ALGUNS POLÍTICS SÓN UNS INÚTILS, PERÒ NO TOTS

La cridanera pancarta penjada al balcó del despatx d’un conegut jurista barceloní denunciant els polítics d’inútils, no reflecteix tota la veritat ni explica la preocupant i creixent desafecció del ciutadà envers la política, ja que és injust generalitzar i posar tots els polítics al mateix sac, perquè encara en queden alguns que no han girat la cara als ciutadans i, almenys per respecte a aquests, que no sempre estan a la primera fila mediàtica, s’ha de matisar. Però aquest reconeixement a les bones intencions d’una minoria honorable, no pot servir d’excusa per fer-nos desdir de donar una bona i simbòlica cossa al cul als polítics inútils que ens estan convertint en carn de psiquiàtric o en candidats al suïcidi, consumint-nos l’esperit i el senderi amb les seves parides i experiments. El més sensat, per tant, de ben segur, seria plantar-los i que s’ho facin; però amb això no s’arreglaria res. El quid de la qüestió és que els ciutadans no podem dimitir així com així de la nostra sobirania i, potser, el que cal es deixar de ser espectadors a la platea o al galliner del teatre, pujar a l’escenari i fotre fora els mals còmics d’una revolada. El que més dol de l’espectacle diari no és que els actors siguin dolents, sinó que no se sàpiguen ni el guió, pensant-se que els espectadors som tan cretins que ens ho empassen tot. A la meva manera de veure, si bé el cop de porta als nassos de la classe política que patim estaria més que justificat, no podem plantejar-nos-ho en serio abans de decidir-nos a donar el següent pas: canviar el repertori tronat i llardós recitat per uns fastigosos, avorrits i creguts bufons, per actors de menys renom, potser amateurs i tot, que ens engresquin amb textos frescos, planers i entenedors que ens facin trempar amb una mica d’esperança i d’il•lusió. Qui sap si, inclús, a part de recuperar el somriure, l’autoestima i el sentit comú, l’espectacle el podrem gaudir a més bon preu. És a dir, que no ens surt a compte engegar la política a dida i anar-nos-en a pasturar tranquil•lament a la muntanya, passant dels sainets diaris d’aquesta trepa i que s'ho facin. Potser el que cal és implicar-s’hi en la neteja del teatre i no deixar racons amagats als armaris o dessota les catifes. Si s’ha de fer net, cal fer-ho a fons. Al cap i a la fi, som més nosaltres que no pas ells i per poc considerats que ens tinguin, encara els hi paguem els jornals i els gintònics. I per molt que tinguin un rei al cos, encara qui paga mana. I si no que li preguntin a frau Merkel.