Follow by Email

dijous, 30 de gener de 2014

LA MANUELA I LA PILAR

En Puyol, el noi de la Pobla i capità del Barça més que un club, ha estat pare i li ha vingut de gust posar-li a sa filla el nom de Manuela. De seguida li han reprotxat uns quants talibans que, com que no deuen tenir més feina, el gat pentinen. Va passar quelcom de semblant amb en Gerard Quintana, el líder de “Sopa de Cabra”, quan a aquest va descobrir amb tota naturalitat, en un programa televisiu de gran audiència que, en la intimitat de casa seva, parlava castellà amb la seva dona, la qual no és nascuda aquí. La resposta d’en Gerard llavors va ser contundent: “sóc català, però no un català talibà”. Potser aquests crítics radicals ho fan de bona fe, però o només tracten de reforçar el seu adn o de fer mèrits anant sempre amb el paper de fumar als dits. Deuen ser poca cosa més que aprenents de català de la ceba si han de recórrer a aquestes ximpleries. Una meva tia, catalana pels quatre cantons des de tres generacions, es deia Manola. I què? Aquests tics de radicalisme identitari malentès algú amb autoritat moral sobre la cadellada, hauria de procurar tallar-lo des de l’arrel, perquè no fa cap favor al moviment independentista. Com tampoc no li fa cap servei que una patum tan destacada com la Pilar Rahola, en el seu  paper de tertuliana, caigui massa sovint en el vici d’interrompre amb vehemència els que no pensen com ella, no deixant-los expressar els seus arguments i menyspreant-los amb ganyotes. N’hi ha mostres a grapats d’aquest tarannà abrandat, la més recent ahir mateix al programa “Migdia”, de 8TV. A fe de Déu que es podria passar el video del programa a les escoles perquè els nens i nenes aprenguessin amb una lliçó pràctica, com no s’ha de comportar ningú quan polemitza en públic de política amb altres. A més a més, al retreure cada dos per tres el seu pedigrí independentista i demòcrata enmig del batibull, amb tot respecte em sembla  que hauria de tenir en compte que l’objectiu d’un polemista és convèncer els que pensen diferent, no sobreactuar per rebre l’aplaudiment de la claca d’amics convençuts. Les intervencions de Carme Forcadell als mitjans, per exemple, són tot un model de com és pot fer pedagogia cantant les veritats sense una paraula més alta que l’altra. Igual podríem dir de l’Alfred Bosch, al Congrés: sense perdre els papers, deixà anar veritats de pedra picada que, penso, fan més forat a l'audiència que no pas les morrades d’un Tardà més visceral, que només encanten a la parròquia. I no diguem de les magistrals intervencions de l’Oriol Junqueras quan debat amb el Paco Maruenda, de “La Razón” sense despentinar-se, però fent reflexionar a més d’un indiferent. A la meva manera de veure, si no es cuiden alguns tics i bastants fogots inoportuns, pot créixer el dubte sobre si s’ha assimilat bé que en una futura Catalunya independent hauran de conviure en pau, amb els mateixos drets, ciutadans de diverses ideologies, procedències i colors. Perdoneu les molèsties, però algú ho tenia de dir, net de pols i de palla.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada