DEMOCRÀCIA EN VIU I EN DIRECTE

          A vuit dies de les eleccions, el que em sorprèn més de tot l’enrenou és que costi tant d’acceptar pels que competeixen en qualitat democràtica, que la voluntat del poble només s’expressa a les urnes i s’ha de respectar. ¿No dèiem que la democràcia consisteix, precisament, en escoltar allò que el poble sobirà decideix i fer-li costat sense prejudicis ni condicions? Doncs pel que vaig veient des de la mateixa nit de l’escrutini, resulta que massa gent opina, des de diferents posicions i sensibilitats, que els electors – en teoria els factòtums, oracles i pals de paller de la democràcia – l’han vessat decantant-se per candidats desguitarrats i candidatures poc fiables. Hi ha dues raons que expliquen, al meu entendre, aquesta malastrugança: una és la por davant la incertesa i l’altra l’orgull ferit. En el primer cas, hom sospita que quan manin els que han fet anar de corcoll el sistema, es giraran de mala manera contra l’establishment que remenava i repartia les cireres fins abans d’ahir. I en el segon cas, perquè es dubta que aquests pelacanyes nouvinguts a la política siguin prou intel•ligents per saber com se les han de compondre en un món tan complicat i selectiu, on fins ara el dret d’admissió estava reservat a persones amb pedigrí, ja que la simple condició de “bona persona” o de “bon ciutadà” no sempre comptava com un mèrit.    

          A la meva manera de veure, doncs, la representació democràtica en viu i en directe que s’ha apoderat de l’escena política des del 24M em decep i em preocupa però, sobretot, m’escandalitza. El paperot i les ganivetades baixes per part d’uns eren d’esperar però en d’altres casos, francament, em resulten una sorpresa desagradable. Entre d’altres raons perquè no es poden tenir dues vares per mesurar qui és demòcrata i qui no. Si, posem per cas, des del sector sobiranista es defensa la tesi que si es guanyés el referèndum de la independència, encara que fos per un pèl, els perdedors haurien de fer la farina blana i no posar pals a la roda del procés perquè aquestes són les regles de joc de la democràcia, no puc entendre que des de les mateixes posicions sobiranistes s’alcin veus posant en dubte la capacitat de governar dels guanyadors en les municipals, i es facin córrer brames catastrofistes. Estan circulant per la xarxa imatges i acudits vomitius, sarcàstics i de molt mal gust sobre com aquesta gent convertirà els plens municipals amb autèntics aquelarres o bacanals. I el que em sap més greu és que els pares putatius de tota aquesta merda no tots són fills polítics de la Camacho, sinó que es peixen desqualificacions i grapats de brossa des de sectors que fins no fa pas gaire es vantaven de ser respectables, liberals o, fins i tot, progressistes. ¿No caldria ser coherents amb l’esperit democràtic i esperar que es vagin configurant les majories de govern, malgrat semblin contra natura, i deixar-les governar? Si no ho fan bé, ja els hi passarem un drap per l’esquena. A mi, francament, que la Colau surti al carrer a contar els sense sostre que dormen a la intempèrie o que aconsegueixi, fent-los costat, que uns vaguistes abandonin una tancada voluntàriament sense muntar un Cristo els antiavalots, no em sembla cap sacrilegi. Potser sí cal un canvi d’estil a fons en la manera de fer política. Pitjor no ens pot anar i, francament, prefereixo veure la Colau fent costat al poble que a polítics esquitxats per la corrupció. I no crec que els nous cometin excessos arbitraris ni alcaldades, perquè com deia la meva àvia: “on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa”. No gaire lluny, a Grècia, en tenim una mostra de que una cosa és escalfar braguetes durant la campanya electoral i una altra revestir-se del pragmatisme indispensable per governar.