SOBRE L’ANARQUISME IL.LUSTRAT

● Malgrat el capellà més anàrquic de les nostres contrades, l’inefable mossèn Ballarín, va escriure un dia que l’anarquisme té un caire de rara bondat humana que, per exemple, no té el comunisme ortodox, la realitat és que el tarannà de l’anarquisme poc ha evolucionat des de l’època Bakunin de la revolució autogestionada fins l’anarquia a la carta que s’ha posat de moda els darrers temps, en que l’objectiu continua sent el mateix: carregar-se l’establishment i tot el que en faci flaire. En Bakunin definia l’anarquia potser massa a tall d’arrancar naps i esvalotava el galliner amb allò tan contundent de que “la passió per la destrucció és també passió creadora”. En canvi, en Proudhon resumia l’objectiu en un lema de pancarta: “arrasem primer, per reconstruir després”. Però en Kropotkin en el seu llibre “Ciència moderna i anarquisme”, establia finament la tesis que es convertiria en dogma del moviment i que de ben segur us sonarà d’haver-ho escoltat recentment per carrers, places i fòrums de debat: “s’ha de construir una societat que no estigui regulada per lleis ni sotmesa per l’autoritarisme, sinó que es gestioni en base a acords mutus entre cadascun dels seus membres, reunits en assemblees populars”. En Modest Cuixart flipava quan sentia proclames com aquesta, fins que va descobrir que: “l’anarquia és una sublim doctrina desesperada de l’esperança”.

            ● A la meva manera de veure, avui que molts semblen tenir la mosca al nas preocupats per com acabarà tota aquesta rebolcada a les institucions protagonitzada per gent que tufeja anarquisme il•lustrat, jo recomanaria tant als que els hi puja la pressió degut a la incertesa com als que amb el triomf a les urnes es creuen els reis del mambo, allò que va escriure el filòsof Jose Luis Sampedro fa temps, i que tots plegats es tranquil•litzessin una mica, ja que viure amb l’ai, el ressentiment o l’ànsia per passar comptes al cos, no és viure. Aquí us deixo, doncs, la cita: “... jo solo dir que sóc un anarquista ètic – perquè l’anarquisme ben entès sempre és molt ètic – que vol lluitar contra la idea que encara trasbalsa a molta gent sobre que els anarquistes som una mena d’esvalotats esgarrapacristos. Jo sóc un home molt ordenat i crec que respecto tothom, i si m’agrada l’anarquia és pel que suposa de desconcentració del poder. Jo crec en l’home i penso que voler manar sobre els altres és dolent. En canvi, reconec que a molts de cultura anarquista els hi falta aprendre i assimilar que l’únic poder decent és el que cadascú s’hauria d’aplicar a si mateix. Aquesta és una assignatura que els anarquistes tenen pendent i poc païda, jo el primer. Son molt pocs els capaços de controlar-se i de dominar-se, en el millor sentit de la paraula. Potser sigui degut a que l’anarquisme és un sistema o una cultura que no deixa gaire marge per a la vida interior, i per tenir poder sobre un mateix s’ha de tenir molta vida interior...” Apa, anem passant, que avui us deixo una reflexió per rumiar-la a poc a poc.