Follow by Email

dijous, 25 de juny de 2015

DE PLAT FONDO

● La gent que ha passat gana alguna vegada, a l’hora de menjar sol ser de plat fondo, i com diuen que deia Sancho Panza: quan es té fam de cap bocí de pa se’n fan rosegons. I encara que avui dia sembli que la cuina contundent, la de subsistència, ha passat de moda eclipsada per tanta estrella Michelin com il•lumina el panorama gastronòmic del país, la veritat és que es poden trobar arreu, tant a les ruralies com també als barris antics o vells de les grans ciutats, fondes o cases de menjar econòmiques, que ofereixen un ampli repertori d’estofats regionals de plat fondo, d’aquells que fan reviscolar un mort, sense gaires sofisticacions més enllà de respectar els tempos d’un xup-xup com Déu mana i de tibar del receptari guardat com una relíquia familiar. De manera que dóna la impressió que poden conviure perfectament la cuina popular i generosa amb la cuina més frugal d’autor elitista, la qual es pecat endrapar perquè s'ha de degustar sense presses, en porcions de miniatura, vestits en ocasions els  comensals de vint-i-un botó o d’etiqueta – vull dir portant ben a la vista l’etiqueta de roba de marca -, si no fos que als addictes a la primera els hi costa d'acostumar-se a la segona, a part de per una qüestió de peles, sobretot perquè corre la brama que la cuina selecta i elitista no atipa, infundi que a la meva manera de veure és una llegenda urbana. Seria més correcte dir que no enfarfega, que és diferent d’atipar.

● Tanmateix, s’ha de tenir en compte que en els temps que ens toca viure, existeix un tercer model de cuina – la que s’assorteix de productes dels bancs d’aliments o la que assajen amb la millor bona voluntat cuiners no professionals en els menjadors socials –, la qual no sempre és suficient per omplir més d’un àpat al dia el plat fondo dels que s’hi aixopluguen perquè no tenen altre remei. El que passa és que mentre de la cuina d’autor se’n farda i se la posa quasi a la mateixa alçada que el patrimoni cultural, sobre la cuina d’aprofitament s’hi passa de puntetes i els seus cuiners o cuineres, que fan miracles per allargar les racions, no passaran mai a la glòria de l’Olimp culinari perquè aquest honor només sembla reservat als funambulistes i mags dels fogons, mentre que a qui es limita a donar bé de menjar, a bon preu i si pot ser en plat fondo, no se li reconeix el mèrit que té cuinar amb amor i amb fonament. Reconec que no sempre és fàcil decantar-se entre un plat de llenties estofades servides en plat fondo i un raquític tast dissenyat per un gran xef a la seva cuina-laboratori. Però aquest és l'etern dilema de la vida...          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada