Follow by Email

diumenge, 14 de juny de 2015

TANCAMENT DE CAIXES: SOLUCIÓ O L’EXCUSA? (publicat el 22-12.2011)

  **** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   
● diumenge 14-06-2015. QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS...

TANCAMENT DE CAIXES: SOLUCIÓ O L’EXCUSA? (publicat el 22-12.2011)

La situació deu estar molt fotuda, perquè la Generalitat decideixi deixar de pagar les quotes de la seguretat social i d’ingressar les retencions de l’IRP dels funcionaris. Quan una empresa dóna un pas com aquest, difícilment se n’acaba sortint. L’agonia pot ser més o menys llarga, però al final acaba fent l’ànec. El que passa és que una empresa no pot fer aquest pas dient que es tracta d’un “tancament temporal de caixes” i guanyar temps disfressant la fallida amb una excusa patriòtica. De l’empresari que no pot pagar se'n diu insolvent, i de seguida els bancs, els proveïdors i la pròpia administració pública li fan la vida impossible. Francament, no és estrany que la ciutadania suspengui la gestió del “govern dels millors”, en vistes que el resultat del primer any de governar és la bancarrota.

Ara bé, diguem-ho tot! En un any, per dolents que siguin els nous gestors, no poden haver generat un forat tan colossal com el que té la Generalitat avui. Per tant, s’ha de deduir que el desgavell ja venia d’abans, de l’època del tripartit concretament. Si això és així, i sembla que no té volta de fulla, ¿no hagués estat més positiu pel país que els que entraven i els que sortien s’haguessin entaulat a resoldre el problema de la caixa sense tirar-se els plats pel cap? Però, és clar, els que feien costat - és un dir – a en Montilla no volien passar per tenir les mans foradades, i els que tornaven al poder assedegats després de vuit anys de travessia pel desert, no volien admetre que el problema de la caixa no venia només de gastar massa sinó d’ingressar poc. Si haguessin tocat de peus a terra tots plegats, i agafadets de la maneta ens haguessin explicat com n’estaven de fotudes les coses, potser haguéssim entès la necessitat d’estrènyer-nos “temporalment” el cinturó fins a fer les paus i, de ben segur, ens podíem haver empassat l’amarga píndola de les retallades, sobretot si no haguessin prioritiariament baldat els pobres i la classe mitjana. El pitjor de tot, és que tant els uns com els altres actuaven d’aquesta manera sense caure’ls-hi la cara de vergonya quan la ciutadania de que tant se n’omplien la boca en època electoral, ja feia temps que els tenia calats. Els convergents aquí, i els “peperos” allà, és creuen que han guanyat les eleccions perquè són molt bons. Doncs que s’ho treguin del cap! Tothom sabia del peu que calçaven, però anant de tan mal borràs com s’anava la gent s’agafa a un ferro roent, si pensa que pot ser la taula de salvació.


Ara es fa bandera del pacte fiscal i sembla que sense aquest instrument ja podem plegar veles, però no expliquen que durant cinc legislatures els convergents es conformaren amb allò de “peix al cove”. I anant més enllà, si no tenim pacte fiscal és perquè en època constituent - quan ja n’hi havia uns quants que posaven en relleu que era el moment de demanar un sistema com el basc – els polítics catalans varen “fer vistes”. Ara la prioritat es com fem les paus amb el dèficit sense ensorrar més gent en la misèria i carregant-se el que queda en peus de l’estat del benestar. I en aquesta tasca hi té que empènyer govern i oposició, sense carrinclonades ni estirabots: els que manaven abans, assumint la responsabilitat que tenen per no haver parat de gastar quan varen veure que els ingressos queien en picat, i els que manen ara perquè han de reconèixer que si no és entre tots, no se’n sortiran. I això vol dir deixar-se de dogmatismes, de perepunyetismes i de collonades. Si no saben rectificar ràpidament, no aturaran la pressió del carrer i la indignació davant de tanta potineria política se’ls hi girarà en contra. El que avisa no és el traidor. I perdoneu les molèsties.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada