EL COLOR DEL VIDRE AMB QUE ES MIRA

Segons la licitació de contractes que publica el BOE, resulta que al complex de la Moncloa, on s’ubica la presidència de l’executiu central, es gasten cada any 208.000 euros en diaris i revistes d’informació general. Cada dia, els repartidors hi deixen exactament 9.355 exemplars de paper imprès que, se suposa, algú deu llegir de cap a peus. I és que un govern com Déu mana ha d’estar al cap del carrer, no només de què passa portes enfora dels despatxos sinó, sobretot, de què opinen els ciutadans de com es governa i, per tant, en aquest sentit caldria que les fonts d’informació a l’abast – els vidres de les ulleres amb que es mira - fossin prou plurals com per garantir una visió ponderada tant de les opinions favorables com de les crítiques. Però en examinar amb detall la dieta informativa que se serveix als que es belluguen amunt i avall de la Moncloa, tinc els meus dubtes que, pel que fa a prendre la temperatura catalana en particular i la del país en general, disposin d’eines prou objectives, tenint en compte que el menú de mitjans de comunicació és d’una monotonia enfarfegant de diaris madrilenys conservadors, alguns d’ells envellits en les botes de la famosa caverna mediàtica: 1311 exemplars de “El Mundo”, 1290 de “El País”, 1171 del “ABC” i 884 de “La Razón”. De collita pseudo catalana només hi arriben 697 racions de “La Vanguardia” i 501 de “El Periódico”. I en quan a la resta d’autonomies, només es poden degustar quatre tristes tapes, llevat de “La Voz de Galícia” que, per raons obvies, sempre n’hi ha de sobres. A la vista d’aquest repertori resclosit i alguns dies caducat, no és d’estranyar la visió esbiaixada que tenen del clima que es respira al país la gent que el governa, en teoria, escoltant i dialogant amb tothom. I que estiguin tan enterbolides les relacions amb Catalunya, si es fa cas del poc objectiu, tendenciós i enverinat anàlisi del problema català que en fan aquests mitjans. També es veritat que tenen mostres dels principals diaris europeus i nord-americans, però en dosis tan desproporcionades i testimonials que, francament, deuen servir més per fer bonic sobre les taules, que no pas per repassar-los i treure’n alguna cosa de profit. No en tinc dades, però suposo que a la resta de ministeris i organismes oficials de la capital, la dosificació del ranxo periodístic deu ser semblant. De manera que, llamp me mau, anem ben servits.