Follow by Email

dimarts, 28 de gener de 2014

EL CAS DEL COL.LECIONISTA DE FIRETA - (Relat - Torelló 2010)

EL CAS DEL COL·LECCIONISTA DE FIRETA
(Obra finalista XII Premis GAT literari Torellò – 2010)
1
La sessió havia començat feia una bona estona. L’home va entrar a la sala mirant d’esvalotar poc els cossos estirats a terra de panxa enlaire, amb els ulls clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava hieràtica aquella cerimònia. Només bellugava d’esma una mà, acaronant el pelatge d’un gat blanc endormiscat a la seva falda, mentre amb veu melodiosa repetia la mateixa cantarella que es sabia de memòria: “... tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”
L’home va desenrotllar el tros de manta morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir de genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per remenar-se de pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames rellisquessin plàcidament fins que tota l’espinada li quedà immòbil, arrapada a terra. A la salmodia de la monitora a penes se li va notar cap alteració que delatés que havia resseguit amb angúnia la bellugadissa sorda del tocatardà, des que va irrompre a la sala començada la sessió: “...Abandoneu les cames a un estat de total i complerta relaxació..”.
L’home mantingué el cos quiescent, deixant-se seduir per aquella veu que ja li era familiar i estimada, malgrat no podia aturar el devessall de temors que li feien perdre l’oremus: “què passarà quan surti? Tot dependrà de si he desorientat o no als que m’anaven a la saga – es respongué neguitós -;  si no ho he aconseguit m’engraparan de seguida que posi els peus al carrer i tot se n’anirà a fer punyetes”. Sabia que ho tenia pelut, però cap part del seu cos s’hi volia resignar a deixar-se atrapar. El cor li bategava fora de compàs. Estava estamordit. Mentrestant la veu, insensible a la seva angoixa, persistia serenament en aquella cançó de l’enfadós: “...féu una inspiració forta, deixant que se us infli la panxa...”
Havia tingut mala sort o havia estat massa deixat. En condicions normals no podien enxampar-lo, però avui els nervis massa dies a flor de pell i la por, sobretot la por, potser l’encabaren traint. També es veritat que darrerament no es capguardava tant com abans. Tal vegada s’havia pres aquella empescada amb massa ingenuïtat, com si es tractés d’una simple entremaliadura i prou, sense pensar en les conseqüències d’un eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap - la possibilitat que tot plegat acabés resultant un desastre i s’hagués d’arrossegar demanant perdó tothom, amb la cua entre cames. Havia esbossat amb tan deler el seu pla que, almenys sobre el paper, no semblava pas un castell de cartes, sinó que tot encaixava al mínim detall; per tant, li costava de creure que pogués haver-se posat en evidència, malgrat el pressentiment que tots els seus preparatius eren espiats a rampeu, amb el propòsit d’engalzar-lo una vegada hi estigués empantanegat de quatre potes.
L’única sort va ser esquitllar-se just a temps a la classe de ioga, a la qual s’havia matriculat l’endemà mateix que el tanquessin per primer cop al cau de les rates. Va pensar que seria una petita treva que li permetria de rumiar la següent jugada, dementre es recuperava. De fet, quan es va convèncer que no li treien l’ull de sobre, la seva primera pensada va ser córrer a refugiar-se a la barraca de l’Hostalnou de Vianya, però les seves cames ja no estaven per massa trencacolls i, a més a més, no duia les claus a sobre ni prous diners per fer-s’hi portar. Llavors va recordar-se’n que era dijous, un dels dies que feien ioga al Casal del Jubilat, que estava, si fa o no fa, a dues cantonades d’on es trobava. Si es pogués esmunyir del jove, que era el que l’empaitava de més a prop, cantaria victòria. Va tesar tot el cos, procurant no augmentar el ritme de les seves camallades fins després de tombar el xamfrà, a fi de no malgastar forces i no revelar les seves intencions als que gairebé li trepitjaven l’ombra. En aquest precís moment se’n recordà de les recomanacions d’aquella monitora cega que el tenia encaterinat, per superar crisis agudes d’ansietat i va practicar varies vegades, una mica a la desesperada, una de les tècniques de respiració que els hi havia ensenyat. En tombar la cantonada, doncs, va emprendre una petita corredissa amb tota l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera oportunitat per fugir: si l’atrapaven, el tancarien una bona temporada a la cambra dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Aconseguí refugiar-se dins el Casal esbufegant, abans que els seus perseguidors se n’adonessin del tripijoc. Xiuxiuejà una excusa en passar davant del mostrador de recepció i va recollir una de les mantetes morades plegades damunt del taulell.
 Després d’una estona d’haver-s’hi allargassat - els ulls clucs i el cos empedreït - encara l’assossec no havia amansit del tot el seu desbocat magí. La veu dolça de la monitora seguia acomboiant la sessió de ioga, impertorbable, sense cap inflexió especial: “...sentiu que els muscles us pesen i que reposen sobre la terra...”
Va preferir no refiar-se mai de ningú i féu els preparatius tot sol, en secret. De sempre havia tingut un tarannà poc parlador, però en aquesta ocasió, a més  a més, va considerar que per reeixir en el seu propòsit seria imprescindible cosir-se la boca i tenir més picardia que mai. Per aquesta raó, doncs, li costava de creure que ningú se n’hagués adonat de res, ja que no existien papers, confidències ni pistes de cap mena. Tota la maquinació la duia, només ell, ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom es quedaria amb un pam de nas. Tampoc no havia alterat les seves rutines i a mesura que s’acostava el dia, va procurar que no se li notés cap indici de tràngol o de deliri; malgrat passés ànsia des de feia més d’una setmana, fins al punt que va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de panxa que podien haver-li costat car, si s’hagués acovardit i deixat portar a la infermeria.
Tots els detalls del pla podien modificar-se sobre la marxa, menys la data de la seva consumació, la qual tenia de ser exacta: la que figurava a la reserva d’embarcament. Una vegada hagués tocat el dos, els sòmines de la residència es tornarien bojos, buscant una explicació raonable a alguns dels trencaclosques que els deixaria parats a còpia de paranys i pistes falses. S’havia inscrit a les sessions de ioga tres mesos enrere, precisament per fer-les servir de tapadora dels preparatius. Al seu armari del vestuari hi havia anat dipositant, de mica en mica, tot el necessari per assegurar-se, amb èxit, un esvaniment d’autèntic cap de brot. Va haver de recórrer a tota la seva retòrica i a l’empatia natural - que li havia fet tant de profit quan es tenia de guanyar la vida venent enciclopèdies casa per casa -, per persuadir l’encarregada de la recepció que necessitava dos armaris. En el segon armari, traginant-ho en bosses de les que es fan servir per llençar brossa, hi va acaparar metòdicament els ingredients principals del seu cop d’efecte. Cada vegada que hi afegia nova xeixa, se li escapava el riure per sota el nas.
Havia assajat mentalment el pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més. Segurament mai s’havia divertit tant com quan anava embolicant la troca per donar-los una lliçó, que esperava els hi servís d’escarment per a una bona temporada, a aquella colla de voltors que li vetllaven els calers. Només li sabia greu no poder veure’ls-hi per un forat la cara de tres déus que posarien, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada: - “No volíeu que us deixés totes les propietats? Doncs, apa, a jugar a cases de fireta s’és dit!” Els hi n’havia entaforat tantes a l’armari que es quedarien garrativats preguntant-se quin significat tenia tot allò, dementre ell, disfressat d’una altra persona, en faria el que voldria dels seus quartos i de la seva vida. Quan els del Xalet donessin l’alerta ja estaria ben lluny i tothom es quedaria amb un pam de nas. El que li semblava més difícil d’aconseguir, una documentació flamant per a la seva identitat nova de trinca, havia estat bufar i fer ampolles i devia ser una falsificació prou endreçada ja que li va permetre d’obrir comptes bancaris i transferir-hi, de mica en mica, els diners de la liquidació de tot el que posseïa, sense despertar cap sospita. Només els hi deixava la barraca d’Hostalnou, perquè estava tan atrotinada que no en podia treure ni un ral.
 Fins al darrer moment tot havia anat de meravella, com si es tractés d’una màquina ben greixada. La primera alarma va disparar-se de matinada en desvetllar-lo una mala nassada, i només sortir del Xalet la va confirmar en semblar-li que dos individus l’espiaven. El cor li va donar un tomb i una glopada de sang li va pujar al cap, enterbolint-li la vista un instant. “Estic irremeiablement atrapat” - va pensar. No gosava ni girar el coll per fixar-s’hi més detingudament. Estava segur que els portava enganxats a l’esquena, caminant un per cada vorera del carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el seguia de més a prop, feia veure que anava a la deriva. Com era possible que l’haguessin descobert? Com podia haver estat tan gamarús per ensenyar l’orella? La veu de la monitora li bugonava els polsos, sense deixar-lo concentrar en els seus pensaments: “...escolteu la vostra respiració anant i venint, com una ona zumzegant vora el mar. Sentiu que la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”
2
Durant una bona estona els catorze cossos estirats a terra no varen ni camejar. Quan la monitora va intuir que es començaven a remenar, desnonà amb tendresa el gat de la seva falda i es va alçar de la cadira, arrapant-se a un bastó blanc amb la ma dreta, mentre amb l’esquerra premia el commutador que tenia fixat al braç de la cadira i que li servia per graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració o per apujar el volum de la musica, a la seva conveniència. Els cossos tentinejaven, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus. Els més àgils s’alçaven de seguida. D’altres necessitaven l’ajuda dels seus companys per incorporar-se del tot. Finalment, només un cos va romandre submergit en la fase de relaxació profunda, de la qual tothom ja havia retornat. El company més proper, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, rondinejant mentre colpejava discretament l’espatlla del despistat: - “ Arribeu tard i després us quedeu adormit com una soca?
 No obstant el sacseig, el cos va restar immòbil. Llavors el va batzegar més enèrgicament, dementre s’ajupia per examinar-lo millor. La seva cara gairebé fregava la de l’home que continuava estirat a terra, panxa enlaire, sense moure’s. De cop, va esvarar-se: - “A aquest paio l’hi ha vingut alguna cosa!”
  La monitora, sempre a l’aguait de tot el que passava a la classe malgrat la seva ceguera, amb la cara trasmudada va buscar algú a la seva vora que li fes de pigall fins al lloc exacte on jeia el cos de l’home que no reviscolava. Una de les alumnes més impressionables va ofegar un sanglot a la gola i el gat blanc va botar d’un salt des de terra a la cadira, com si pretengués reemplaçar la seva mestressa en el lloc de comandament.
- “Aviseu un metge de seguida! va disposar la monitora, que intentava trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es despertava i que - malgrat ella no ho podia veure - duia gravada a la cara una expressió de categòric estupor. Com si aquella hagués estat l’ordre màgica que necessitaven per reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la recepció. Els que van quedar-se a la sala feren rotllana a l’entorn del cos, xiuxiuejant sense apropar-s’hi massa. Es va afegir al grup l’encarregada de la recepció, la qual després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar sol·licita a la monitora: “Senyoreta Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet, el que va apuntar-se perquè li havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el dolor, el que semblava estar-ne penjat de vostè...Se’n recorda?”
- “Apa, no diguis bajanades! – replicà la monitora, sense dissimular una certa coqueteria.   
Algú suggerí obrir-li l’armari per veure si hi guardava cap adreça o referència de familiars. La monitora féu un gest indecís amb la mà: - “Què li sembla això que diuen, senyor Tomàs?”  
 L’alumne que responia a aquest requeriment era l’antic cap de correus a la veïna Manlleu, al qual ella recorria sempre que es trobava en un atzucac. Perquè era de les que creien que l’opinió d’un empleat de l’administració sempre mereixia respecte i consideració – sobretot en moments tant delicats com aquell - suposant que a tot arreu el punt de vista d’un funcionari pesava més que no pas el de qualsevol altre persona. El senyor Tomàs, acompanyat de la noia de la recepció, va anar fins al vestuari i quan tornà, fent una ganyota d’estranyesa, va explicar-se: - “A l’armari només hi ha bosses plenes de fireta. No ho hem regirat pas a fons, però em sembla que no hi ha res més que això, cases i més cases de suro! A l’altre armari, ja que la Rosa diu que va entabanar-la perquè li’n deixés fer-ne servir dos, hi hem trobat un vestit i una camisa fosca, tot per estrenar, dues mudes de roba interior i una bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada amb clau”.
Mentrestant, havia arribat el metge que, després d’un breu examen a tall d’arrencar naps, va declarar quelcom que la monitora ja sabia des que li hagués buscat en debades el pols: que no es podia pas fer res per aquell infeliç.
- “Jo diria que ha mort a causa d’un coresforç” – va precisar el doctor, interessant-se per si havien fet algun exercici sever aquell mati.
 La monitora - amb posat de desconcert - va aclarir que tots els seus alumnes eren gent gran i que l’únic que s’hi venia a fer a la seva classe eren exercicis suaus de relaxació, raó per la qual una cegueta com ella podia encarregar-se’n perfectament de conduir la sessió. El metge va comentar que malgrat trobava l’home amb un aspecte físic força sa, podria ser que patís del cor o que tingués la tensió trasbalsada.
- “El que no m’explico – remugà, sense poder-se’n estar –, és aquesta mala ganya, com de basarda, que se li ha quedat enganxada a la cara, si és que estava relaxant-se”.
Cap dels presents va poder comprovar el que feia notar el metge perquè, un moment abans, la noia de la recepció havia tapat com havia pogut el rostre i part del cos de l’home, amb un parell de les mantetes morades que feien servir per tombar-se a terra.  El senyor Tomàs es cregué obligat a fer-hi la seva gracieta, per no perdre la costum: - “Potser ha vist atansar-se-li la dona de la dalla i s’ha acoquinat”.
Avisats oportunament, van presentar-se, quasi a l’ensems la trepa del jutjat de guàrdia de Vic i els responsables del Xalet, els quals, una vegada reconegut el seu hoste, asseguraren de seguida que se’n farien càrrec de tot. El jutge es va interessar primer per la identitat del difunt. Li va respondre el que s’havia presentat com a director de la residència coneguda com el Xalet: - “El senyor Delfí era un tipus complicat, de molt mal ferrar, que ens treia de polleguera amb la dèria que l’empaitaven per tot arreu. A vegades s’encalaforna en un racó de la casa i ens fa anar de bòlit fins que no el trobem. Darrerament, és cert, li havíem d’estar molt més a sobre perquè ens temíem que qualsevol dia ens donaria un disgust”.
- “¿Saben que pretendía acaparando tantos juguetes?” va preguntar el jutge.
- “Com diu?” – va mirar-se’l el director, amb posat de no saber de què li parlaven.
- “Se han encontrado en su armario cinco bolsas llenas de casas de juguete” li va aclarir el jutge.
- “No en tenim ni idea - va replicar el director –, però vagi a saber; ja li he dit que era un home molt estrambòtic”.
- “¿Saben si tenia família?” –el jutge no volia sortir-se’n de la rutina i posar-se a especular, entre d’altres raons perquè aquell cas l’agafava el dia abans del seu trasllat i tenia ganes d’enllestir aviat.
- “No el venien a veure sovint - ronsejà el director –, de fet mai li vàrem conèixer cap parent, però ens havia deixat les senyes d’uns nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va presentar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es va fer traginar per un taxista, amb l’excusa d’estar-s’hi una temporadeta per refer-se d’una malaltia. El Xalet no és una residència barata, ja ho saben; però el senyor Delfí no anava pas just d’armilla i no va regatejar gota les condicions. La temporadeta de convalescència s’ha anat allargant més d’un any i sembla que s’hi trobava bé amb nosaltres”.
- “¿Tuvieron en algún momento la sensación de que estuviera huyendo de alguien o escondiéndose? – insistí el jutge.
- “Era molt reservat, això sí que ho tenia –el director feu una pausa-. Força malpensat, afegiria; però també era de bon conformar i, al final, sempre s’avenia a raons”.
- A vegades no podies aguantar-li la mirada perquè semblava escorcollar-te amb un deix de picardia als ulls – va intervenir l’altre empleat del Xalet-, potser d’aquí bé que no es relacionés quasi amb ningú. Era dels que passen amb un “bon dia” o un “bona nit” i es queden tan amples. Inclús va demanar de fer els àpats en una taula individual. Però tret d’aquestes rareses era un bon jan i un client dels que no se’n troben gaires”.
- “Només es feia pesat quan li venia la dèria que l’espiaven i que li volien prendre els diners – va afegir el director -, llavors ens feia patir que no prengués mal, ja que s’amagava hores senceres en els llocs més complicats i quan el trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava de retornar-lo”.  
El senyor Tomàs que – malgrat la consideració que li tenia la monitora – era de tarannà bastant poca-solta i burleta, va etzibar-ne, en veu baixa, una altra de les seves: -No es pot ser vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla”.
 Abans d’aixecar el cadàver, mentre esperaven els de la funerària, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A continuació, d’un bot, va retornar a la falda de la seva mestressa que, estàtica i altiva com una reina, potser una mica més pàl·lida que de costum, s’havia assegut a la seva cadira de vímet, sense deixar el bastó blanc, presidint aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit.
3
            La mossa que portava la investigació de rutina d’aquella estranya mort – que a comissaria s’havia batejat a tall de conya com “el cas del col·leccionista de fireta” – anava de corcoll des que el forense va arrufar el nas en examinar les despulles d’aquell coi de vell i trobar-hi vestigis preocupants i sospitosos de belladona. El seu informe no era concloent, en el sentit que aquesta potencial metzina tingués quelcom a veure amb la seva mort, però posava en relleu – confirmant la seva fama de corcó impertinent i mofeta - que no era normal haver-ne trobat traces, sobretot considerant que en els antecedents mèdics de l’avi constataven crisis d’ansietat prou freqüents com per desaconsellar la ingesta de cap producte que afavorís descaradament la taquicàrdia.
En qualsevol cas, de ben segur, el senyor jutge d’instrucció nº 1 no hagués estat tan tiquis-miquis si no s’acabés de descobrir la vertadera identitat del mort, que no era pas un pelacanyes qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona, perquè havia deixat parat tothom retirant-se traspassant als seus empleats, a cap preu, un negoci ben encarrilat i rentable, justament quan rajava més fort. No se’n coneixien els detalls exactes de la transacció, però segons la brama, pràcticament era com si els hi hagués regalat a canvi d’un bon vitalici que el deixés arreglat. Una decisió que van cuidar-se d’esbombar i exagerar maliciosament els diaris, en una època de l’any, l’estiu per més senyes, en que més aviat a les redaccions s’anava curt de material per fer bullir l’olla. Arrodonia el morbo de la insòlita història, el fet que l’avi va esfumar-se, sense deixar cap rastre, precisament quan la seva família – uns nebots – des de feia un parell de setmanes estava fent mans i mànigues per aconseguir-ne la incapacitat.
            Quan el jutge que l’havia convocat al seu despatx va tenir al davant l’intendent dels mossos, va rebre’l renegant: - “Casondena, señor Busquets, estamos atrapados en un buen enredo”.  
El jutge era força més jove que no pas el policia i el jutjat de Vic havia estat el seu primer destí, no dissimulant que es frisava per un trasllat a la seva Salamanca nadiua quan més aviat millor, ja que a Catalunya tot li picava. Però en capella de fotre el camp, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans de retop, podia ajudar-lo a fer mèrits si s’ho sabia trampejar bé. Per aquesta raó volia que els mossos deixessin de fer-se els desmenjats i es prenguessin més en serio les críptiques insinuacions del forense. L’intendent, veient a venir el perill d’un jutge primerenc, massa capficat en maneflejar un cas mediàtic a la seva conveniència, va procurar trametre-li, amb tanta delicadesa com podia ser-ne capaç quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela: - “No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat. Porta la investigació la Modesta Calero i ja sap que a aquesta dona no se li’n escapa ni una. Si li sembla la faig passar perquè ella mateixa li expliqui on la porten les pistes que hem trobat fins ara”.
            L’intendent sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi i que de ben segur no se li posaria gaire bé al païdor del jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada, retraient-li sovint que no seguia les seves instruccions ni per casualitat. De fet, la Modesta era una mossa de mal ferrar i no estava feta per amollar-se a que li manessin com havia de fer la feina, ni suportava sentir-se massa collada. Quan se li confiava una investigació anava per les seves i no respectava massa ni horaris ni protocols. Aquest tarannà incòmode i esquerp se’l feia perdonar pels seus caps, amb escreix, a còpia d’encertar-la gairebé sempre en les investigacions que se li encomanaven. L’intendent mai no li regatejava mèrits i la deixava fer al seu aire, mentre li sigués lleial. Malgrat no fos santa de la seva devoció, el jutge es va resignar a escoltar el que tingués per dir-li, mentre es posava a ordenar els papers de la taula, com volent donar-li a entendre, des que poses els peus al despatx, que tenia altra feina per fer que no pas perdre el temps escoltant les especulacions d’aquella creguda.
            La Modesta, quan estava covant una investigació, no solia anar mai d’uniforme; era una altra de les seves manies. Va créixer en l’ambient rigorós d’una caserna de la guàrdia civil a Osca, on el seu pare hi servia com a brigada fins que, a petició pròpia, van traslladar-lo a la comandància de Manresa, perquè la seva filla pogués estudiar a la universitat de Barcelona, on va llicenciar-se en dret i es va especialitzar en criminologia. Com si anés rodat, quan va tenir-ne l’oportunitat es féu mossa d’esquadra, sense titubejar ni un instant. De la seva joventut a Osca se n’havia endut l’afició per resoldre trencaclosques que li havien encomanat a la caserna i una desagradable sensació de tenir el fred empeltat al moll de l’os. Quan anava de paisà s’embotia el cos – llevat durant els tres mesos més calorosos de l’estiu - dintre de gruixuts jerseis de coll alt que, a més a més, ella estava convençuda li queien millor a la seva parença esbarrellada i gens esvelta, que no pas el reglamentari uniforme, que es posava tant poc com podia. Aquesta era una altra raó de desavinença amb el jutge Otero, que sempre semblava sortir de la capsa, de tan ben clenxinat i polit.
            La Modesta, que ja li coneixia els estirabots a sa senyoria, va esperar-se a peu dret que el magistrat mogués fitxa. Però fou l’intendent qui li va donar l’entradeta de rigor: - “Agent, informi el senyor jutge, sisplau, de com va l’enquesta”.
- “Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué disciplinadament la mossa -, tot just som al començament i queden molts de melics per lligar”.
- “No estamos ante un caso cualquiera, no se les olvide a ustedes. Los periódicos ya están haciendo sus cábalas y no podremos mantenerlos a raya indefinidamente”.
- “Ells fan la seva feina, com entenen que l’han de fer, i nosaltres hem de fer la nostra. Jo no hi sé treballar sota pressió, ni tampoc m’agrada parlar per parlar. Els diaris han dit vertaderes bajanades sobre aquest cas”.
- “Razón de más para aclarárselas…”
- “Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta, mossegant-se la llengua per no engegar d’una vegada aquell presumit del carai a dida -, crec que seria un error esbombar ara qualsevol detall sobre la investigació en curs. No ajudaria a resoldre res i, segons com, encara embolicaria més la troca”.
- “Usted me informa directamente a mí de lo que haya y ya decidiré lo que es o no pertinente comentar a la prensa”va replicar el jutge, imposant barroerament la seva autoritat.
            La Modesta va dirigir-se, llavors, al seu cap, evitant posar-se en llibres de cavalleria, recordant potser que la darrera vegada que va encarar-se-li, el jutge va amenaçar-la amb empaperar-la per falta de respecte: - “Senyor, cada dia li raporto la minuta reglamentària del que faig i deixo de fer, però com haurà notat m’abstinc d’arribar a conclusions sense tenir les coses  molt clares. Explicar cada pas que dono, amb qui he parlat o a qui vigilo no ens farà avançar gens ni mica”.
- “Potser sí que caldria aclarir almenys alguna cosa sobre aquest rumor de la belladona – va insinuar l’intendent, mirant de contemporitzar entre la seva subordinada i el seu superior -; pensi que el que ha transcendit intranquil·litza la gent que resideix al Xalet, sobretot als seus familiars”.
            La Modesta va comprendre de seguida – al tractar-la de vostè – que el seu cap estava donant de banda el jutge i, des d’aquesta nova perspectiva, va decidir seguir-li la beta: - “Que s’hagi filtrat això del verí no ens ha fet cap favor, ans al contrari. El doctor va ser força bocamoll i a hores d’ara segur que ja se’n penedeix, perquè la belladona no és un verí corrent, que es trobi per les cantonades. Si de veritat algú s’hagués proposat enverinar al nostre avi, no calia pas recórrer a un mitjà tan sofisticat”.
- “Entonces, ¿qué deduce usted?”
- Ja li he dit que no m’agrada especular, però jo diria que si hi va haver ingesta de belladona fou accidental i, en tot cas, en quantitat tan poc significativa que amb prou feines podia incidir per res en el desenllaç. Jo més aviat penso que la mort de l’avi no la va precipitar ningú intencionadament, sinó que va ser conseqüència directa de la tensió com s’estava comportant darrerament aquell home. Si hem de parlar de delicte - que és el que estem investigant, en definitiva - no tinc clar que n’hi trobi cap, en el sentit estricte de la paraula. Llevat que alimentar fantasies truculentes per venjar-se de la família estigui tipificat com a tal. Al darrera de tota aquesta història penso que hi ha només una picabaralla domèstica, que ha derivat en tons pintorescos i un xic grotescos, de la qual potser no en coneixerem mai les causes ni l’abast, mal que ens pesi, perquè el principal actor ha fet mutis a mitja representació. És per això que crec no cal fer massa mullader, malgrat el personatge acapari tant l’atenció per les extravagàncies que se li van descobrint”.
- “Aquest paio et cau bé, oi?” – li va preguntar l’intendent, tornant al tracte col·loquial, un cop rebaixada la tensió.
- “Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè s’hi va barrejar, a darrera hora, l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història que ara ens sembla tan estrambòtica podia haver tingut un final diferent i, fins i tot feliç, tal com ell ho havia planejat”.
- “No lo acabo de comprender” – va reconèixer el jutge.
- “No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus – féu la Modesta, en un gest d’apropament -; m’ha costat d’admetre com un home pot arribar a odiar tant, sense trepitjar la ratlla del que està permès. Seria una bona història pels diaris, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig que se’n faria se’l mereix una persona que, per estrany que sembli, només volia donar una lliçó de modos als seus nebots, que pel que sembla únicament li feien la gara-gara per la bossa”.
- “Me parece que nos desviamos de la cuestión, aquí no estamos para sentimentalismos sino para resolver los asuntos penales lo mejor que sepamos y explicar lisa y llanamente como ocurrieron las cosas”.
- “Llavors, la història és molt senzilla de resumir, senyor jutge – va replicar-li, picada en el seu amor propi, la Modesta -: el mort era un empresari que, per antigues desavinences havia avorrit la família i pretenia deixar sense un duro als seus hereus. Per això va liquidar tots els seus negocis abans d’hora, traspassant-los als seus empleats; es va polir precipitadament i a la baixa totes les propietats ingressant els quartos que en treia en un dipòsit, totalment legal, fora del país i, finalment, va comprar la identitat d’una altra persona, utilitzant  papers falsos. És l’únic delicte que se li podria penjar del coll, però després de la seva mort el crim ja ha prescrit i no cal perdre-hi més el temps, perquè mai sabrem de cert qui el va ajudar”.
- “A què et refereixes al parlar d’avarícia dels amos del Xalet?” – preguntà l’intendent.                
- “Aquest coi de gent va ensumar-se que darrera de les anades i vingudes del seu hoste hi havia marro i van voler treure’n l’entrellat, per si com en altres casos que havien tingut a la residència amb avis rics i extravagants, en podien esgarrapar algun benefici per a la seva butxaca. Quan van descobrir qui era i, més o menys, tingueren una idea del què es portava entre mans, varen córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests els hi tindrien en compte el favor; sobretot si els hi donaven un cop de mà per desempallegar-se legalment del vell, afavorint la seva incapacitació per, d’aquesta manera, anul·lar totes les barrabassades comeses amb el patrimoni, en perjudici d’ells. Com que la jugada s’ho mereixia, van enganxar al cul del vell dos perdiguers per evitar qualsevol sorpresa. Però el vell tenia ulls al clatell i els va calar d’un tros lluny. Això va precipitar les coses ja que es va posar tan neguitós, que al final va quedar-se fregit d’un atac de cor, certament causat pel pànic que ell mateix s’havia fet venir i no pas per altra cosa. És aquesta la història que volen explicar? Si no hi ha sang i fetge, desenganyi-se’n, ningú en voldrà saber un borrall”.
- “Así que no tenemos nada, de nada. ¿Ni eso de la belladona?”  – va remoure el jutge, per darrera vegada.
- “És el que hi ha – sentencià la Modesta -. Reconec que la referència del doctor Fina a la belladona a mi també em va descol·locar de bon principi, però després de donar-hi mil voltes vaig arribar a la conclusió que la mort prematura del vell no interessava ningú. Els nebots, de fet, s’han quedat en calçotets, sense aprofitar-se’n de l’herència i els del Xalet, amb la baixa d’un client tan collonut, que pagava factures farcides d’extres exagerats sense queixar-se mai. Deixant de banda que la dosi de belladona trobada només podia fer-li pessigolles, és probable que mai sapiguem com va arribar al seu cos”.
- “Déjeme todos los informes i ponga por escrito cuanto acaba de declarar. Ya decidiré lo que proceda”va acabar el jutge la conversa, sense posar-se dret per acomiadar-se dels dos mossos, resignant-se a tornar a Castella sense el prestigi d’haver resolt un cas de traca i mocador.
            En traspassar la porta, l’intendent li va dir a la Modesta que li havia ben xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero i que tenia sort que l’haguessin traslladat perquè li faria suar el seu desdeny.
– “Que si posi fulles!- li va contestar, picant-li l’ullet – Perquè sigui jutge no se li pot donar la raó quan no la té, no és veritat?
4
            La senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer en anar-se’n el notari fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall. Des que va apuntar-se a la classe de ioga, s’havia establert entre ells una mena de conxorxa d’amistat quasi fraternal, en la que tots dos s’hi sentien còmodes sense forçar-la més enllà, aquesta relació. En el fons, eren dos solitaris resignats a ser-ho tota la vida, sense dependre de ningú per valdre’s, però que de tant en tant els hi agradava fer-se companyia.
No va trigar ni mig quart d’hora a arribar. Al sentir-lo pujar per l’escala – li reconeixia la petjada pel carranquejar característic d’un coix - el gat blanc va miolar en senyal d’avís i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el timbre. El senyor Tomàs de seguida es va adonar que estava molt excitada i es va preocupar. Ella el va calmar acompanyant-lo de bracet fins a la petita tribuna on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta camillera que hi feia joc. Li va acostar uns papers que hi havia al damunt, dintre un sobre del jutjat, mentre intentava explicar-se: - Te’n recordes d’aquell avi que va morir de repent ara fa un any a la classe? Doncs segons el notari que m’ha vingut a veure, m’ha deixat un munt de diners, al seu testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?

FI
                                                                                                         


            

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada