Follow by Email

diumenge, 21 de juny de 2015

ENDRECEM LA TISORA I TRAIEM EL BISTURÍ (publicat el 20.01.2012)

  **** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****   
● diumenge 14-06-2015. QUÈ ESCRIVIEM FA QUATRE ANYS...

ENDRECEM LA TISORA I TRAIEM EL BISTURÍ (publicat 20.01.2012)

            Ahir un polític de la bancada del govern deia: “potser ha arribat l’hora de plantejar-nos que qui té una casa amb piscina que no pot pagar, s’ha de mudar a un piset, i que qui viu en un piset, si tampoc no arriba a fi de mes, haurà de tornar-se’n a viure amb els pares”. I es va quedar tan ample... Des de la més profunda indignació per haver d’escoltar massa sovint receptes tan cretines com aquesta, em permeto preguntar-vos: ¿i si desen d’una vegada les tisores i treuen el bisturí? Perquè si l’establishment de la classe política – tant els que diuen que governen com els que no deixen governar - no es posa d’acord i es deixa de tantes camàndules, potser la intervenció a vida o mort del sistema, que no s’atreveixen a fer perquè sembla que els hi tremola la mà només de sentir a parlar de bisturins, al final els hi faran la feina els ciutadans emprenyats a cops de destral. ¿No s’adonen que un país sacsejat cada dia per la frustració acabarà sent ingovernable? El ciutadà no pot pair tants àpats de corrupció flagrant, d’estirabots judicials sense cap ni centener, de pronòstics apocalíptics sobre la recuperació econòmica, de testimonis desesperats de treballadors que amb un atur que esborrona es veuen al carrer perquè a empreses rendibles – Unitat Hermètica de Sabadell n’és el darrer exemple - els bancs els hi neguen el crèdit, i no poden servir comandes emparaulades...

         És per aquesta raó que reclamo l’ús del bisturí per part del govern de l’Estat, que és a qui correspon aquesta determinació, amb valentia i sense marejar la perdiu. Però, per fer què?, em direu. Doncs aprimant sense miraments l’administració pública de tot el llast que la fa improductiva, carregosa i insostenible; posant a rotllo les empreses públiques amb números vermells, incloses les televisions públiques que només engreixin el dèficit; eliminant administracions duplicades quan les competències estiguin transferides a les autonomies; acabant amb la disbauxa del mapa autonòmic mantenint els drets dels tres territoris històrics amb llengua, tradició i cultura pròpia i acabant amb els esperpèntics governs i parlaments de conveniència, començant pel de la capital del regne que fa pixar de riure a mig món, perquè representen una sangonera i un refugi de politicastres corruptes; reconeixent als municipis l’autonomia financera i política suficient per donar els serveis de proximitat al ciutadà com cal per mantenir l’estat del benestar; eliminant dels organigrames de l’administració pública els endollats com a càrrecs de confiança o assessors quan aquestes funcions les poden prestar perfectament bé els funcionaris de carrera; obligant les entitats financeres a obrir l’aixeta del crèdit a iniciatives empresarials productives i al consum responsable, renunciant  als interessos d’usurer; regulant els fluxos d’immigració amb el pragmatisme necessari per evitar borses de misèria; acabant amb l’economia submergida i amb les evasions de capitals, escarmentant els infractors i els recargolats enginyers financers que es guanyen la vida ideant martingales a gran escala, per estalviar impostos als seus clients.
           

            La crisi és global, certament, però s’ha de reconèixer que la que nosaltres arrosseguem és estructural i ben nostrada: una bombolla immobiliària no desinflada a temps i només superada per Irlanda; una administració pública – que no la constitueixen metges, infermeres, mestres, jutges, bombers o policies, sinó  professionals de la ganduleria burocràtica – sobredimensionada i farcida de càrrecs polítics que fan més nosa que servei; una fiscalitat que accentua les diferències entre rics i pobres, car-regant-se la classe mitjana que es guanyava passablement la vida i era el motor del progrés... A la meva manera de veure el bisturí és inevitable, però no es pot deixar en mans dels cirurgians del propi establishment, si no volem que el malalt estiri la pota al quiròfan. En moments crítics no es pot perdre el temps divagant sobre el sexe dels àngels, sinó que s’ha d’anar al gra. Perquè el que importa és treure el malalt de l’UVI.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada