DANYS COLATERALS (1)

La Berta, fa tres mesos venint de plaça, a la una del migdia i a quatre carrers d’arribar a casa, en un indret cèntric de la ciutat, un pocavergonya li va estirar la se-nalla d’una estrebada tan forta que quasi la va fer caure a terra, fugint cames ajudeu-me sense que cap dels transeünts amb qui es va topar a aquella hora reaccionés a temps d’empaitar-lo. Només un marroquí, que també venia de comprar, al sentir els crits de la pobra dona arrapinjolada en un dels autos aparcats al carrer, planyent-se per les claus de casa, va deixar a terra les dues bosses que portava i va perseguir el lladregot sense cap èxit, perquè anava més ràpid i es va escapolir. Però el xicot es va esperar fins que varen arribar una parella de mossos i es va oferir com a testimoni, malgrat al pispes l’havia vist només d’esquitllada i per darrera. Mentrestant, la Berta sort en va tenir que una veïna guardava un duplicat de les claus del pis i, almenys, va poder-se refer al seu balancí, tot prenent-se un cul de conyac que, tant si com no, la veïna li va portar. La pobra dona, tot i que porta com una daina els seus seixanta i escaig d’anys, de cop se li n’havien posat deu més a sobre, i no parava de memoritzar per a la mossa que s’apuntava els detalls, tot el que portava dins de la senalla: de diners no gaires perquè els havia deixat quasi tots a les botigues, però hi havia les claus, les targetes del bus i una de crèdit, els carnets d’identitat, de la seguretat social, fotografies... Sabia que es descuidava d’alguna cosa, però no estava per concentrar-se massa; només l’amoïnava tot l’enrenou que l’esperava: canviar el pany per si de cas, anul•lar la targeta de crèdit, pensar en la renovació dels documents, ratificar la denuncia a comissaria ... Després de tres mesos, la Berta encara avui no ha pogut treure’s del cap l’estrebada d’aquell ximple i quan s’acosta al lloc on va passar el què va passar, no pot evitar l’angoixa. La mossa que la va atendre li va dir que malgrat enxampessin el lladre, el seu botí havia estat tan escarransit que no li farien pas res. Tres mesos després, doncs, la dona encara no ha paït que els danys colaterals no es puguin quantificar a l’hora de demanar responsabilitats a un lladre. Si només compten els danys materials, els morals no tenen cap valor i no són dignes de reparació? La Berta trigarà temps a refer-se de la impotència que senten les víctimes després de passar per un tràngol semblant i que la llei, que per segons què mira tan prim, no sigui capaç de valorar els danys colaterals (psíquics) d'un atracament, per fer-los pagar amb escreix al delinqüent, no es pot considerar de justícia, a la meva manera de veure. Fa quatre dies, la Berta va sortir de polleguera al sentir un comentari d'un d'aquests tertulians tan ben clenxinats de la tele, el qual venia a dir que els petits robatoris es justificaven per la crisi i que s'havia de ser comprensiu perquè hi ha gent que passa necessitats. “Collons! – va dir esverada, la Berta – jo passo com puc amb una pensió de viduïtat de merda i no em passa pel cap robar a la botiga”.