Follow by Email

divendres, 26 de juny de 2015

UNA MINORIA CATALANA CADA COP MÉS MINORIA

            ● Des de la restauració de la democràcia, a les Corts espanyoles s’ha recorregut a l’eufemisme “minoria catalana” per referir-se al grup de diputats nacionalistes. Era una formula còmoda d’identificar un grup de la càmera - el format pels diputats de la federació CIU - que solia centrar les intervencions parlamentàries en la defensa pràcticament en solitari dels trets diferencials de l’autonomia catalana. Però des de que el nacionalisme, diguem-ne moderat, pactista i fins a cert punt domesticat, ha evolucionat per causes que són de domini públic, i que no repetiré per economia argumental, cap a un sobiranisme que a còpia de reganys, fàstics i desdenys s’ha anat radicalitzant cada dia més, l’expressió “minoria catalana” ja ha perdut tot el seu sentit. Entre d’altres raons perquè aquesta minoria escantonada cada cop és més minoria, i la musica que tocaran a partir d’ara, un cop estripada la partitura de consens, esdevindrà per vergonya dels musics en un concert desafinat tan esperpèntic, que una minoria catalana tradicionalment respectada i escoltada – el seu líder havia estat valorat durant gairebé els més de trenta anys de legislatures democràtiques i fins fa quatre dies, com un dels més notables cervells polítics del país – pot acabar sent la riota del circ.


● Per aquesta raó, em pregunto: ¿pagava la pena d’esbudellar el grup parlamentari en dos subgrups i repartir-se ridículament els torns de paraula com criatures? A la meva manera de veure, ni els convergents ni els unionistes s’havien d’haver precipitat tan barroerament – tenint en compte que a la legislatura li queden quatre tele-diaris i que no crec que una diferència concreta sobre l’estratègia de l’anomenat procés hagi de fer variar l’ADN nacionalista d’un partit que sempre n’ha estat orgullós de ser-ho – exhibint les misèries d'un matrimoni que tothom sabia que era per conveniència. No vegis com hi sucaran pa des de totes les bancades, incloses les dels parents de lluny! I encara si aquest divorci de sainet servís d’alguna cosa, alabat sigui Déu! Però com sol passar amb tots els divorcis - per molt ben avingudes que estiguin les parts i les famílies, que no és el cas d'aquest – la processó va sempre per dintre encara que no hi hagi morros i males cares, que tampoc és el cas del que parlem, i dels dany  colaterals de la ruptura no se n’escapa ningú de l’entorn de la parella fallida, inclosos els negocis que tenien a mitges o entre mans. Per tant, per molt que tothom digui que respira alleujat perquè “les coses s'han clarificat”, estic convençut que no n’hi ha pas per tirar coets. I quina coincidència més perversa que els que han fet més mal al nacionalisme català hagin estat les seves patums històriques – en Pujol i en Duran –, trencant la vaixella de la família en el moment més inoportú per fer trencadisses Perdoneu les molèsties, però reflexions semblants algú les ha de fer, malgrat no agradin d’escoltar. I no patiu, ja tinc més que assumit que dient les veritats es perden les amistats. Espero conservar la vostra com a lectors, que tant m'estimo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada