Follow by Email

dimecres, 3 de juny de 2015

¿I SI LES CROSSES DE LA SANITAT PÚBLICA PETEN?

          ¿Fins quan la dedicació exemplar del personal sanitari, servirà de crossa a la sanitat pública perquè vagi tirant fent tentines? L’esllanguiment del robust servei català de salut - malgrat es vulgui dissimular amb cataplasmes - és inevitable per la senzilla raó que els pressupostos no arriben per tapar tots els forats i - diguem-ho clar - també perquè no sempre els recursos disponibles s’han administrat amb criteri professional, sinó que sovint s'ha ballat al so de conveniències polítiques. I per poc observador que sigui l’usuari, quan ha tingut necessitat de tastar-la, tant si es tracta de serveis amb caràcter d’urgència o ordinaris, nota “detalls” d’austeritat que si bé no influeixen en el resultat de l’atenció, en la majoria dels casos és gràcies a que tant el personal d’infermeria com el mèdic hi posen un plus important perquè la qualitat de la sanitat pública d’aquest país pugui superar amb nota el sotrac de les retallades. On es nota més aquesta flaquesa és, naturalment, a urgències perquè hi convergeixen dues realitats: la dels malalts que s’acumulen a les sales d’espera resignats a carregar-se de paciència perquè saben que quan els hi toqui el torn seran ben atesos, i l’angoixa per arribar a tot arreu, sobretot per part del retallat personal d’infermeria, que sovint es veu desbordat per atendre la demanda i ha de posar-hi els cinc sentits per a no perdre els nervis. ¿Què és la seva obligació? I tant! Però crec que és de justícia posar en relleu l’esforç d’aquests treballadors per fer mans i mànigues amb el que tenen, per tapar les vergonyes d’una sanitat pública en franca anèmia i, en fer-ho, prendre consciència que aquesta situació de precarietat no es pot allargar indefinidament, perquè el personal sanitari és humà i qualsevol dia pot acabar petant.   


          Tanmateix, si bé el personal sanitari treu les castanyes del foc adaptant-se resignadament a les circumstàncies – no diré per vocació perquè pot semblar una cursileria, però a vegades també - no sempre els usuaris s’ho prenen amb tant de pragmatisme i exigeixen un tracte de cinc estrelles que creuen es mereixen i que no poden rebre perquè d’on no n’hi ha no en raja. I fan pagar la mala lluna als que tenen més a prop que, lamentablement, són les infermeres i metges que malden per donar un servei el màxim de digne possible. I a fe de Déu que ho aconsegueixen perquè encara gaudim d’un servei de salut que té poc que envejar a cap del veïnatge. Però, repeteixo, a la meva manera de veure el problema és fins quan es podrà trampejar la precarietat amb la qualitat. En llocs estratègicament visibles de molts hospitals, el personal sanitari hi ha penjat cartells desesperats: “si matem la sanitat, matem la vida”. Ara bé, mentre esperem que els polítics d’un nou país desencallin el finançament que ofega la sanitat pública, potser també alguns usuaris haurien de rumiar-se rebaixar les seves exigències modificant alguns comportaments compulsius, començant per a no col•lapsar, per exemple, les urgències amb crisis hipocondríaques. Si la sanitat pública és de cosa de tots, tots hem d’arrambar l’espatlla per fer-la sostenible. Penso.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada