplificar en poques paraules: els usurers a qui l’Estat grec va recórrer perquè el poble no hagués de renunciar a les vetllades de vi i de roses, pretenen cobrar el deute escanyant l’Estat perquè colli els ciutadans obligant-los, si convé, a prostituir-se i passar gana. Les dretes que governaven fins fa poc, la conseqüència de tenir les mans foradades la tenien ben entomada i no els hi tremolava la mà a l’hora d’emperpalar més el poble; però les esquerres radicals i indignades que varen guanyar les eleccions reivindicant la dignitat nacional han hagut d’aprendre a patacades la trista lliçó de la realitat: quan es viu de manlleu, l’orgull ja te’l pots posar on te càpiga.

            ● A la meva manera de veure, culpabilitzar del patiment dels grecs exclusivament a la cobdícia dels seus creditors és una frivolitat. En cas de no haver estat rescatada Grècia dues vegades i d’haver-se-li personat part del deute mitjançant un quitament del 78% dels bons sobirans en mans de la banca privada, els grecs s’haurien hagut d’estrènyer el cinturó molt més del que ho han fet. Malgrat s’ha de reconèixer que els ajustos de l’economia grega en els últims cinc anys han rebaixat el dèficit en 13 punts percentuals el PIB, han reduït el nombre d’ajuntaments de 1034 a 355, han minorat en un 25% el nombre de funcionaris i han retallat sous i pensions, no n’hi ha hagut prou perquè quan els ajustos es repercuteixen només a les famílies i a les empreses el tret surt per la culata i les reformes tenen un efecte recessiu sobre el creixement, dificultant la recuperació econòmica. En canvi, els governs grecs, inclòs l’actual, no han fet res per ajustar l’estructura de l’Estat a la realitat d’un país quin deute sobrepassa amb escreix el 200% del PIB, per exemple rebaixant les elevadíssimes despeses en Defensa, acabant amb el frau fiscal i l’evasió escandalosa de capitals, abordant el fet que malgrat les reformes quasi un 60% dels grecs depenen de la menjadora pública i que el seu sistema de pensions sigui un dels més generosos i foradats d’Europa. En el fons, la llosa que esclafa els grecs és que el seu deute, per molt que s’hi esforcin, ni suant sang, aconseguiran tornar-lo i només hauran de pencar com esclaus per pagar puntualment els interessos als creditors. És clar que aquest cercle pervers s’ha d’acabar, però només hi ha un camí: que els grecs toquin de peus a terra i facin els deures i que els creditors assumeixin que quan deixaven diners a un client amb la corda al coll, actuaven com a usurers de la pitjor estofa, sabent que mai veurien un ral del capital però que tota la vida viurien dels interessos. Els grecs, doncs, han de pagar amb austeritat sostenible els seus pecats, però els creditors han de renunciar als seus beneficis il•lícits i gens ètics a costa d’una víctima que no era conscient de l’abraçada de l’os que significava que un usurer continués afluixant la mosca encantat cada vegada que li anaven a pidolar. Crec que hi hauríem de pensar una mica en tot plegat abans de fer segons quines manifestacions, i que de passada poséssim les barbes en remull perquè alguns dels pecats que han conduit els grecs al cul de sac, aquí també s’han comés gràcies a governants panxacontents, corruptes i poc estalviadors en despesa improductiva. Quan toqui pagar els plats trencats, ¿passarà com a Grècia que els culpables del desgavell se’n sortiran gratis i el poble arrossegarà el gep a l’esquena tota la seva vida, la dels seus fills i néts?  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada