ROSELL I CAÑAS

La casualitat ha volgut que dos personatges públics, que tenien la característica comuna de compartir fatxenda d’honestedat i transparència, hagin caigut de la cadira coincidint en el temps i fotent-se una bona morrada. El president del Barça va fer campanya amb una escombra a la ma dreta i llexiu a l’altra, gallejant de netejar tota la merda amagada sota les catifes culés, i el justicier de Ciutadans es vantava de l’activitat de la seva llengua verinosa per deixar com draps bruts els seus adversaris polítics sospitosos d’alguna irregularitat, fent de botxí abans que recaigués condemna en ferm, tant actuant des de l’escó parlamentari com des de les tertúlies mediàtiques que se’l rifaven perquè fes recitals de la seva corrosiva mala baba. Tant l’un com l’altre eren d’aquelles persones que es creuen estar per sobre del bé i del mal, i ambdós, pel seu mal cap han hagut de plegar, moixos, capcots i tous, dels seus respectius càrrecs: l’un de president del Barça i l’altre de portaveu i delfí del líder del seu partit. És cert que en el cas d’en Rosell el llit li han fet des de casa mateix, però pel que fa al diputat senglar vés a saber com han arribat a orelles de la justícia les notícies dels seus tripijocs fiscals particulars, quan es dedicava al negoci immobiliari. Com que més d’un deu pensar que a cada porc li arriba el seu sant Martí, seria bo que abans de fer massa rebombori i safareig sobre la qüestió, es plantegessin que tampoc no és gaire elegant fer llenya de l’arbre caigut, perquè qui més qui menys té cua de palla. A la meva manera de veure, deixem que la justícia, encara que no sigui un exemple d’equanimitat ni de rapidesa, tingui la darrera paraula. Però, mentrestant, no desaprofitem la lliçó que es deriva de cada història. En el cas d’en Rosell, que en aquest món tot no s’hi val i que mai el fi justifica els mitjans. En el cas d’en Cañas, que quan s’ha sigut tan barrut, bord i orgullós, no ha de venir de nou que les víctimes de les mossegades de la seva llengua viperina no li tinguin llàstima. No sé si a Ciutadans trobaran a faltar que en Cañas no doni la canya, però al Barça sí que li farà mal aquest nou brot de la malaltia que des de fa dotzenes d’anys, suporta la culerada: un síndrome quins símptomes són fer la punyeta sistemàticament a qui mani i tirar-se pedres a la teulada. Ara que volen reformar el camp nou, potser que al frontispici de la façana principal hi gravin amb lletres monumentals, perquè cap soci oblidi, en endavant, la que hauria de ser la màxima d’una entitat que es considera més que un club: que la roba bruta és millor rentar-la a casa.