UN GLOP D’AIGUA, PER L’AMOR DE
DÉU
Fa dies que em
dóna per rellegir cartes antigues que vaig trobar fent endreça a les golfes.
Eren dintre d’una bossa que havia estat de ma mare i les vaig descobrir de
casualitat, al mirar que no hi guardés alguna cosa de valor, abans de tirar-la
a la bassa. N’hi havia dos de plecs de cartes perfectament relligats per
distingir-los un de l’altre: el primer, n’aplegava mitja dotzena escrites per
l’avi, des del Marroc, quan li havien enviat a fer la guerra al moro, a
principis del segle passat. El segon lligall, una mica més gran, reunia mostres
del carteig entre els pares quan festejaven. Les de l’avi, cadascuna estava
dintre el seu sobre mentre que les dels pares eren, simplement, un munt de
fulles doblegades una vegada llegides. Potser més endavant gosi ficar-hi el nas
a les dels pares, però ara per ara em fa recança tafanejar els seus sentiments.
En canvi, pel que fa a les que va escriure l’avi a la seva germana gran venen
de temps reculats i parlen de les seves peripècies en una guerra on s’hi va
veure embolicat perquè a casa no tenien prou diners per estalviar-li el tràngol
pagant la quota com els rics. Amb aquelles cartes, doncs, no vaig tenir tants
escrúpols i, a fe de Déu, que em va colpir la franquesa de l’avi a l’hora de
justificar aquella vergonya. Precisament acabava de rebre la convocatòria d’un
concurs literari que proposava com a tema glossar la vesant solidaria de
l’aigua, quan vaig trobar una carta que parlava,
precisament, d’un drama relacionat amb l’aigua. No m’ho vaig pensar dues
vegades. L’avi estaria cofoi de participar-hi.
“Estimada germana, estic molt cansat; però no
vull adormir-me sense haver-te escrit abans, tal com et vaig prometre. Ahir
vaig estrenar-me al front i necessito desfogar-me amb algú. Van tocar diana per
sorpresa, quan encara era fosc. Vaig pensar: - què cony volen a les tres de la matinada! Després de rebre les
ordres, un xic d’esvalotada, ja ens tens a tots els de la meva columna
traginant una metralladora en un carro cap a una posició estratègica que era
responsabilitat nostra mantenir, caminant amb molta dificultat a causa de la
foscor durant un parell d’hores que se’m feren llarguíssimes. Abans d’arribar
prop del cim del turó on s’havia d’emplaçar la metralladora que empenyíem, ens
van fer aturar fins que claregés del tot.
Cap allà a quarts de nou, els fusellers que
ens acomboiaven començaren a disparar a tremuja, amb la finalitat de cobrir-nos
mentre avançàvem, dissuadint els rifenys de treure el nas dels seus amagatalls.
Enmig del soroll infernal dels trets, als camàlics que arrossegàvem el carro
ens feren seguir amb penes i treballs cap amunt. Els franctiradors de l’altre
bàndol estaven camuflats entre les figueres de moro que creixien arreu, mentre
que nosaltres ens resguardem com podíem, ajupits darrera les mules. Va caure
ferit un dels companys, contratemps que no impedí que, finalment, la metralladora
arribés a destí, i els artillers que l’esperaven amb candeletes per defensar la
posició de seguida la feren refilar com uns malparits.
Vaig estar-me una bona estona aplançonat
entre les potes de les mules, però com que semblava que les bales ens
respectaven i passaven de llarg, vaig redreçar-me encuriosit per veure-li la
cara a l’enemic. Al davant nostre, a no massa distància, es movien les siluetes
d’uns quants homes amb gel·laba. De sobte, una granada ben dirigida des de la
nostra posició, va caure’ls-hi tan a prop als moros, que les siluetes es
fongueren per entre la fumera. Com que la metralladora tenia feina per estona,
a uns quants bastaixos com jo, que ens avenim a fer de someres amb la condició
que no haguem de disparar ni un tret, ens feren tornar a rereguarda, en busca
de més munició. Travessàrem uns casalots
envoltats d’una horta extensa, sorprenentment ben cuidada enmig d’aquell
escenari sotragat per les escaramusses. Malgrat que l’aigua aquí, en general,
és d’una qualitat dubtosa i va bastant escassa, la que poàrem de la cisterna
d’aquella horta la trobàrem deliciosa i, en previsió del què pogués passar,
vaig omplir-ne dues cantimplores de reserva.
Quan arribàvem de tornada a la posició des de
la qual es defensaven els nostres, amb la munició de recanvi penjada del coll
en sàrries, se’ns aparegué com una ànima en pena un rifeny desarmat, coberta la
gel·laba i la pell dels braços i de la cara, sense solució de continuïtat, per
una mena de crosta de pols i de suor, suplicant-nos una mica d’aigua, puix ja
feia estona que no li’n devia quedar ni una gota. Vaig allargar-li la meva
cantimplora, en un gest instintiu d’humanitat, donant-li a entendre amb senyes
que ja se la podia beure tota. Prenent-la com si fos un tresor alhora preciós i
fràgil, féu un llarg glop, ja que el pobre home devia estar assedegat. En acabar
i tornar-me-la, vaig intuir que feia el gest com d’escorcollar-se la roba en
busca de diners o tabac, però no s’atreví a oferir-me’n ni d’una cosa ni de
l’altra, perquè no n’havia trobat o perquè s’hi va repensar. Aleshores, de
sobte, va abraonar-se’m sobre la mà i me la va estimar, mentre els ulls se li
omplien de llàgrimes i em deia no se què, potser que aquí un glop d’aigua no té
preu.
No va tenir temps de dir gaire cosa més: el
tinent que manava la nostra columna em va apartar d’una revolada venint pel
darrera i va cosir el moro a trets, sense dir ase ni bèstia. Al adonar-se de la
meva cara d’horror, em va ordenar que tirés cap amunt a pas lleuger, mentre
m’escridassava: “ - no veus, burro, que si no arribo a
disparar t’hagués clavat una ganivetada per l’esquena? “A l’enemic – em
va recalcar amb mala llet - no se li
dóna conversa, i molt menys aigua, que prou falta ens fa a nosaltres.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada