Follow by Email

divendres, 12 de juny de 2015

DOS COPS DE ROC EN UN SOL DIA

● Primer cop de roc: Després de set mesos de lenta gestació, el TC ha dictat sentència declarant que el 9-N és com si no hagués existit, perquè no cap dintre les costures de la Constitució. És un altre cop de roc que nos ens ha d’estabornir ni espantar: ni es pot esborrar l’èpica de de dos milions i escaig de ciutadans exercint pacíficament el dret a decidir desafiant anatemes i amenaces ni tampoc farà reconsiderar el sobiranisme radical ni recular el propòsit independentista, com a últim recurs contra la intransigència. Aquest matí hi ha més catalans apedregats disposats a assumir la rebel•lia de plantar cara a un Estat que ni vol escoltar ni li dóna la gana d’enraonar. El TC no ha sorprès ningú amb el seu dictamen, però no n’és el culpable principal del cop de roc: els nou magistrats, d’una formació jurídica indiscutible, tenen les mans lligades per lleis arnades - inclòs un text constitucional anèmic i passat de moda - i no podien fer altra cosa. Dels magistrats del TC se’n poden dir de tots colors, però l’acusació més greu és que donin la sensació d’haver-se deixat trepitjar la seva sagrada independència com a àrbitres de les regles de joc de la democràcia. El vertader culpable del cop de roc és un govern carca i sectari, tancat a qualsevol reforma de les lleis que suposi un pas endavant cap a la convivència social pacífica i a una democràcia autèntica i desencarcarada. Un govern que enlloc de legislar lleis consensuades per amples majories, fastigueja els jutges amb continus recursos i plets que aquells només poden resoldre aplicant al peu de la lletra una norma estreta, gasiva i caduca. A la meva manera de veure, la lectura de sentències esbiaixades no ens pot fer perdre les ganes de seguir escrivint tossuts el país que volem per als nostres fills. I tampoc hauríem de perdre el temps fent especulacions catastròfiques i apocalíptiques sobre: “¿i ara que passarà?”. La raó i la fermesa sempre acaben guanyant la partida, malgrat a vegades homes carregats de raó siguin convidats a callar.     

● Segon cop de roc: el governador del Banc d’Espanya ha desmentit implícitament les al•leluies triomfalistes del senyor Rajoy i companyia, sobre la recuperació econòmica del país, en reconèixer la fragilitat de la paradeta i fer costat als gurus del FMI quan recomanen més cullerades de purga i d’austeritat per “reforçar-nos”. ¿Que es pensa que som ximples aquest senyor impresentable, que malgrat en té prou per sopar deu vegades cada dia (176.400 euros anuals donen per viure bé i de sobres) s’augmenta el sou un 6%, i encara té la barra de receptar “frugalitat salarial”? El senyor Rajoy – més que mai fidel al seu tarannà de gallec viatjant de gra cuit – ens vol fer empassar que tot són flors i violes i que si no li retirem la confiança dintre de dos o tres anys tornarem a lligar els gossos amb llonganisses, com en les èpoques daurades de la corrupció. Deixant de banda que a ningú amb una mica d’amor propi no li agrada que vinguin els de fora a dir-te com te’ns d’administrar-te, els del FMI, per molta tírria que ens facin no són uns sòmines ni uns indocumentats; i quant en plena eufòria governamental llegeixen a Espanya la cartilla dels deures pendents – pujar l’Iva dels trams baixos, contenir els sous, retallar la gratuïtat de puntals de l’estat del benestar com la sanitat o l’educació – vol dir que tenim una economia assentada sobre arenes movedisses i que en qualsevol moment aquest castell de cartes aixecat per polítics fanfarrons pot fer un xap impressionant, no obstant la iniciativa privada - bescantada, potejada i martiritzada a impostos i travetes – fa mans i mànigues per tirar el país endavant.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada