EL PRAGMATISME NO ÉS COVARDIA

● S’atribueix al xinés Deng Xiao Ping l’acudit que resum, en poques paraules, la millor definició del dirigent polític pragmàtic: “que el gat sigui blanc o negre no té cap importància, el que sí em preocupa és que caci ratolins”. No és el mateix que dir que el fi justifica els mitjans, però francament poc se’n falta. Per aquesta raó, potser al revés de com opina molta gent que legítimament pensa el contrari, jo no crec que el pragmatisme sigui per definició una virtut, sinó que més aviat moltes vegades pot ser un símptoma de debilitat. Ja sé que em cantareu les excel•lències de tocar de peus a terra, però sense deixar-ho de reconèixer en els casos que la prudència sigui una pràctica habitual, no em negareu que quan s’hi toca - de peus a terra - perquè no queda cap més remei, aquest gest de donar-se per la pell a darrera hora, deixa sovint un mal regust de boca. És cert que val més rectificar tard que no donar el braç a tòrcer mai, i fins i tot es pot afegir per convèncer al pragmàtic convers del seu encert, que rectificar és de savis. Però als tossuts de mena o als que estan convençuts de les seves idees els hi costa de pair que hagin hagut de fer un pas enrere. I si no, pregunteu-ho avui a Tsipras, el grec.

            ● El pragmatisme, doncs, pot ser a vegades un gripau difícil d’empassar; però mai una tragèdia. Poques vegades - com en Pau a Tarso - es cau del cavall víctima d’un atac de pragmatisme inesperat. No sé si a les escoles de negocis s’ensenya que qualsevol que tingui responsabilitats – siguin polítiques, empresarials o simplement familiars – ha de considerar la flexibilitat com una possibilitat estratègica en la gestió. La flexibilitat ben administrada és una magnífica vaselina per daurar la píndola del pragmatisme. A la història en trobarem carretades d’exemples de personatges radicals amansits a còpia de prendre’s si us plau per força tasses de pragmatisme; el que importa és que no se’n prenguin dosis massa fortes i els utòpics i els somiatruites s’acabin domesticant. El món, sense les sacsejades dels radicals honrats, seria molt avorrit i, segura-ment, avançaria amb més catxassa. A la meva manera de veure, a tocar de peus a terra sempre s’hi és a temps. Com deien els avis, on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. El que importa és que ser pragmàtic no s’entomi com una derrota. El polític de raça, el capaç de liderar amb geni, ha de donar per descomptat que en un moment o altre haurà de ser valent i treure's de la faixa el roc del pragmatisme. I el qui sigui frare, que prengui candela.