EL CARRER DE GATILLEPIS

Quan era petit, si mentre els grans parlàvem la meua germana i jo volíem ficar-nos pel mig a destorbar i enredar, el nostre pare ens deia que anéssim a donar una volta pel carrer de gatillepis. Fins que no vaig ser una mica més gran no vaig descobrir que aquest carrer només existia en l’imaginari del pare i que, per tant, era inútil seguir-nos escarrassant buscant-lo com bojos. Però també vaig aprendre una altra cosa: que quan les criatures fèiem nosa, els pares considerats enlloc d’esbandir-nos amb un clatellot ens enviaven a donar un tomb pel carrer de gatillepis, que era una manera més original i passable d’engegar-nos a pastar fang. Segurament us preguntareu a què treu cap aquesta tonteria, i algun dels qui les meves reflexions més aviat no els hi fan fred ni calor, especularà que avui en Bertran no sap de què parlar, i va marejant la perdiu per omplir el mig foli del blog, amb bajanades o històries a la vora del foc.  

          Doncs poc us ho penséssiu pas. Això del carrer de gatillepis m’ha vingut a la memòria després de repassar-me de pe a pa el text de la pregunta que l’aparell del partit d’en Duran i Lleida fa a les seves criatures perquè ratifiquin i confirmin la seva adhesió al pare, parin de buscar raons i deixin que els grans els hi estalviïn l'esforç de pensar donant-lis mastegades i beneïdes les idees. La consulta que Unió proposa a la seva mainada, en el fons és una forma d’enviar-los a passejar pel carrer de gatillepis perquè deixin al pare Duran quedar bé amb la família política convergent amb la vianda al plat. Francament, deixant de banda que una pregunta tan llarga per una resposta tan curta és una estafa intel•lectual, ja que tant si guanya el si com si ho fa el no, ningú sap dir-te quin és el premi. Tenint en compte l’arrel cristiana dels homes forts d’Unió, la redacció de la pregunta està en la línia vaticanista més críptica i sibil•lina. A la meva manera de veure, al pare Duran no l’interessa de les seves criatures una resposta sense embuts, per exemple sobre si volen o no la independència, sinó una adhesió incondicional a les seves conegudes tesis possibilistes d'esperar que la muntanya s'acosti, enlloc d'anar-hi tu . En plena discussió sobre si la convocatòria del 27-S s’ha d'entendre o no en clau plebiscitària, l’aparell d’Unió s’avança i converteix la seva consulta en un plebiscit, gairebé a l’estil soviètic, del culte a la persona del líder. Qui sap si diumenge vinent resultarà que unes criatures emprenyades amb tanta manipulació enviaran, per variar, al pare i a tot l’aparell del partit a donar un tomb al carrer de gatillepis.