Follow by Email

diumenge, 19 de gener de 2014

EL SÍNDROME DE DIÒGENES

El pis de Sant Adrià on es va declarar un incendi abans d’ahir, estava ocupat per una anciana amb síndrome de Diògenes. Hi varen haver dos morts, varis ferits i una bona colla de veïns afectats pel trasbals de fugir per cames. Els experts calculen que un 3% de la població de més de 65 anys pateix aquesta malaltia, que consisteix en acaparar enlloc de llençar i que afecta, sobretot, dones soles i grans. No necessàriament pobres, encara que si hi ha misèria pel mig és pitjor, perquè en comptes d’acaparar coses útils com roba, menjar i objectes de tota mena acumulen directament porqueria, pròpia o recuperada del racó, convertint el pis on viuen en una sucursal de la deixalleria. Diuen els bombers de Sant Adrià que si no hagués estat per l’acumulació de material combustible les seqüeles del foc no haguessin estat tan violentes. No es fa constar si els veïns s’havien queixat alguna vegada de l’obsessió malaltissa d’aquella pobra dona. A les comunitats de veïns sol passar que ningú es cuida dels altres fins que causen molèsties. Per no complicar-se la vida apliquen al peu de la lletra el prudent principi de no et fiquis on no et demanen. I els solitaris o solitàries empedreits, malgrat n’hi ha molts i moltes d’encantadores en general, també n'hi ha uns altres que no generen massa empatia. Potser perquè els que no volen problemes s’oloren que darrera la porta de segons quins pisos en trobaran a dojo. Només es reacciona quan els presumptes problemes es tradueixen en molèsties concretes, aleshores sí que s’atreveixen a fer alguna cosa, perquè fer-ho en grup compromet menys amb la qüestió de fons de la conducta del veí repatani o incordi. Però quan ataquen la molèstia fent pinya, l’arma de que es valen és l’amenaça; i amb amenaces, precisament, és com no s’arregla el problema del malalt de síndrome de Diògenes, ja que allò que necessita és companyia més que no pas crits i males cares.  Segons sembla, hi ha varis expedients oberts als serveis socials municipals per queixes de molèsties a la convivència per aquesta causa, però poques iniciatives endegades per part de veïns afectats o per l'administració, per resoldre el drama del síndrome de Diogènes amb una mica més de tendresa i comprensió, enlloc de fer-ho a cop d’ordenança. Se’ls ha de tractar com a malalts, no com a delinqüents. I no esperar a que franqueixin la porta i es deixin ajudar, perquè potser esperant la venia es farà  tard i s’haurà produït una tragèdia evitable si, com en tantes altres qüestions administratives, es fes servir el sentit comú en comptes de protocols garantistes encarcarats.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada