EL
CAS DEL COL·LECCIONISTA DE FIRETA
(Obra finalista XII Premis GAT literari Torellò – 2010)
1
La
sessió havia començat feia una bona estona. L’home va entrar a la sala mirant
d’esvalotar poc els cossos estirats a terra de panxa enlaire, amb els ulls
clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no
estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava hieràtica aquella
cerimònia. Només bellugava d’esma una mà, acaronant el pelatge d’un gat blanc
endormiscat a la seva falda, mentre amb veu melodiosa repetia la mateixa
cantarella que es sabia de memòria: “...
tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”
L’home va desenrotllar el
tros de manta morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir de
genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per remenar-se de
pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames rellisquessin
plàcidament fins que tota l’espinada li quedà immòbil, arrapada a terra. A la salmodia
de la monitora a penes se li va notar cap alteració que delatés que havia
resseguit amb angúnia la bellugadissa sorda del tocatardà, des que va irrompre
a la sala començada la sessió: “...Abandoneu
les cames a un estat de total i complerta relaxació..”.
L’home mantingué el cos
quiescent, deixant-se seduir per aquella veu que ja li era familiar i estimada,
malgrat no podia aturar el devessall de temors que li feien perdre l’oremus: “què passarà quan surti? Tot dependrà de si
he desorientat o no als que m’anaven a la saga – es respongué neguitós
-; si
no ho he aconseguit m’engraparan de seguida que posi els peus al carrer i tot se
n’anirà a fer punyetes”. Sabia que ho tenia pelut, però cap part del seu
cos s’hi volia resignar a deixar-se atrapar. El cor li bategava fora de compàs.
Estava estamordit. Mentrestant la veu, insensible a la seva angoixa, persistia
serenament en aquella cançó de l’enfadós: “...féu una inspiració forta, deixant que se us infli la panxa...”
Havia tingut mala sort o
havia estat massa deixat. En condicions normals no podien enxampar-lo, però
avui els nervis massa dies a flor de pell i la por, sobretot la por, potser l’encabaren
traint. També es veritat que darrerament no es capguardava tant com abans. Tal
vegada s’havia pres aquella empescada amb massa ingenuïtat, com si es tractés
d’una simple entremaliadura i prou, sense pensar en les conseqüències d’un
eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap - la possibilitat que tot
plegat acabés resultant un desastre i s’hagués d’arrossegar demanant perdó tothom,
amb la cua entre cames. Havia esbossat amb tan deler el seu pla que, almenys
sobre el paper, no semblava pas un castell de cartes, sinó que tot encaixava al
mínim detall; per tant, li costava de creure que pogués haver-se posat en
evidència, malgrat el pressentiment que tots els seus preparatius eren espiats
a rampeu, amb el propòsit d’engalzar-lo una vegada hi estigués empantanegat de
quatre potes.
L’única sort va ser esquitllar-se
just a temps a la classe de ioga, a la qual s’havia matriculat l’endemà mateix que
el tanquessin per primer cop al cau de les rates. Va pensar que seria una
petita treva que li permetria de rumiar la següent jugada, dementre es recuperava.
De fet, quan es va convèncer que no li treien l’ull de sobre, la seva primera
pensada va ser córrer a refugiar-se a la barraca de l’Hostalnou de Vianya, però
les seves cames ja no estaven per massa trencacolls i, a més a més, no duia les
claus a sobre ni prous diners per fer-s’hi portar. Llavors va recordar-se’n que
era dijous, un dels dies que feien ioga al Casal del Jubilat, que estava, si fa
o no fa, a dues cantonades d’on es trobava. Si es pogués esmunyir del jove, que
era el que l’empaitava de més a prop, cantaria victòria. Va tesar tot el cos,
procurant no augmentar el ritme de les seves camallades fins després de tombar
el xamfrà, a fi de no malgastar forces i no revelar les seves intencions als
que gairebé li trepitjaven l’ombra. En aquest precís moment se’n recordà de les
recomanacions d’aquella monitora cega que el tenia encaterinat, per superar
crisis agudes d’ansietat i va practicar varies vegades, una mica a la
desesperada, una de les tècniques de respiració que els hi havia ensenyat. En
tombar la cantonada, doncs, va emprendre una petita corredissa amb tota
l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera
oportunitat per fugir: si l’atrapaven, el tancarien una bona temporada a la cambra
dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Aconseguí refugiar-se dins el
Casal esbufegant, abans que els seus perseguidors se n’adonessin del tripijoc.
Xiuxiuejà una excusa en passar davant del mostrador de recepció i va recollir
una de les mantetes morades plegades damunt del taulell.
Després d’una estona d’haver-s’hi allargassat
- els ulls clucs i el cos empedreït - encara l’assossec no havia amansit del
tot el seu desbocat magí. La veu dolça de la monitora seguia acomboiant la
sessió de ioga, impertorbable, sense cap inflexió especial: “...sentiu que els muscles us pesen i que
reposen sobre la terra...”
Va preferir no refiar-se mai
de ningú i féu els preparatius tot sol, en secret. De sempre havia tingut un
tarannà poc parlador, però en aquesta ocasió, a més a més, va considerar que per reeixir en el
seu propòsit seria imprescindible cosir-se la boca i tenir més picardia que
mai. Per aquesta raó, doncs, li costava de creure que ningú se n’hagués adonat
de res, ja que no existien papers, confidències ni pistes de cap mena. Tota la
maquinació la duia, només ell, ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom
es quedaria amb un pam de nas. Tampoc no havia alterat les seves rutines i a mesura
que s’acostava el dia, va procurar que no se li notés cap indici de tràngol o
de deliri; malgrat passés ànsia des de feia més d’una setmana, fins al punt que
va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de panxa que podien
haver-li costat car, si s’hagués acovardit i deixat portar a la infermeria.
Tots els detalls del pla
podien modificar-se sobre la marxa, menys la data de la seva consumació, la
qual tenia de ser exacta: la que figurava a la reserva d’embarcament. Una vegada
hagués tocat el dos, els sòmines de la residència es tornarien bojos, buscant
una explicació raonable a alguns dels trencaclosques que els deixaria parats a
còpia de paranys i pistes falses. S’havia inscrit a les sessions de ioga tres
mesos enrere, precisament per fer-les servir de tapadora dels preparatius. Al
seu armari del vestuari hi havia anat dipositant, de mica en mica, tot el
necessari per assegurar-se, amb èxit, un esvaniment d’autèntic cap de brot. Va haver
de recórrer a tota la seva retòrica i a l’empatia natural - que li havia fet
tant de profit quan es tenia de guanyar la vida venent enciclopèdies casa per
casa -, per persuadir l’encarregada de la recepció que necessitava dos armaris.
En el segon armari, traginant-ho en bosses de les que es fan servir per llençar
brossa, hi va acaparar metòdicament els ingredients principals del seu cop
d’efecte. Cada vegada que hi afegia nova xeixa, se li escapava el riure per sota
el nas.
Havia assajat mentalment el
pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més. Segurament mai s’havia divertit tant
com quan anava embolicant la troca per donar-los una lliçó, que esperava els hi
servís d’escarment per a una bona temporada, a aquella colla de voltors que li
vetllaven els calers. Només li sabia greu no poder veure’ls-hi per un forat la
cara de tres déus que posarien, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada:
- “No volíeu que us deixés totes les
propietats? Doncs, apa, a jugar a cases de fireta s’és dit!” Els hi n’havia
entaforat tantes a l’armari que es quedarien garrativats preguntant-se quin
significat tenia tot allò, dementre ell, disfressat d’una altra persona, en faria
el que voldria dels seus quartos i de la seva vida. Quan els del Xalet donessin
l’alerta ja estaria ben lluny i tothom es quedaria amb un pam de nas. El que li
semblava més difícil d’aconseguir, una documentació flamant per a la seva
identitat nova de trinca, havia estat bufar i fer ampolles i devia ser una
falsificació prou endreçada ja que li va permetre d’obrir comptes bancaris i transferir-hi,
de mica en mica, els diners de la liquidació de tot el que posseïa, sense despertar
cap sospita. Només els hi deixava la barraca d’Hostalnou, perquè estava tan
atrotinada que no en podia treure ni un ral.
Fins al darrer moment tot havia anat de
meravella, com si es tractés d’una màquina ben greixada. La primera alarma va
disparar-se de matinada en desvetllar-lo una mala nassada, i només sortir del
Xalet la va confirmar en semblar-li que dos individus l’espiaven. El cor li va
donar un tomb i una glopada de sang li va pujar al cap, enterbolint-li la vista
un instant. “Estic irremeiablement
atrapat” - va pensar. No gosava ni girar el coll per fixar-s’hi més
detingudament. Estava segur que els portava enganxats a l’esquena, caminant un per
cada vorera del carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el
seguia de més a prop, feia veure que anava a la deriva. Com era possible que
l’haguessin descobert? Com podia haver estat tan gamarús per ensenyar l’orella?
La veu de la monitora li bugonava els polsos, sense deixar-lo concentrar en els
seus pensaments: “...escolteu la
vostra respiració anant i venint, com una ona zumzegant vora el mar. Sentiu que
la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu
alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”
2
Durant una bona estona els
catorze cossos estirats a terra no varen ni camejar. Quan la monitora va intuir
que es començaven a remenar, desnonà amb tendresa el gat de la seva falda i es
va alçar de la cadira, arrapant-se a un bastó blanc amb la ma dreta, mentre amb
l’esquerra premia el commutador que tenia fixat al braç de la cadira i que li servia
per graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració
o per apujar el volum de la musica, a la seva conveniència. Els cossos
tentinejaven, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus.
Els més àgils s’alçaven de seguida. D’altres necessitaven l’ajuda dels seus
companys per incorporar-se del tot. Finalment, només un cos va romandre
submergit en la fase de relaxació profunda, de la qual tothom ja havia
retornat. El company més proper, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, rondinejant
mentre colpejava discretament l’espatlla del despistat: - “ Arribeu
tard i després us quedeu adormit com una soca?
No obstant el sacseig, el cos va restar immòbil.
Llavors el va batzegar més enèrgicament, dementre s’ajupia per examinar-lo
millor. La seva cara gairebé fregava la de l’home que continuava estirat a
terra, panxa enlaire, sense moure’s. De cop, va esvarar-se: - “A aquest paio l’hi ha vingut alguna cosa!”
La monitora, sempre a
l’aguait de tot el que passava a la classe malgrat la seva ceguera, amb la cara
trasmudada va buscar algú a la seva vora que li fes de pigall fins al lloc
exacte on jeia el cos de l’home que no reviscolava. Una de les alumnes més
impressionables va ofegar un sanglot a la gola i el gat blanc va botar d’un
salt des de terra a la cadira, com si pretengués reemplaçar la seva mestressa
en el lloc de comandament.
- “Aviseu un metge de seguida! – va disposar la monitora, que
intentava trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es
despertava i que - malgrat ella no ho podia veure - duia gravada a la cara una
expressió de categòric estupor. Com si aquella hagués estat l’ordre màgica que
necessitaven per reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la
recepció. Els que van quedar-se a la sala feren rotllana a l’entorn del cos, xiuxiuejant
sense apropar-s’hi massa. Es va afegir al grup l’encarregada de la recepció, la
qual després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar
sol·licita a la monitora: “Senyoreta
Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet, el que va apuntar-se perquè li
havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el dolor, el que
semblava estar-ne penjat de vostè...Se’n recorda?”
- “Apa,
no diguis bajanades! – replicà
la monitora, sense dissimular una certa coqueteria.
Algú suggerí obrir-li l’armari
per veure si hi guardava cap adreça o referència de familiars. La monitora féu
un gest indecís amb la mà: - “Què li sembla això
que diuen, senyor Tomàs?”
L’alumne que responia a aquest requeriment era l’antic
cap de correus a la veïna Manlleu, al qual ella recorria sempre que es trobava
en un atzucac. Perquè era de les que creien que l’opinió d’un empleat de
l’administració sempre mereixia respecte i consideració – sobretot en moments tant
delicats com aquell - suposant que a tot arreu el punt de vista d’un funcionari
pesava més que no pas el de qualsevol altre persona. El senyor Tomàs,
acompanyat de la noia de la recepció, va anar fins al vestuari i quan tornà,
fent una ganyota d’estranyesa, va explicar-se: - “A
l’armari només hi ha bosses plenes de fireta. No ho hem regirat pas a fons,
però em sembla que no hi ha res més que això, cases i més cases de suro! A
l’altre armari, ja que la Rosa
diu que va entabanar-la perquè li’n deixés fer-ne servir dos, hi hem trobat un
vestit i una camisa fosca, tot per estrenar, dues mudes de roba interior i una
bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada amb clau”.
Mentrestant, havia arribat
el metge que, després d’un breu examen a tall d’arrencar naps, va declarar quelcom
que la monitora ja sabia des que li hagués buscat en debades el pols: que no es
podia pas fer res per aquell infeliç.
- “Jo diria que ha mort a causa d’un coresforç” – va precisar el doctor, interessant-se per si
havien fet algun exercici sever aquell mati.
La monitora - amb posat de desconcert - va aclarir que
tots els seus alumnes eren gent gran i que l’únic que s’hi venia a fer a la
seva classe eren exercicis suaus de relaxació, raó per la qual una cegueta com
ella podia encarregar-se’n perfectament de conduir la sessió. El metge va
comentar que malgrat trobava l’home amb un aspecte físic força sa, podria ser
que patís del cor o que tingués la tensió trasbalsada.
- “El que no m’explico – remugà, sense poder-se’n
estar –, és aquesta mala ganya, com
de basarda, que se li ha quedat enganxada a la cara, si és que estava relaxant-se”.
Cap dels presents va poder
comprovar el que feia notar el metge perquè, un moment abans, la noia de la recepció
havia tapat com havia pogut el rostre i part del cos de l’home, amb un parell
de les mantetes morades que feien servir per tombar-se a terra. El senyor Tomàs es cregué obligat a fer-hi la
seva gracieta, per no perdre la costum: -
“Potser ha
vist atansar-se-li la dona de la dalla i s’ha acoquinat”.
Avisats oportunament, van
presentar-se, quasi a l’ensems la trepa del jutjat de guàrdia de Vic i els
responsables del Xalet, els quals, una vegada reconegut el seu hoste,
asseguraren de seguida que se’n farien càrrec de tot. El jutge es va interessar
primer per la identitat del difunt. Li va respondre el que s’havia presentat
com a director de la residència coneguda com el Xalet: - “El
senyor Delfí era un tipus complicat, de molt mal ferrar, que ens treia de
polleguera amb la dèria que l’empaitaven per tot arreu. A vegades s’encalaforna
en un racó de la casa i ens fa anar de bòlit fins que no el trobem. Darrerament,
és cert, li havíem d’estar molt més a sobre perquè ens temíem que qualsevol dia
ens donaria un disgust”.
- “¿Saben
que pretendía acaparando tantos juguetes?”
– va
preguntar el jutge.
- “Com diu?” – va mirar-se’l el director, amb posat de no saber de
què li parlaven.
- “Se han
encontrado en su armario cinco bolsas llenas de casas de juguete” –
li va
aclarir el jutge.
- “No
en tenim ni idea -
va replicar
el director –, però vagi a saber; ja li he dit que era un home molt estrambòtic”.
- “¿Saben si tenia família?” –el jutge no volia
sortir-se’n de la rutina i posar-se a especular, entre d’altres raons perquè
aquell cas l’agafava el dia abans del seu trasllat i tenia ganes d’enllestir aviat.
- “No el venien a veure sovint - ronsejà el director –, de
fet mai li vàrem conèixer cap parent, però ens havia deixat les senyes d’uns
nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va
presentar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es va
fer traginar per un taxista, amb l’excusa d’estar-s’hi una temporadeta per refer-se
d’una malaltia. El Xalet no és una residència barata, ja ho saben; però el
senyor Delfí no anava pas just d’armilla i no va regatejar gota les condicions.
La temporadeta de convalescència s’ha anat allargant més d’un any i sembla que
s’hi trobava bé amb nosaltres”.
- “¿Tuvieron en algún momento la
sensación de que estuviera huyendo de alguien o escondiéndose? – insistí el jutge.
- “Era molt reservat, això sí que
ho tenia
–el director feu una pausa-. Força malpensat, afegiria; però també era de bon conformar
i, al final, sempre s’avenia a raons”.
- A vegades no podies aguantar-li
la mirada perquè semblava escorcollar-te amb un deix de picardia als ulls – va intervenir l’altre
empleat del Xalet-, potser d’aquí bé que
no es relacionés quasi amb ningú. Era dels que passen amb un “bon dia” o un “bona
nit” i es queden tan amples. Inclús va demanar de fer els àpats en una taula
individual. Però tret d’aquestes rareses era un bon jan i un client dels que no
se’n troben gaires”.
- “Només es feia pesat quan li
venia la dèria que l’espiaven i que li volien prendre els diners –
va afegir el director -, llavors ens feia
patir que no prengués mal, ja que s’amagava hores senceres en els llocs més
complicats i quan el trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava de
retornar-lo”.
El senyor Tomàs que –
malgrat la consideració que li tenia la monitora – era de tarannà bastant
poca-solta i burleta, va etzibar-ne, en veu baixa, una altra de les seves: -
“No
es pot ser vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla”.
Abans d’aixecar el cadàver, mentre esperaven els de la
funerària, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li
una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A
continuació, d’un bot, va retornar a la falda de la seva mestressa que,
estàtica i altiva com una reina, potser una mica més pàl·lida que de costum,
s’havia assegut a la seva cadira de vímet, sense deixar el bastó blanc, presidint
aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit.
3
La
mossa que portava la investigació de rutina d’aquella estranya mort – que a comissaria
s’havia batejat a tall de conya com “el cas del col·leccionista de fireta” –
anava de corcoll des que el forense va arrufar el nas en examinar les despulles
d’aquell coi de vell i trobar-hi vestigis preocupants i sospitosos de
belladona. El seu informe no era concloent, en el sentit que aquesta potencial metzina
tingués quelcom a veure amb la seva mort, però posava en relleu – confirmant la
seva fama de corcó impertinent i mofeta - que no era normal haver-ne trobat
traces, sobretot considerant que en els antecedents mèdics de l’avi constataven
crisis d’ansietat prou freqüents com per desaconsellar la ingesta de cap producte
que afavorís descaradament la taquicàrdia.
En qualsevol cas, de ben
segur, el senyor jutge d’instrucció nº 1 no hagués estat tan tiquis-miquis si
no s’acabés de descobrir la vertadera identitat del mort, que no era pas un pelacanyes
qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona, perquè havia deixat parat tothom
retirant-se traspassant als seus empleats, a cap preu, un negoci ben encarrilat
i rentable, justament quan rajava més fort. No se’n coneixien els detalls exactes
de la transacció, però segons la brama, pràcticament era com si els hi hagués
regalat a canvi d’un bon vitalici que el deixés arreglat. Una decisió que van
cuidar-se d’esbombar i exagerar maliciosament els diaris, en una època de
l’any, l’estiu per més senyes, en que més aviat a les redaccions s’anava curt de
material per fer bullir l’olla. Arrodonia el morbo de la insòlita història, el
fet que l’avi va esfumar-se, sense deixar cap rastre, precisament quan la seva família
– uns nebots – des de feia un parell de setmanes estava fent mans i mànigues
per aconseguir-ne la incapacitat.
Quan
el jutge que l’havia convocat al seu despatx va tenir al davant l’intendent
dels mossos, va rebre’l renegant: - “Casondena,
señor Busquets,
estamos atrapados en un buen enredo”.
El jutge era força més jove
que no pas el policia i el jutjat de Vic havia estat el seu primer destí, no
dissimulant que es frisava per un trasllat a la seva Salamanca nadiua quan més
aviat millor, ja que a Catalunya tot li picava. Però en capella de fotre el
camp, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans de
retop, podia ajudar-lo a fer mèrits si s’ho sabia trampejar bé. Per aquesta raó
volia que els mossos deixessin de fer-se els desmenjats i es prenguessin més en
serio les críptiques insinuacions del forense. L’intendent, veient a venir el
perill d’un jutge primerenc, massa capficat en maneflejar un cas mediàtic a la
seva conveniència, va procurar trametre-li, amb tanta delicadesa com podia ser-ne
capaç quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela: - “No passi pena, que ja ho tenim tot ben
apamat. Porta la investigació la Modesta Calero i ja sap que a aquesta dona no se
li’n escapa ni una. Si li sembla la faig passar perquè ella mateixa li expliqui
on la porten les pistes que hem trobat fins ara”.
L’intendent sabia que aquella observació, aparentment
rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi i que de ben segur no se
li posaria gaire bé al païdor del jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada,
retraient-li sovint que no seguia les seves instruccions ni per casualitat. De
fet, la Modesta
era una mossa de mal ferrar i no estava feta per amollar-se a que li manessin
com havia de fer la feina, ni suportava sentir-se massa collada. Quan se li
confiava una investigació anava per les seves i no respectava massa ni horaris
ni protocols. Aquest tarannà incòmode i esquerp se’l feia perdonar pels seus
caps, amb escreix, a còpia d’encertar-la gairebé sempre en les investigacions
que se li encomanaven. L’intendent mai no li regatejava mèrits i la deixava fer
al seu aire, mentre li sigués lleial. Malgrat no fos santa de la seva devoció,
el jutge es va resignar a escoltar el que tingués per dir-li, mentre es posava
a ordenar els papers de la taula, com volent donar-li a entendre, des que poses
els peus al despatx, que tenia altra feina per fer que no pas perdre el temps escoltant
les especulacions d’aquella creguda.
- “Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué disciplinadament
la mossa -, tot just som al començament i
queden molts de melics per lligar”.
- “No estamos ante un caso cualquiera, no se les olvide a ustedes. Los
periódicos ya están haciendo sus cábalas y no podremos mantenerlos a raya indefinidamente”.
- “Ells fan la seva feina, com entenen que l’han de fer, i
nosaltres hem de fer la nostra. Jo no hi sé treballar sota pressió, ni tampoc
m’agrada parlar per parlar. Els diaris han dit vertaderes bajanades sobre
aquest cas”.
- “Razón de más para aclarárselas…”
- “Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta , mossegant-se la llengua per no engegar
d’una vegada aquell presumit del carai a dida -, crec que seria un error esbombar ara qualsevol detall sobre la
investigació en curs. No ajudaria a resoldre res i, segons com, encara
embolicaria més la troca”.
- “Usted me informa directamente
a mí de lo que haya y ya decidiré lo que es o no pertinente comentar a la
prensa” – va replicar el jutge, imposant barroerament la seva autoritat.
- “Potser sí que caldria aclarir almenys alguna cosa sobre
aquest rumor de la belladona – va insinuar l’intendent, mirant de contemporitzar entre la
seva subordinada i el seu superior -; pensi
que el que ha transcendit intranquil·litza la gent que resideix al Xalet, sobretot
als seus familiars”.
- “Entonces, ¿qué deduce usted?”
- Ja li he dit que no m’agrada especular, però jo diria que si
hi va haver ingesta de belladona fou accidental i, en tot cas, en quantitat tan
poc significativa que amb prou feines podia incidir per res en el desenllaç. Jo
més aviat penso que la mort de l’avi no la va precipitar ningú intencionadament,
sinó que va ser conseqüència directa de la tensió com s’estava comportant darrerament
aquell home. Si hem de parlar de delicte - que és el que estem investigant, en
definitiva - no tinc clar que n’hi trobi cap, en el sentit estricte de la
paraula. Llevat que alimentar fantasies truculentes per venjar-se de la família
estigui tipificat com a tal. Al darrera de tota aquesta història penso que hi
ha només una picabaralla domèstica, que ha derivat en tons pintorescos i un xic
grotescos, de la qual potser no en coneixerem mai les causes ni l’abast, mal
que ens pesi, perquè el principal actor ha fet mutis a mitja representació. És
per això que crec no cal fer massa mullader, malgrat el personatge acapari tant
l’atenció per les extravagàncies que se li van descobrint”.
- “Aquest paio et cau bé, oi?” – li va preguntar
l’intendent, tornant al tracte col·loquial, un cop rebaixada la tensió.
- “Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè s’hi va barrejar,
a darrera hora, l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història que ara
ens sembla tan estrambòtica podia haver tingut un final diferent i, fins i tot feliç,
tal com ell ho havia planejat”.
- “No lo acabo de comprender” – va reconèixer el jutge.
- “No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus – féu la Modesta , en un gest d’apropament
-; m’ha costat d’admetre com un home pot
arribar a odiar tant, sense trepitjar la ratlla del que està permès. Seria una
bona història pels diaris, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig
que se’n faria se’l mereix una persona que, per estrany que sembli, només volia
donar una lliçó de modos als seus nebots, que pel que sembla únicament li feien
la gara-gara per la bossa”.
- “Me parece que nos desviamos de la cuestión, aquí no estamos para sentimentalismos
sino para resolver los asuntos penales lo mejor que sepamos y explicar lisa y
llanamente como ocurrieron las cosas”.
- “Llavors, la història és molt senzilla de resumir, senyor
jutge – va
replicar-li, picada en el seu amor propi, la Modesta -: el
mort era un empresari que, per antigues desavinences havia avorrit la família i
pretenia deixar sense un duro als seus hereus. Per això va liquidar tots els
seus negocis abans d’hora, traspassant-los als seus empleats; es va polir precipitadament
i a la baixa totes les propietats ingressant els quartos que en treia en un
dipòsit, totalment legal, fora del país i, finalment, va comprar la identitat
d’una altra persona, utilitzant papers
falsos. És l’únic delicte que se li podria penjar del coll, però després de la
seva mort el crim ja ha prescrit i no cal perdre-hi més el temps, perquè mai sabrem
de cert qui el va ajudar”.
- “A què et refereixes al parlar d’avarícia dels amos del
Xalet?” – preguntà
l’intendent.
- “Aquest coi de gent va ensumar-se que darrera de les anades
i vingudes del seu hoste hi havia marro i van voler treure’n l’entrellat, per
si com en altres casos que havien tingut a la residència amb avis rics i
extravagants, en podien esgarrapar algun benefici per a la seva butxaca. Quan
van descobrir qui era i, més o menys, tingueren una idea del què es portava
entre mans, varen córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests els hi
tindrien en compte el favor; sobretot si els hi donaven un cop de mà per desempallegar-se
legalment del vell, afavorint la seva incapacitació per, d’aquesta manera, anul·lar
totes les barrabassades comeses amb el patrimoni, en perjudici d’ells. Com que
la jugada s’ho mereixia, van enganxar al cul del vell dos perdiguers per evitar
qualsevol sorpresa. Però el vell tenia ulls al clatell i els va calar d’un tros
lluny. Això va precipitar les coses ja que es va posar tan neguitós, que al
final va quedar-se fregit d’un atac de cor, certament causat pel pànic que ell
mateix s’havia fet venir i no pas per altra cosa. És aquesta la història que
volen explicar? Si no hi ha sang i fetge, desenganyi-se’n, ningú en voldrà
saber un borrall”.
- “Así que no tenemos nada, de nada. ¿Ni eso de la belladona?” – va remoure el jutge, per darrera vegada.
- “És el que hi ha – sentencià la Modesta -. Reconec
que la referència del doctor Fina a la belladona a mi també em va descol·locar
de bon principi, però després de donar-hi mil voltes vaig arribar a la
conclusió que la mort prematura del vell no interessava ningú. Els nebots, de
fet, s’han quedat en calçotets, sense aprofitar-se’n de l’herència i els del Xalet,
amb la baixa d’un client tan collonut, que pagava factures farcides d’extres exagerats
sense queixar-se mai. Deixant de banda que la dosi de belladona trobada només podia
fer-li pessigolles, és probable que mai sapiguem com va arribar al seu cos”.
- “Déjeme todos los informes i ponga por escrito cuanto acaba de declarar. Ya
decidiré lo que proceda” – va acabar el jutge la conversa, sense posar-se dret
per acomiadar-se dels dos mossos, resignant-se a tornar a Castella sense el prestigi
d’haver resolt un cas de traca i mocador.
En
traspassar la porta, l’intendent li va dir a la Modesta que li havia ben
xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero i que tenia sort que l’haguessin
traslladat perquè li faria suar el seu desdeny.
– “Que si posi fulles!- li va contestar, picant-li l’ullet – Perquè sigui jutge no se li pot donar la raó
quan no la té, no és veritat?
4
La
senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer en anar-se’n el notari
fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall. Des que va apuntar-se
a la classe de ioga, s’havia establert entre ells una mena de conxorxa
d’amistat quasi fraternal, en la que tots dos s’hi sentien còmodes sense forçar-la
més enllà, aquesta relació. En el fons, eren dos solitaris resignats a ser-ho
tota la vida, sense dependre de ningú per valdre’s, però que de tant en tant
els hi agradava fer-se companyia.
No va trigar ni mig quart
d’hora a arribar. Al sentir-lo pujar per l’escala – li reconeixia la petjada
pel carranquejar característic d’un coix - el gat blanc va miolar en senyal d’avís
i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el
timbre. El senyor Tomàs de seguida es va adonar que estava molt excitada i es
va preocupar. Ella el va calmar acompanyant-lo de bracet fins a la petita tribuna
on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta camillera que hi feia
joc. Li va acostar uns papers que hi havia al damunt, dintre un sobre del
jutjat, mentre intentava explicar-se: - Te’n
recordes d’aquell avi que va morir de repent ara fa un any a la classe? Doncs segons
el notari que m’ha vingut a veure, m’ha deixat un munt de diners, al seu
testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada