LA XIULADA DEL SEGLE (publicat 13 març 2015)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****

● diumenge 31-05-2015, DÈIEM AHIR... 
(M'ha semblat oportú reproduir aquesa reflexió de fa dies sobre el que previsiblement passaria ahir. I ara que des de la Brunete mediàtica i totes les clavegueres de l'Estat es reclama que Antiviolència escarmenti els que varen intervenir en la xiulada i la varen permetre, jo gosaria suggerir-los que demà enlloc d'afegir més llenya al foc, convoquessin una sessió de meditació per mirar d'entendre que la qüestió no és si es va xiular o no, sinó preguntar-se quins sentiments hi ha al darrera i que han fet els successius governs centrals per justificar-los i atiar-los.)

LA XIULADA DEL SEGLE (publicat 13 març 2015)

Ja poden jugar-la on vulguin, la final del campionat de la copa del Rei, que la xiulada a l’himne nacional i al cap de l’Estat està garantida, i serà de les que fan forrolla. I no pas perquè hi hagi una confabulació còsmica de rebentadors d’actes oficials, sinó perquè la xiulada no podia tenir un comitè organitzador que superés la capacitat i l’entusiasme d’aquesta colla de polítics ineptes - des de dintre i fora del govern - que de bracet amb unes quantes mòmies de la Federació de Futbol, vetllen perquè de la primera final de Copa que presidirà el titular, el rei Felip se n’emporti a la Zarzuela un record sonor memorable, d'aquells per emmarcar. Fa dies que uns quants il•lustres sapastres que mengen gràcies a la Montcloa estan en plena campanya de promoció de la que pot ser la xiulada més reeixida del segle, amb denominació d’origen "marca España" esclar. Estan reescalfant, per activa o per passiva, tants ressentiments patriòtics antagònics que, a part de la xiulada, hi podem veure focs artificials abans d’acabar el partit de futbol o fins i tot una exhibició espontània de ball de bastons. Vaja, que la festa pot esdevenir històrica; tant és així que algun dels que en fan tanta propaganda ja han proposat avisar els dels records Guinness perquè en deixin constància de la mala baba de catalans i bascos. Em sembla, però, que no caldrà molestar-los: prou que tots els diaris del món se n’assabentaran i se’n faran ressò a tremuja de l’enèsim anacronisme democràtic d’uns polítics que esperen respecte i cortesia d’aquells a qui no paren d’ofendre i de martiritzar tocant-los el botet. Amb pregoners de tanta categoria com els que surten a la palestra cada hora a competir per dir “la bajanada del dia”, l’espectacle esperpèntic no decaurà.

¿Que no els hi varen ensenyar a totes aquestes eminències que desgovernen el país, que la millor manera de fer venir ganes d’una cosa es prohibint menjar-ne? Tenint a les seves files un sòmines tan expert en catecismes i dogmes com el ministre Wert, sembla mentida que no considerin la possibilitat que si Déu no hagués prohibit al Paradís el consum de pomes, potser ni a l’Adan ni a la bleda de l’Eva se'ls hi hagués acudit provar-les. Jo ja entenc que d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, però no deu ser tan difícil conjugar verbs més constructius que prohibir, posant-hi una mica de bona voluntat. A més a més, prohibir és d’una vulgaritat tan gran que la gent refinada i que farda tan de cultura, com es vanta en Wert, hauria de comprendre que per prohibir només fa falta una garrota que està en mans de tots i, en canvi, per buscar solucions de consens cal raonar, cosa que no tothom sap fer començant per ell mateix . Puix raonar és el que distingeix les persones de les bèsties. Si existís un control de qualitat democràtica i de sentit comú, alguns dirigents polítics i esportius que aquesta setmana han dit que són partidaris de suspendre el partit si és xiula l’himne espanyol o al cap d’Estat, ja haurien vist la targeta vermella, simplement per no calcular la factura que, només en ordre públic, suposaria pagar per una repressió d’aquesta mena. ¿I què diu el reiet? Potser també seria interessant saber què n’opina de tot plegat el que en teoria haurà d’aguantar el xàfec en nom de l’Estat. Jo no sóc monàrquic, però no crec que els reis siguin estúpids per definició, de la mateixa manera que no m’empasso allò de que porten sang brava; per aquesta raó m’hi jugaria un pèsol o deu mil – per seguir, ja que parlem d’un acte esportiu la simpàtica terminologia popularitzada per en Puyal – que el rei Felip seria de l’opinió de no donar-hi tanta importància.