Follow by Email

divendres, 5 de juny de 2015

L'HISTÈRIC DEBAT DE LES VACUNES

Amb el diagnòstic d’un cas de diftèria sobre la taula ja tenim tema per dies, com quan tot aquell sarau de l’ebola. I com llavors, les veus dels metges quedaran ofegades per les de tertulians experts en malalties infeccioses - espontanis o professionals de la pelica - que en vint-i-quatre hores es consideraran capaços d’opinar com si fossin vertaderes autoritats en la matèria de tota la vida. És curiós que sempre que sorgeix una notícia que destarota la confiança en que les epidèmies passaran lluny de nosaltres, els ciutadans reaccionem amb histerisme i miren cap als polítics per demanar-los explicacions i garanties. Son els mateixos ciutadans confiats als quals poques vegades se’ls veu sensibilitzats pels morts causats per una malaltia determinada - posem per cas l’ebola - a centenars o milers de quilòmetres de distància del pati de casa nostra. Ara mateix moren diàriament dotzenes de negrets infectats per l’ebola, però per a nosaltres aquest perill ja no ens treu la son perquè des que vàrem liquidar la mitja dotzena de casos de contagi, ulls que no veuen cor que no sent. I és que només ens esverem i movem el cul de la cadira quan sentim l'olor de socarrim. A començaments dels noranta hi va haver un brot de diftèria a Rússia, el qual segons diuen va afectar a més de cent-cinquanta mil persones i, que jo recordi, no vaig veure que aquesta tragèdia sanitària fos portada a cap mitjà d’informació. Ni que la comunitat mèdica aprofités l’avinentesa d’aquell toc d’atenció sobre la fragilitat dels cordons sanitaris laxes, per regular obligatòriament la vacunació en tots els supòsits de malalties infeccioses de fàcil transmissió a tercers.        

            Ara, com que ens han entrat les cuques perquè tenint un brot de diftèria a casa, obrirem la caixa dels trons per qüestionar la irresponsabilitat dels pares que decideixen no vacunar els seus fills, i encetarem un debat sobre llibertats individuals i col•lectives que a més a més d’arribar a misses dites és fals i hipòcrita. En moltes de les tertúlies que avui blasmaran dels partidaris de no vacunar els seus fills, acollien fa quatre dies els profetes d’aquesta creença com si fossin l’encarnació del progressisme, i els valents que gosaven plantar cara al sistema en general i a la dictadura de les farmacèutiques en particular. I com que de moment aquesta doctrina no feia mal la classe política no s’hi amoïnava gaire per prendre decisions que la classe mèdica considerava urgents, perquè els hi feia cosa trencar el plat bonic a una falsa progressia que basava els seus arguments en un sofisma: els nostres pares no necessitaven vacunes perquè sabien curar-se sols fent dietes naturals. Cap d’aquests predicadors, però, reconeixia que gràcies a les vacunes s’havien hivernat epidèmies i que al segle vint-i-ú l’esperança de vida superava de llarg la dels ciutadans del segle divuit, per exemple. I ara sí, com que hem sentit l’alè del llop al clatell, portàrem al parlament lleis que trinxin tot aquest enrenou de tants de caps tants de barrets en qüestions sensibles com si la llibertat individual s’ha de respectar sobre la col•lectiva. A la meva manera de veure, entestar-se en protegir la llibertat individual quan atempta la llibertat col•lectiva és un disbarat i no cal ni debatre-ho. ¿Qui pot defensar que, per respecte a unes creences determinades, es toleri que no s’immunitzi la mainada de totes les malaltes infeccioses que poden contagiar-se?        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada