LES DUES ESPANYES DE LA TELE (publicat el 17-12- 2011)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   

● diumenge 28-06-2015.

QUÈ VAIG ESCRIURE FA QUATRE ANYS?

LES DUES ESPANYES DE LA TELE (publicat el 17-12- 2011)

            Ja em perdonareu, però quan faig zàping per la tele al•lucino en descobrir que hi ha dues Espanyes, per simplificar, que conviuen amb la crisi en pla protagonista i de manera contradictòria: per una banda, la dels tertulians “seriosos” que no es treuen de la boca la paraula crisi, la qual analitzen, sacsegen pel davant i pel darrera i, de tant en tant, deixen anar alguna manxiula apocalíptica; i per altra banda, hi han els tertulians “grocs” que passen el dia fent safareig, xafardejant descaradament des del rei cap avall, ridiculitzant al mort i a qui el vetlla, i convertint alguns platons en vertaders abocadors d’escombraries. Si em decanto per la primera versió d’Espanya, acabo deprimit i, sobretot, desorientat, perquè tot i que hi solen participar a les tertúlies experts de cert renom, mai no s’acaben de posar d’acord en res: ni en el diagnòstic, ni en el remei, ni en la prevenció. En canvi, si deixo de banda els meus escrúpols intel•lectuals i m’escarxofo davant d’un programa on s’esbudella els famosos i tota la seva parentela, competint a veure qui la diu més grossa i verda, potser no engreixo el meu bagatge cultural convencional, però almenys aprenc molt sobre cretinisme, barroeria i mala baba. Tanmateix, m’oblido durant una bona estona de la prima de risc, de les retallades, de l’atur que es desboca, i de la gent que no pot arribar a fi de mes sense una crossa. No recorreré a la clàssica bajanada que cadascuna de les dos Espanyes me la porta fluixa, però si admeto que no puc entendre aquesta dicotomia. Bé, si que l’entenc, però la conclusió a que arribo no m’agrada: el país en pes s’hauria de posar en mans del psiquiatre. En Pla em diria: “no t’amoïnis, noi, en aquest món hi ha d’haver gent per tot”.

            De fet, les dues mostres de televisió a que em refereixo, no són en quant a format exclusiva d’aquest país, ja que com es sabut ens caracteritza per plagiar o reproduir, que és una paraula més mengívola, allò que fan els altres. El que passa és que molt sovint brodem i superem l’original en la posta en escena i en l’aparador, malgrat la marrem en la gestió dels continguts. ¿Heu vist una cosa més depriment que reunir quatre experts en economia a l’entorn d’una taula, i que després de discutir la jugada durant una hora acabin tan desavinguts com havien entrat, sense posar-se d’acord per apuntar una mínima solució a la compungida audiència? Quan anàvem a escola, ens deien que la ciència i la matemàtica eren exactes i que sempre dos més dos farien quatre. Mentida punyetera! De grans, hem aprés fins i tot a posar en quarantena els axiomes que semblaven indiscutibles, gràcies a que inclús en el debat científic moltes vegades tants de caps tants de barrets. Ara bé, els que comptem amb els dits de la mà - per manca de formació suficient, per determinació personal o, simplement, per masoquisme -  pensem que tot seria més fàcil si ens poséssim d’acord, com a mínim, en diagnosticar la malaltia. Tant se val quina en va ser la causa, almenys sapiguem del mal que hem de morir, per començar a posar-hi remei. Però no hi ha res a fer: tothom porta un rei al cos i només s’escolta els propis arguments. I el que fa més ràbia de tot plegat, és que algunes de les patums que pontifiquen a tort i a dret canvien d’opinió amb gran facilitat, depenent del cantó que escalfa el sol.

            Per aquesta raó, potser, tenen tant de predicament els programes de porqueria iconoclasta, on es compren i es venen les intimitats, incloses les pròpies, per un o dos plats de llenties. Un terç llarg del país prefereix empassar-se la brossa, abans que deprimir-se escoltant que demà estarem pitjor que avui. I en parlar de les dues Espanyes, hem posat el dit només en l'aparador de la tele. Tanmateix, en trobaríem d’altres dicotomies tant o més perverses. Per exemple: l’Espanya dels que paguen els seus impostos i acaten la llei encara que no els hi agradi, i l’Espanya dels corruptes, prevaricadors i malversadors. Quina de les dues guanyarà la partida?