Follow by Email

dimarts, 2 de juny de 2015

ES DESINFLA, COM ALGUNS DIUEN, EL SOBIRANISME ?

És una pregunta recurrent en totes les entrevistes a personatges de primera o de tercera categoria política, i motiu de debat en moltes tertúlies, tant si els entrevistats o els tertulians s’identifiquen amb el sobiranisme actiu com si transiten per l’acera del davant o, simplement, no són ni carn ni peix. Sembla que tothom tingui l’obligació d’opinar sobre una de les qüestions sociològiques més complicades que té plantejat l’Estat espanyol en aquest moment històric, perquè la poca traça i tacte dels seus successius governs ha acabat infectant la crònica ferida mal cicatritzada de la insatisfacció nacional catalana, fins al punt de permetre que en els darrers anys, per pura desídia i menyspreu dels símptomes inequívocs d’empitjorament d’aquesta ferida, la infecció maltractada desenvolupés una gangrena secessionista de difícil desinflamació. I com és molt propi d’un país on  tothom es creu més savi, murri i llest que el veí, per uns el procés està dat i beneït, mentre que per altres té una salut de ferro, sense que cap de les opinions sigui certa del tot.   


          A la meva manera de veure, però, si el sobiranisme flaqueja no és perquè els arguments unionistes hagin guanyat adeptes, sinó perquè des de les mateixes files sobiranistes cada dia algú, que no sap tenir la boca closa per si les mosques, sorprèn amb ciris trencats, sortides d’emblanquinador o pixant fora de test. No em va caure bé, per exemple, que en l’ambient del recent fòrum econòmic de Sitges es respirés l’aire contaminat per una insinuació enverinada: si des del govern central es fes una proposta amb cara i  ulls des de Catalunya es podria considerar i sotmetre-la a referèndum. Tanmateix, tampoc em sona bé que corri la brama que el president rep pressions – algunes des de cercles convergents – en el sentit d’ajornar la convocatòria del 27-S fins després de les generals, per precaució davant la possibilitat d’una derrota. I no m’agrada tot plegat perquè sí aque debilita “l’alea jacta est” del 9-N i mulla els posteriors fulls de ruta, donant a entendre sibil•linament que el procés podria variar el rumb i la velocitat, si Madrid fes un "gest adequat". Ja fa dies que em ronda pel cap el mal pensament que certament una part del sobiranisme “espera” algun gest de Madrid, per agafar-s’hi com a un ferro roent. Però en contrastar certes ambigüitats polítiques, que no se saben dissimular prou bé, amb l’entusiasme incansable dels voluntaris de l’ANC que cada setmana se n’inventen una de nova per mantenir el caliu del procés més que guspirejant i la motivació de la gent enervada, arribo a la conclusió que mentre n’hi ha molts que es mantenen fidels a la ceba de fer possible una república catalana independent, d’altres s’ho miren amb el cap fred dels calculadors i no li farien fàstics a un canvi d’estratègia per part de Madrid, amb la qual poder-se sentir més còmodes que amb l’aventura de tirar pel dret. I perdoneu les molèsties, però com deia aquell algú ho té de dir.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada