LA VIDA PRIVADA DE LES PERSONES PÚBLIQUES

El genial i sorneguer Sagarra va recrear-se en el desassossec d’un dels personat-ges de la seva novel.la “La Vida Privada”, després de ser enxampat in fraganti fent el salt a la seva aristocràtica i legítima parenta, i aquesta descripció de l'estat d’ànim d'aquest individu em serveix perfectament com a introducció de la reflexió d’avui: “... estava absolutament perdut; en tres mesos, l’home que era famós pel seu aplom i la seva sagacitat en els negocis, per la seva invulnerable posició social, s’havia convertit en una mena de titella estireganyat, impotent per netejar-se els pulmons d’aquell imaginari pus d’infàmia que no el deixava respirar...” Ignoro si és així com se sent el president del país veí, després que un borinot de la premsa rosa ha esbombat que pa-teix de bragueta fluixa. La revelació d’aquesta intimitat ha esdevingut un episodi d’òpera bufa gràcies al cobriment de cor i conseqüent crisi histèrica de l’ofesa legítima i a la rocambolesca posta en escena del vodevil, segons sembla desplaçant-se el personatge com a paquet, en una moto conduïda per un guardaespatlles de confiança fins al niuet d’amor, al rovell de l’ou d’un Paris que es frisa per les xafarderies picants. De seguida, els moralistes insomnes i impenitents han bombardejat la tranquil•litat burgesa amb l’eterna polèmica: les persones públiques tenen dret a tenir vida privada? A la meva manera de veure, aquest debat s’hauria d’estroncar ràpidament, si no es vol que esquitxi de verí la vida pública. Tothom té dret, evidentment, al seu espai de privacitat, inclosos els més importants personatges del repertori institucional, perquè sempre s’ha de perseguir a qui violi la intimitat d’una persona, sigui un noble o un palangana. Però allò que no se li pot dispensar a un personatge públic, es que faci en la intimitat coses que contradiguin els principis, la moral o les creences que en públic defensa. I que no menteixi, com un caragirat. Els dos presidents americans – Nixon i Clinton – varen merèixer el vexatori impeachment dels seus compatriotes, no a causa dels actes poc honorables que se’ls hi atribuïen, sinó per haver mentit descaradament negant que els haguessin comés. Qui en la vida privada no sigui tan escrupolós i primmirat com en la vida pública, no és de fiar. I si a les seves mans té segons quins ressorts de poder, potser se li ha d’exigir, a més a més de discreció, una doble dosi de coherència entre el que digui en públic i el que faci en privat. Per posar un exemple fàcil i proper que tots entendreu: a ningú que des de la tribuna pública abomini de l’avortament se li podria passar per alt que durant les hores lliures facilités que la legítima, l’apanyo o la filla, poguessin desembarassar-se en privat. I perdoneu les molèsties.