En Ramon ho portava a la massa de la sang: per ser un
home de profit s’havia de treballar de ben jove per no dormir de vell a la
palla. A casa, tant el pare com la mare se n’havien fet un tip de pencar: ell
de paleta i ella a la fàbrica, de nuadora. Entre els dos jornals i no estirant
més el braç que la màniga, van donar-li una mica d’estudis per guanyar-se la
vida sense anar tan estregat com ells. Ara porta quatre anys de jubilat com a
comptable, pas que va donar després de fer la mar de números per assegurar-se
que li quedaria una pensió de la qual poguessin viure ell i la seva dona sense
passar angúnies. Va repassar els càlculs una dotzena de vegades fins estar
convençut que si la paga l’actualitzaven cada any, encara que fos justeta, amb
l’aplicació de l’IPC neutralitzaria la carestia de la vida i podrien anar
tirant. La seva dona cobrava la mínima perquè havia cotitzat una temporada de
dependenta i la major part dels estalvis que havien arraconat entre tots els
van invertir en un producte preferent, només per a bons clients, que li va
recomanar expressament el director de la Caixa, un paio de qui se'n refiava
perquè coneixia son pare, que eren de la mateixa quinta. Després de
quaranta-cinc anys de treballar i estalviar per si tenien un mal de panxa ara en
Ramon i la seva dona es troben que els hi han congelat les pagues, els amenacen
que els hi poden retallar, tot els hi costa més car i amb els estalvis no hi
poden comptar perquè aquelles preferents de tanta confiança, han resultat ser
l’enganyifa del segle i fins i tot el
mestre armer mira cap a una altra banda. A en Ramon li ha caigut l’ànima als
peus i no enten com pot ser que havent seguit els bons consells dels seus pares
al peu de la lletra, avui estigui en capella d’anar a dormir a la palla. Mentrestant,
els governants, que només miren per la seva butxaca, li van des-muntant pedra a
pedra l’estat del benestar i el volen confondre amb arguments d’una falsedat
perversa: que no té dret a passar una vellesa tranquil•la, després de
quaranta-cinc anys de treballar com un negre per permetre-se-la, perquè segons
han decidit, potser després d'una bona xefla per arribar a un consens de
conveniència, una pensió digna ja no és un dret dels treballadors sinó un luxe
que el país que han empobrit entre tots no es pot permetre. El problema que de
veritat tenen els polítics sobre la taula no és que molts Ramon arribin a la
conclusió que els han estafat i els hi maleeixin els ossos, sinó que els seus
fills opinin que per fer la fi d’en cagaelàstics dels seus pares, no paga la
pena de llevar-se ben d’hora ben d’hora i com uns bons minyons treballar
honradament fins que el fetge els hi surti per la boca. Ofegada la classe
mitjana dels menestrals, dels treballadors matiners, dels estalviadors
previsors i dels bons minyons, la desigualtat creixent entre els dos extrems de
la societat, rics i pobres, pot abocar a sobreviure sota l'imperi de la llei de
la selva, on els més forts, els més mantes i els més espavilats enganyant el
mort i a qui el vetlli siguin els reis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada