Follow by Email

dimarts, 14 de gener de 2014

UN GLOP D'AIGUA, PER L'AMOR DE DÉU - Premi "LA VEU" - Lleida 2013

UN GLOP D’AIGUA, PER L’AMOR DE DÉU
Fa dies que em dóna per rellegir cartes antigues que vaig trobar fent endreça a les golfes. Eren dintre d’una bossa que havia estat de ma mare i les vaig descobrir de casualitat, al mirar que no hi guardés alguna cosa de valor, abans de tirar-la a la bassa. N’hi havia dos de plecs de cartes perfectament relligats per distingir-los un de l’altre: el primer, n’aplegava mitja dotzena escrites per l’avi, des del Marroc, quan li havien enviat a fer la guerra al moro, a principis del segle passat. El segon lligall, una mica més gran, reunia mostres del carteig entre els pares quan festejaven. Les de l’avi, cadascuna estava dintre el seu sobre mentre que les dels pares eren, simplement, un munt de fulles doblegades una vegada llegides. Potser més endavant gosi ficar-hi el nas a les dels pares, però ara per ara em fa recança tafanejar els seus sentiments. En canvi, pel que fa a les que va escriure l’avi a la seva germana gran venen de temps reculats i parlen de les seves peripècies en una guerra on s’hi va veure embolicat perquè a casa no tenien prou diners per estalviar-li el tràngol pagant la quota com els rics. Amb aquelles cartes, doncs, no vaig tenir tants escrúpols i, a fe de Déu, que em va colpir la franquesa de l’avi a l’hora de justificar aquella vergonya. Precisament acabava de rebre la convocatòria d’un concurs literari que proposava com a tema glossar la vesant solidaria de l’aigua, quan vaig trobar  una carta que parlava, precisament, d’un drama relacionat amb l’aigua. No m’ho vaig pensar dues vegades. L’avi estaria cofoi de participar-hi. 
“Estimada germana, estic molt cansat; però no vull adormir-me sense haver-te escrit abans, tal com et vaig prometre. Ahir vaig estrenar-me al front i necessito desfogar-me amb algú. Van tocar diana per sorpresa, quan encara era fosc. Vaig pensar: - què cony volen a les tres de la matinada! Després de rebre les ordres, un xic d’esvalotada, ja ens tens a tots els de la meva columna traginant una metralladora en un carro cap a una posició estratègica que era responsabilitat nostra mantenir, caminant amb molta dificultat a causa de la foscor durant un parell d’hores que se’m feren llarguíssimes. Abans d’arribar prop del cim del turó on s’havia d’emplaçar la metralladora que empenyíem, ens van fer aturar fins que claregés del tot.
Cap allà a quarts de nou, els fusellers que ens acomboiaven començaren a disparar a tremuja, amb la finalitat de cobrir-nos mentre avançàvem, dissuadint els rifenys de treure el nas dels seus amagatalls. Enmig del soroll infernal dels trets, als camàlics que arrossegàvem el carro ens feren seguir amb penes i treballs cap amunt. Els franctiradors de l’altre bàndol estaven camuflats entre les figueres de moro que creixien arreu, mentre que nosaltres ens resguardem com podíem, ajupits darrera les mules. Va caure ferit un dels companys, contratemps que no impedí que, finalment, la metralladora arribés a destí, i els artillers que l’esperaven amb candeletes per defensar la posició de seguida la feren refilar com uns malparits.
Vaig estar-me una bona estona aplançonat entre les potes de les mules, però com que semblava que les bales ens respectaven i passaven de llarg, vaig redreçar-me encuriosit per veure-li la cara a l’enemic. Al davant nostre, a no massa distància, es movien les siluetes d’uns quants homes amb gel·laba. De sobte, una granada ben dirigida des de la nostra posició, va caure’ls-hi tan a prop als moros, que les siluetes es fongueren per entre la fumera. Com que la metralladora tenia feina per estona, a uns quants bastaixos com jo, que ens avenim a fer de someres amb la condició que no haguem de disparar ni un tret, ens feren tornar a rereguarda, en busca de més munició. Travessàrem  uns casalots envoltats d’una horta extensa, sorprenentment ben cuidada enmig d’aquell escenari sotragat per les escaramusses. Malgrat que l’aigua aquí, en general, és d’una qualitat dubtosa i va bastant escassa, la que poàrem de la cisterna d’aquella horta la trobàrem deliciosa i, en previsió del què pogués passar, vaig omplir-ne dues cantimplores de reserva.
Quan arribàvem de tornada a la posició des de la qual es defensaven els nostres, amb la munició de recanvi penjada del coll en sàrries, se’ns aparegué com una ànima en pena un rifeny desarmat, coberta la gel·laba i la pell dels braços i de la cara, sense solució de continuïtat, per una mena de crosta de pols i de suor, suplicant-nos una mica d’aigua, puix ja feia estona que no li’n devia quedar ni una gota. Vaig allargar-li la meva cantimplora, en un gest instintiu d’humanitat, donant-li a entendre amb senyes que ja se la podia beure tota. Prenent-la com si fos un tresor alhora preciós i fràgil, féu un llarg glop, ja que el pobre home devia estar assedegat. En acabar i tornar-me-la, vaig intuir que feia el gest com d’escorcollar-se la roba en busca de diners o tabac, però no s’atreví a oferir-me’n ni d’una cosa ni de l’altra, perquè no n’havia trobat o perquè s’hi va repensar. Aleshores, de sobte, va abraonar-se’m sobre la mà i me la va estimar, mentre els ulls se li omplien de llàgrimes i em deia no se què, potser que aquí un glop d’aigua no té preu.
No va tenir temps de dir gaire cosa més: el tinent que manava la nostra columna em va apartar d’una revolada venint pel darrera i va cosir el moro a trets, sense dir ase ni bèstia. Al adonar-se de la meva cara d’horror, em va ordenar que tirés cap amunt a pas lleuger, mentre m’escridassava: “ - no veus, burro, que si no arribo a disparar t’hagués clavat una ganivetada per l’esquena? “A l’enemicem va recalcar amb mala llet - no se li dóna conversa, i molt menys aigua, que prou falta ens fa a nosaltres.”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada