Follow by Email

dissabte, 4 de gener de 2014

"EL COSÍ VÍCTOR" - novel.la curta - capítol dotzè

12
Tot just acabada la guerra del catorze, inexplicablement van començar a escassejar les subsistències. L’avi, que era qui ens posava com sempre al corrent del què passava al món, encara que fos a misses dites, ens va venir un dia, tot esverat: – A Barcelona s’ha de fer cua a les fleques i no hi ha pa per tothom que en vol.
- Segons m’ha dit la Siseta, d’això en tenen la culpa els acaparadors – va ficar-hi cullerada de seguida l’àvia.
Estic convençut que si li haguéssim fet explicar què volia dir això d’acaparador, la pobra dona se n’hagués fet un garbuix. El problema era que de l’encariment de la vida se’n parlava per tot arreu, i la gent treballadora portava escrit a la cara el temor que les coses encara anessin a pitjor. La tieta, empeltada de la mania de l’avi de farcir la seva cultura a còpia de llegir diaris endarrerits i de segona mà, va acostumar-se a portar-nos revistes d’alta societat que a la casa on servia llençaven a la bassa, quan havien passat d’actualitat.
Confesso que al abeurar la curiositat pròpia de l’adolescència en aquelles lectures caducades i rebregades, vaig aprendre una lliçó que després m’ha servit de molt per estudiar la gent amb qui he hagut de tractar per la meva feina: mentre els diaris que arreplegava l’avi tot ho pintaven de color negre i tràgic, de les revistes que requisava la tieta se’n desprenia un món ben diferent, quasi de somni de fades. Hi havia una llei de gent diguem-ne guapa que es passava la vida entrant i sortint de casinos i de sales de festes recarregades de marbre i de guarniments postissos; de fantàstics centres d’esbarjo i d’instituts de bellesa o de music-halls espatarrants, plens sempre a vessar de desvagats. A aquelles revistes, que fullejava com si fossin la bíblia en vers i el compendi de totes les meravelles, la majoria de la gent que hi sortia retratada pagava inclús per exhibir-s’hi i fer palès que era molt rica i molt feliç, més rica i feliç que ningú. I t’adonaves, per força, que a quatre passes de persones que només havien conegut privacions des que varen néixer, n’hi havia d’altres que lluïen joies de proporcions escandaloses, anaven en cotxes fabulosos i vestien roba pintoresca que, tot just estrenada ja no se la posaven més i la llençaven al racó, perquè posar-se-la dues vegades la mateixa roba no era considerat xic en aquell món de luxe on els rics tiraven de beta sense aturador, com si la vida fos un carrousel de lluentons.
Potser a causa d’aquelles influències tan contradictòries, al contrastar aquelles dues realitats vaig arribar a la conclusió que els que podien pagar-se tants requisits i tot aquell luxe forassenyat, no n’acabaven de xalar de la seva xamba l tot fins que no podien comparar el seu dolç estar-se de braços plegats sense fer res, amb les febrades i mal d’ossos que baldaven als que els hi mancava de tot. Estic per assegurar que a cap altra societat com aquella de principis del segle vint, s’havia fet tan palesa la crueltat de les diferències socials. És possible que sigui una apreciació subjectiva, incerta i un poc interessada fins i tot, tenint en compte els meus atàvics prejudicis de classe; però sempre vaig tenir la certesa que l’avi no es passava de rosca quan assegurava que els rics només eren feliços si tenien a la vora uns quants pobres a qui fer caritat.  
L’avi, tanmateix, fou una persona extremadament sensible i participativa a hora de debatre les reivindicacions dels ferroviaris; però en canvi estava radicalment en contra de tota mena de desordre tant en l’àmbit domèstic com en el social i la mera referència a la paraula revolució li feia perdre l’oremus. Això no vol pas dir que estigués disposat a parar sempre l’altra galta ni a empassar-se tot allò que li manessin; el que succeïa, al meu parer, és que pertanyia a una generació que no s’havia desempallegat del tot de la rebeca de criat, i en el fons creia que, fatídicament, els de sota sempre acaben perden bous i esquelles quan s’esbatussen amb els de dalt, encara que estiguin carregats de raó. I aquesta mena d’estat d’ànim  decantat cap al derrotisme i la santa resignació per influencia generacional, ell l’havia adaptat a les seves conveniències d’estar per casa i l’aplicava tant a l’obligació com a la devoció, per dir-ho amb delicadesa. A la feina, no girava mai la cara ni es feia el ronsa per res, i d’aquesta manera tenia content qui li pagava la setmanada i li feia una magarrufa de tant en tant. En quan a la devoció, s’hi tenia d’esforçar molt per creure en Déu, però tampoc no se’l volia posar en contra, per si de cas era veritat que hi tenia de passar comptes algun dia.
Des que vàrem tornar de l’enterrament de la tieta Úrsula, per fixar una data de referència, aquella manera tan seva d’explicar-nos les coses perquè entenguéssim tots els punts de vista, es va estroncar de sobte: des d’allavonces, quan l’avi trascolava l’actualitat els seus comentaris només traspuaven decepció, crides a tenir paciència i molta basarda al pressentir que se li estava acabant la corda perquè ja no atrapava els esdeveniments que sempre anaven un pas per endavant. És clar que li va tocar una tongada de peripècies difícils d’entomar per una persona enganxada a un concepte del bé i del mal tan simplificat com sever, basat exclusivament en el lliure pensament i en el respecte a l’ordre i a la disciplina. L’avi, realment ho acabà veient tot tan negre que se li va trastocar el seu ordre de valors, i la tendència a veure-ho tot sempre amb pragmatisme i de color de rosa, va degenerar a l’altre cantó i era com si al repassar els diaris vells només hi sàpigues trobar notícies negatives i pronòstics catastròfics. Influït per aquest cor agre, després d’haver rebut la carta del pastor i d’enterrar la tieta Úrsula, va decidir de trascantó i pel seu compte convidar, sobreposant-se als seus propis dubtes i pors, tota la família a una trobada com les d’abans, com si no haguessin passat tantes i tantes coses per entremig i no estiguéssim tan malavinguts. Ningú pogué fer-lo desdir d’aquesta caparrada que semblaven d’antuvi condemnada al fracàs.  
En total ens vàrem arreplegar una dotzena de colla, comptant el tiet Manolo i la seva canalla, gràcies a que l’avi es va rebaixar a prega’ls-hi-ho personalment. La tieta Teresita va haver de demanar festa als Costaferran aquell diumenge, però segons va vantar-se n’estaven tant d’ella que no li posarien pals a la roda, com així va ser, després de manar-li que deixés la teca pràcticament enllestida i a punt perquè la senyora només tingués d’escalfar-la, just abans d’asseure’s a taula. Una mica com nosaltres: la mare i l’àvia varen fer canalons de carn de pobre, picada a casa el dia abans, després d’arreglar-se amb la mestressa de cal Candido, per baixar-li les dues plates a gratinar al seu forn industrial. En prou feines hi cabíem tanta gent al menjador, i el pare va allargar la taula amb una porta vella i uns caixons, que també vàrem arreplegar de la botiga de sota de casa. Les quatre cadires que els faltaven, les vàrem manllevar als veïns del replà. L’àvia estava encantada com una lloca de tenir-nos tots a casa, i fins i tot l’oncle Joaquin, especialista en aixafar la guitarra, es va comportar com calia i va fer broma i tot amb la tieta Teresita.
En canvi, a l’avi el vaig trobar encarcarat i distant, com si tingués el cap a una altra banda. Ni la xerinola que es muntaren la canalla del tiet Manolo – una parelleta que no paraven un moment quiets, intentant engrescar en Rogelio perquè jugués amb ells al passadís, mentre aquest se’ls mirava com si fossin d’un altra planeta –, va distreure’l d’aquella basca que feia dies no es treia de sobre. Quan la mare va treure per postres una peça de fruita per a cadascun i un parell de pots plens de cafè de malta acabat de colar, que encara fumejava, l’avi va prendre la paraula enmig d’un silenci entre respectuós i aspectant.
Vaig notar que al recapitular totes les penúries que havien passat des que varen emigrar de l’Aragò cap a Catalunya, mesurava molt bé com ho deia, procurant no xafar cap ull de poll. Jo tota l’estona em mirava de reüll l’oncle Joaquin, per si algun dels comentaris de l’avi li tocava el voraviu i s’armava la de sant Quintin; però em va tranquil·litzar que ho entomés tot sense cap mal gest, com aquell que sent ploure. Se’l veia tan distés i estritllat que fins i tot es va servir cafè dues vegades, amb tota naturalitat. De fet, repeteixo, l’avi s’estava esforçant per a no trencar a ningú les oracions, especialment a l’hereu. Fou al arribar a la darrera part del discurset, quan la bassa d’oli es va començar a enterbolir. Exactament, en referir-se a la darrera carta rebuda, la que descobria on parava el cosí Víctor, vaig notar que agafava l’oncle a contrapeu i per la reacció que va tenir, vaig deduir que no li feia cap gràcia assabentar-se’n del seu contingut al mateix temps que tots nosaltres. No vull ni imaginar-me el rebombori que hagués armat si hagués sabut que es tractava d’un plat rescalfat, que n’havien fet un tast a totes les taules: - Redéu, pare, voleu dir que d’això no n’havíem de parlar primer vós i jo, en privat?  
- Tots els d’aquí som de la família i no estic pas esbombant res de dolent. Al contrari, després de donar-hi mil voltes, penso que qui sap si no ha estat la millor solució per aquell marrec, tal com han anat les coses després. Potser trigarem a veure’l o potser no el veurem mai més, vés a saber; però almenys ha acabat posant la banya al forat que volia.
- Ja m’explicareu, pare, com es menja tanta màniga ampla de cop i volta – va començar a perdre els estreps l’oncle  -, el nano porta penjada a l’esquena la llufa de desertor de l’exèrcit, i quan més temps passi més costarà de netejar aquesta llàntia, i a nosaltres d’espolsar-nos la vergonya de ser sospitosos d’haver-lo encobert.
- Doncs haurem d’aprendre a conviure-hi – li va replicar l’avi, més serè -, empassant-nos l’orgull si convé. Tampoc veig que sigui un crim el que ha fet, ni que aquesta diguem-ne taca que a tu t’amoïna tant s’hagi escampat tant com perquè hàgim d’abaixar el cap o amagar-nos sota terra. Tu saps prou bé quina era la vertadera il·lusió del teu fill i en quines condicions va anar-se’n a l’Àfrica, malgrat allò no estava fet per a ell, ni era el que desitjava. Hi va anar perquè se sentia atrapat en un carreró sense sortida, empès per no sentir-se comprès. Per la de tots, jo ja m’hi poso el primer. Ara, de retop i per carambola ha encarrilat la seva vida, més o menys tal com volia. Si no l’haguéssim pressionat tant, potser el tindríem tranquil a tocar de  casa, mentre que ara volta per qui sap on. Però hem d’acceptar-ho, va ser el nostre pecat i aquesta és la penitència: intentar superar-ho, perquè no ens queda més remei. Per això he volgut que estiguéssim junts com abans, per donar-nos suport mútuament. La família ha de servir de caliu i de refugi natural, quan les coses li van mal dades a algun dels seus membres.
- I la família em traurà de sobre les urpes d’aquell malparit que em reclama la dot que va pagar al vostre nét? Què voleu que li digui, després que ens ha deixat penjats com un descarat sense paraula? És un home desenganyat, ressentit i enrabiat amb tota la raó, capaç de fer qualsevol bestiesa. I jo, que em conec més del que no us penseu, puc acabar fent-ne una de grossa si em continua burxant... D’altra banda, hi han els militars pel mig que no paren de tocar-me el botet. Fins i tot m’aborden pel carrer o a la feina, fent-me preguntetes estúpides i posant-me en evidència davant tothom. Què els he de dir a partir d’ara: que sé el que sé, o que dormo a la figuera? Els he de mentir dient que  no en sabem res de res? Em sembla, pare, que ens la podem carregar molt fort si els amaguem l’existència d’aquesta carta.
- Déu te’n guardi de xerrar-los-hi! – s’hi va encarar l’àvia, com sempre la primera a plantar cara a l’oncle sense pèls a la llengua. Tot i ser conscient que la senyora Costaferran, de qui tant se’n refiava, l’havia deixat a l’estacada al dir-li que en qüestions de feina el seu marit li tenia prohibit ficar-s’hi, no va afluixar el to de veu. què vols ara, delatar al teu propi fill, per acabar-li de desgraciar la vida, si el trobem?
- No repapiegeu, mare! Ningú ha parlat de delacions. És tracta només de quedar bé amb la vianda al plat, per treure’ns aquesta merda de sobre. Tampoc no els servirà de res que els hi diguem, si tal com asseguren aquests putes de frares el tenen amagat. En canvi, nosaltres sí que descansarem més tranquils després de treure’ns de les mans la patata calenta, ja que amb els maleïts militars no s’hi pots pas jugar amb foc.
Era curiós, però cap del presents va interrompre la conversa, cada vegada més acalorada, entre l’oncle Joaquin i l’àvia. Era com si allò que es discutia no anés amb ningú més dels que enrondàvem la taula, inclòs jo mateix. Només en Rogelio s’encongia a la cadira cada vegada que parlava son pare, com si li vingués mal de ventre només de sentir-li la veu enrogallada i crispada. Aquella nova agafada de l’oncle amb els avis no li feia cap favor a la pobra criatura, però ningú se n’adonà del seu patiment.
L’oncle Joaquin, fidel a la seva fama de picallós, una vegada més va fugir d’estudi estripant les cartes, sense avenir-se a raons: - Vosaltres féu el que vulgueu, que jo ja tinc molt clar quin és el meu deure. Tard o d’hora, a comandància sabran que els he amagat l’ou i m’ho tindran en compte tota la vida, si és que no m’ho fan purgar abans a garrotades. No em dóna la gana que m’acusin d’encobridor, a més a més de tot el que he trascolat per culpa del cony de nano. De manera que ja sabeu com penso, i com que no ens entendríem pas encara que garléssim tota la tarda, val més que ho deixem córrer abans no ens enfilem per les parets.
De manera que així es va acabar la darrera iniciativa de l’avi per redimir-nos com a família. L’oncle Joaquin anava a la seva i havia perdut tot el respecte als avis des de feia temps. No teníem cap patrimoni material per repartir-nos, però això no impedia que tinguéssim el nostre particular hereu escampa, rebentant-se l’herència que l’avi li hagués agradat més deixar-nos: l’harmonia familiar. Segons que vàrem saber després, li va faltar temps per córrer a la caserna a xerrar-ho tot. Ens constava que ho va fer, perquè a mitja tarda de l’endemà van presentar-se a casa un caporal i dos soldats a requisar-nos la refotuda carta dels protestants. És evident que si no els hi hagués xafardejat algú, no podien anar tant a la posta. En una altra època, l’avi se l’hagués empassat, la carta, abans de donar-los-hi. Però aquell dia els hi va lliurar, sense escarafalls.
Amb aquell gest de rendició incondicional, em vaig adonar que l’avi s’havia tornat un home abatut i cansat, a qui la vida se li escolava del cos per una escletxa que ja ningú podria romballar. Va tardar just tres mesos a deixar-se esllanguir definitivament, i ho va fer sense donar feina ni maldecaps: un mati, quan l’àvia el va sacsejar per despertar-lo a l’hora de llevar-se per anar a treballar, ja no respirava. Al sentir els panxells de l’àvia, de seguida em vaig precipitar a l’alcova gran, tal com havia saltat del llit. Com que el cos de l’avi estava immòbil, gairebé de bocaterrosa, vaig ajudar-la a tombar-lo panxa enlaire. Recordo, com si fos ara, que em va impressionar l’expressió d’assossec i serenor que li havia quedat reflectida a la cara. El pare, que també va venir de seguida amb la mare al darrera, va intentar reanimar-lo, però no hi hagué res a fer. El doctor Fina ens va assegurar que havia mort mentre dormia, sense adonar-se’n, a primeres hores de la matinada.  
           








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada