Follow by Email

dimecres, 22 de gener de 2014

BAIXADA DE PANTALONS PER PUR CÀLCUL

A mitja tarda d’abans d’ahir, en una tertúlia televisada, vaig discrepar de tots els participants que auguraven una expulsió fulminant dels tres diputats socialistes ara coneguts com “els díscols”: en la meva opinió la sang no arribaria al riu, no perquè l’aparell del partit s’avingués a raons i baixés del burro a temps de no fer el ridícul, sinó per pur càlcul mercantilista. En Pallach, si se’n va assabentar, es devia remoure a la tomba veient com un conflicte en que s’hi barrejaven consciència i sentiments, es resolia amb criteris de botiguer pillo: al no avenir-se a tornar l’escó per les bones no podien renovar les existències de diputats amb palla nova i fotre’ls fora a empentes suposava perdre més pes específic a les bancades del Parlament i això una botiga socialista amb cent anys d’història no s’ho podia permetre, si no volia baixar portes. De manera que, a la meva manera de veure, estava cantat que aquesta colla que porten el timó del PSC havent perdut la brúixola i la carta de navegar, optaria per abaixar-se els pantalons i asseure’s a contracor al costat dels díscols, no per sentit de la justícia o per penediment, sinó per pura conveniència mercantilista, per un merdós càlcul entre pèrdues i guanys. Vet-aquí, doncs, que els tres mosqueters del PSC seran els primers diputats expulsats “in pectore”, però no defenestrats del tot només per fer quadrar els números. Quina història d’amor, odi i mesquinesa! I quina mala lliçó pel jovent que puja i encara idealitza la democràcia! Aquests mètodes caïnites de l’aparell d’un partit, per desgràcia, no són exclusiva del PSC i la història política d’aquest cony de país està farcida de casos de tracte despòtic envers els crítics, sovint castigats a l’ostracisme i a conformar-se amb els rossegons del pastís, de cara a la paret. Però aquests comportaments tan poc democràtics fan més mal als ciutadans rasos quan els practica un partit d’esquerres, perquè l’esquerra, per antonomàsia, sembla que mai caurà en aquesta potinera censura de la discrepància interna del líder. I menys sense baixar el teló, sinó fent un lamentable estriptis quan ja no es té edat per ensenyar les vergonyes.  I en uns moments en què en nom de la llibertat es reivindiquen tantes coses i es vol arribar tan lluny, no es pot empastifar la primera de totes les llibertats democràtiques: la d’opinar i votar en consciència, sacrificant-la sobre l’altar laic de la disciplina de partit. Quan tot el sant dia blasmem d’un Estat central que nega a Catalunya el dret democràtic de convocar un referèndum, repetint que això ningú ho pot entendre, em pregunto com un partit polític de solera pot carregar-se públicament un dirigent per haver anat d’oient a l’assemblea d’un altre partit, sobretot si amb aquest partit que ara es veu que és l’esca del pecat, durant set anys varen governar junts i anaven de bracet com un matrimoni ben avingut? Sincerament, que s’ho facin mirar els uns i els altres.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada