12
Tot just acabada la guerra del catorze, inexplicablement
van començar a escassejar les subsistències. L’avi, que era qui ens posava com sempre
al corrent del què passava al món, encara que fos a misses dites, ens va venir
un dia, tot esverat: – A Barcelona s’ha
de fer cua a les fleques i no hi ha pa per tothom que en vol.
-
Segons m’ha dit la Siseta ,
d’això en tenen la culpa els acaparadors – va ficar-hi cullerada de seguida l’àvia.
Estic convençut que si li haguéssim fet explicar
què volia dir això d’acaparador, la pobra dona se n’hagués fet un garbuix. El
problema era que de l’encariment de la vida se’n parlava per tot arreu, i la
gent treballadora portava escrit a la cara el temor que les coses encara anessin
a pitjor. La tieta, empeltada de la mania de l’avi de farcir la seva cultura a
còpia de llegir diaris endarrerits i de segona mà, va acostumar-se a portar-nos
revistes d’alta societat que a la casa on servia llençaven a la bassa, quan havien
passat d’actualitat.
Confesso que al abeurar la curiositat pròpia de
l’adolescència en aquelles lectures caducades i rebregades, vaig aprendre una
lliçó que després m’ha servit de molt per estudiar la gent amb qui he hagut de
tractar per la meva feina: mentre els diaris que arreplegava l’avi tot ho
pintaven de color negre i tràgic, de les revistes que requisava la tieta se’n
desprenia un món ben diferent, quasi de somni de fades. Hi havia una llei de gent
diguem-ne guapa que es passava la vida entrant i sortint de casinos i de sales
de festes recarregades de marbre i de guarniments postissos; de fantàstics
centres d’esbarjo i d’instituts de bellesa o de music-halls espatarrants, plens
sempre a vessar de desvagats. A aquelles revistes, que fullejava com si fossin la
bíblia en vers i el compendi de totes les meravelles, la majoria de la gent que
hi sortia retratada pagava inclús per exhibir-s’hi i fer palès que era molt
rica i molt feliç, més rica i feliç que ningú. I t’adonaves, per força, que a
quatre passes de persones que només havien conegut privacions des que varen
néixer, n’hi havia d’altres que lluïen joies de proporcions escandaloses, anaven
en cotxes fabulosos i vestien roba pintoresca que, tot just estrenada ja no se
la posaven més i la llençaven al racó, perquè posar-se-la dues vegades la
mateixa roba no era considerat xic en aquell món de luxe on els rics tiraven de
beta sense aturador, com si la vida fos un carrousel de lluentons.
Potser a causa d’aquelles influències tan
contradictòries, al contrastar aquelles dues realitats vaig arribar a la
conclusió que els que podien pagar-se tants requisits i tot aquell luxe forassenyat,
no n’acabaven de xalar de la seva xamba l tot fins que no podien comparar el
seu dolç estar-se de braços plegats sense fer res, amb les febrades i mal
d’ossos que baldaven als que els hi mancava de tot. Estic per assegurar que a
cap altra societat com aquella de principis del segle vint, s’havia fet tan
palesa la crueltat de les diferències socials. És possible que sigui una
apreciació subjectiva, incerta i un poc interessada fins i tot, tenint en
compte els meus atàvics prejudicis de classe; però sempre vaig tenir la certesa
que l’avi no es passava de rosca quan assegurava que els rics només eren
feliços si tenien a la vora uns quants pobres a qui fer caritat.
L’avi, tanmateix, fou una persona extremadament
sensible i participativa a hora de debatre les reivindicacions dels
ferroviaris; però en canvi estava radicalment en contra de tota mena de
desordre tant en l’àmbit domèstic com en el social i la mera referència a la
paraula revolució li feia perdre l’oremus. Això no vol pas dir que estigués
disposat a parar sempre l’altra galta ni a empassar-se tot allò que li
manessin; el que succeïa, al meu parer, és que pertanyia a una generació que no
s’havia desempallegat del tot de la rebeca de criat, i en el fons creia que,
fatídicament, els de sota sempre acaben perden bous i esquelles quan s’esbatussen
amb els de dalt, encara que estiguin carregats de raó. I aquesta mena d’estat
d’ànim decantat cap al derrotisme i la
santa resignació per influencia generacional, ell l’havia adaptat a les seves
conveniències d’estar per casa i l’aplicava tant a l’obligació com a la devoció,
per dir-ho amb delicadesa. A la feina, no girava mai la cara ni es feia el
ronsa per res, i d’aquesta manera tenia content qui li pagava la setmanada i li
feia una magarrufa de tant en tant. En quan a la devoció, s’hi tenia d’esforçar
molt per creure en Déu, però tampoc no se’l volia posar en contra, per si de
cas era veritat que hi tenia de passar comptes algun dia.
Des que vàrem tornar de l’enterrament de la tieta
Úrsula, per fixar una data de referència, aquella manera tan seva
d’explicar-nos les coses perquè entenguéssim tots els punts de vista, es va
estroncar de sobte: des d’allavonces, quan l’avi trascolava l’actualitat els
seus comentaris només traspuaven decepció, crides a tenir paciència i molta basarda
al pressentir que se li estava acabant la corda perquè ja no atrapava els
esdeveniments que sempre anaven un pas per endavant. És clar que li va tocar
una tongada de peripècies difícils d’entomar per una persona enganxada a un
concepte del bé i del mal tan simplificat com sever, basat exclusivament en el lliure
pensament i en el respecte a l’ordre i a la disciplina. L’avi, realment ho acabà
veient tot tan negre que se li va trastocar el seu ordre de valors, i la tendència
a veure-ho tot sempre amb pragmatisme i de color de rosa, va degenerar a l’altre
cantó i era com si al repassar els diaris vells només hi sàpigues trobar
notícies negatives i pronòstics catastròfics. Influït per aquest cor agre, després
d’haver rebut la carta del pastor i d’enterrar la tieta Úrsula, va decidir de
trascantó i pel seu compte convidar, sobreposant-se als seus propis dubtes i
pors, tota la família a una trobada com les d’abans, com si no haguessin passat
tantes i tantes coses per entremig i no estiguéssim tan malavinguts. Ningú
pogué fer-lo desdir d’aquesta caparrada que semblaven d’antuvi condemnada al
fracàs.
En total ens vàrem arreplegar una dotzena de colla,
comptant el tiet Manolo i la seva canalla, gràcies a que l’avi es va rebaixar a
prega’ls-hi-ho personalment. La tieta Teresita va haver de demanar festa als Costaferran
aquell diumenge, però segons va vantar-se n’estaven tant d’ella que no li posarien
pals a la roda, com així va ser, després de manar-li que deixés la teca pràcticament
enllestida i a punt perquè la senyora només tingués d’escalfar-la, just abans
d’asseure’s a taula. Una mica com nosaltres: la mare i l’àvia varen fer
canalons de carn de pobre, picada a casa el dia abans, després d’arreglar-se
amb la mestressa de cal Candido, per baixar-li les dues plates a gratinar al
seu forn industrial. En prou feines hi cabíem tanta gent al menjador, i el pare
va allargar la taula amb una porta vella i uns caixons, que també vàrem arreplegar
de la botiga de sota de casa. Les quatre cadires que els faltaven, les vàrem manllevar
als veïns del replà. L’àvia estava encantada com una lloca de tenir-nos tots a
casa, i fins i tot l’oncle Joaquin, especialista en aixafar la guitarra, es va
comportar com calia i va fer broma i tot amb la tieta Teresita.
En canvi, a l’avi el vaig trobar encarcarat i
distant, com si tingués el cap a una altra banda. Ni la xerinola que es
muntaren la canalla del tiet Manolo – una parelleta que no paraven un moment
quiets, intentant engrescar en Rogelio perquè jugués amb ells al passadís,
mentre aquest se’ls mirava com si fossin d’un altra planeta –, va distreure’l
d’aquella basca que feia dies no es treia de sobre. Quan la mare va treure per
postres una peça de fruita per a cadascun i un parell de pots plens de cafè de
malta acabat de colar, que encara fumejava, l’avi va prendre la paraula enmig
d’un silenci entre respectuós i aspectant.
Vaig notar que al recapitular totes les penúries
que havien passat des que varen emigrar de l’Aragò cap a Catalunya, mesurava
molt bé com ho deia, procurant no xafar cap ull de poll. Jo tota l’estona em
mirava de reüll l’oncle Joaquin, per si algun dels comentaris de l’avi li tocava
el voraviu i s’armava la de sant Quintin; però em va tranquil·litzar que ho entomés
tot sense cap mal gest, com aquell que sent ploure. Se’l veia tan distés i
estritllat que fins i tot es va servir cafè dues vegades, amb tota naturalitat.
De fet, repeteixo, l’avi s’estava esforçant per a no trencar a ningú les oracions,
especialment a l’hereu. Fou al arribar a la darrera part del discurset, quan la
bassa d’oli es va començar a enterbolir. Exactament, en referir-se a la darrera
carta rebuda, la que descobria on parava el cosí Víctor, vaig notar que agafava
l’oncle a contrapeu i per la reacció que va tenir, vaig deduir que no li feia
cap gràcia assabentar-se’n del seu contingut al mateix temps que tots nosaltres.
No vull ni imaginar-me el rebombori que hagués armat si hagués sabut que es
tractava d’un plat rescalfat, que n’havien fet un tast a totes les taules: - Redéu, pare, voleu dir que d’això no n’havíem
de parlar primer vós i jo, en privat?
-
Tots els d’aquí som de la família i no estic pas esbombant res de dolent. Al contrari,
després de donar-hi mil voltes, penso que qui sap si no ha estat la millor
solució per aquell marrec, tal com han anat les coses després. Potser trigarem
a veure’l o potser no el veurem mai més, vés a saber; però almenys ha acabat
posant la banya al forat que volia.
-
Ja m’explicareu, pare, com es menja tanta màniga ampla de cop i volta – va començar a perdre els estreps l’oncle -, el
nano porta penjada a l’esquena la llufa de desertor de l’exèrcit, i quan més
temps passi més costarà de netejar aquesta llàntia, i a nosaltres d’espolsar-nos
la vergonya de ser sospitosos d’haver-lo encobert.
-
Doncs haurem d’aprendre a conviure-hi – li
va replicar l’avi, més serè -,
empassant-nos l’orgull si convé. Tampoc veig que sigui un crim el que ha fet,
ni que aquesta diguem-ne taca que a tu t’amoïna tant s’hagi escampat tant com
perquè hàgim d’abaixar el cap o amagar-nos sota terra. Tu saps prou bé quina
era la vertadera il·lusió del teu fill i en quines condicions va anar-se’n a
l’Àfrica, malgrat allò no estava fet per a ell, ni era el que desitjava. Hi va
anar perquè se sentia atrapat en un carreró sense sortida, empès per no
sentir-se comprès. Per la de tots, jo ja m’hi poso el primer. Ara, de retop i
per carambola ha encarrilat la seva vida, més o menys tal com volia. Si no l’haguéssim
pressionat tant, potser el tindríem tranquil a tocar de casa, mentre que ara volta per qui sap on. Però
hem d’acceptar-ho, va ser el nostre pecat i aquesta és la penitència: intentar superar-ho,
perquè no ens queda més remei. Per això he volgut que estiguéssim junts com
abans, per donar-nos suport mútuament. La família ha de servir de caliu i de
refugi natural, quan les coses li van mal dades a algun dels seus membres.
-
I la família em traurà de sobre les urpes d’aquell malparit que em reclama la
dot que va pagar al vostre nét? Què voleu que li digui, després que ens ha
deixat penjats com un descarat sense paraula? És un home desenganyat, ressentit
i enrabiat amb tota la raó, capaç de fer qualsevol bestiesa. I jo, que em conec
més del que no us penseu, puc acabar fent-ne una de grossa si em continua burxant...
D’altra banda, hi han els militars pel mig que no paren de tocar-me el botet.
Fins i tot m’aborden pel carrer o a la feina, fent-me preguntetes estúpides i
posant-me en evidència davant tothom. Què els he de dir a partir d’ara: que sé
el que sé, o que dormo a la figuera? Els he de mentir dient que no en sabem res de res? Em sembla, pare, que
ens la podem carregar molt fort si els amaguem l’existència d’aquesta carta.
-
Déu te’n guardi de xerrar-los-hi!
– s’hi va encarar l’àvia, com sempre la primera a plantar cara a l’oncle sense
pèls a la llengua. Tot i ser conscient que la senyora Costaferran, de qui tant
se’n refiava, l’havia deixat a l’estacada al dir-li que en qüestions de feina
el seu marit li tenia prohibit ficar-s’hi, no va afluixar el to de veu. – què vols ara, delatar al teu propi fill,
per acabar-li de desgraciar la vida, si el trobem?
-
No repapiegeu, mare! Ningú ha parlat de delacions. És tracta només de quedar bé
amb la vianda al plat, per treure’ns aquesta merda de sobre. Tampoc no els servirà
de res que els hi diguem, si tal com asseguren aquests putes de frares el tenen
amagat. En canvi, nosaltres sí que descansarem més tranquils després de
treure’ns de les mans la patata calenta, ja que amb els maleïts militars no s’hi
pots pas jugar amb foc.
Era curiós, però cap del presents va interrompre la
conversa, cada vegada més acalorada, entre l’oncle Joaquin i l’àvia. Era com si
allò que es discutia no anés amb ningú més dels que enrondàvem la taula, inclòs
jo mateix. Només en Rogelio s’encongia a la cadira cada vegada que parlava son
pare, com si li vingués mal de ventre només de sentir-li la veu enrogallada i crispada.
Aquella nova agafada de l’oncle amb els avis no li feia cap favor a la pobra
criatura, però ningú se n’adonà del seu patiment.
L’oncle Joaquin, fidel a la seva fama de picallós,
una vegada més va fugir d’estudi estripant les cartes, sense avenir-se a raons:
- Vosaltres féu el que vulgueu, que jo ja
tinc molt clar quin és el meu deure. Tard o d’hora, a comandància sabran que els
he amagat l’ou i m’ho tindran en compte tota la vida, si és que no m’ho fan
purgar abans a garrotades. No em dóna la gana que m’acusin d’encobridor, a més
a més de tot el que he trascolat per culpa del cony de nano. De manera que ja
sabeu com penso, i com que no ens entendríem pas encara que garléssim tota la
tarda, val més que ho deixem córrer abans no ens enfilem per les parets.
De manera que així es va acabar la darrera iniciativa
de l’avi per redimir-nos com a família. L’oncle Joaquin anava a la seva i havia
perdut tot el respecte als avis des de feia temps. No teníem cap patrimoni material
per repartir-nos, però això no impedia que tinguéssim el nostre particular hereu
escampa, rebentant-se l’herència que l’avi li hagués agradat més deixar-nos:
l’harmonia familiar. Segons que vàrem saber després, li va faltar temps per córrer
a la caserna a xerrar-ho tot. Ens constava que ho va fer, perquè a mitja tarda de
l’endemà van presentar-se a casa un caporal i dos soldats a requisar-nos la
refotuda carta dels protestants. És evident que si no els hi hagués xafardejat
algú, no podien anar tant a la posta. En una altra època, l’avi se l’hagués
empassat, la carta, abans de donar-los-hi. Però aquell dia els hi va lliurar,
sense escarafalls.
Amb aquell gest de rendició incondicional, em vaig
adonar que l’avi s’havia tornat un home abatut i cansat, a qui la vida se li
escolava del cos per una escletxa que ja ningú podria romballar. Va tardar just
tres mesos a deixar-se esllanguir definitivament, i ho va fer sense donar feina
ni maldecaps: un mati, quan l’àvia el va sacsejar per despertar-lo a l’hora de
llevar-se per anar a treballar, ja no respirava. Al sentir els panxells de
l’àvia, de seguida em vaig precipitar a l’alcova gran, tal com havia saltat del
llit. Com que el cos de l’avi estava immòbil, gairebé de bocaterrosa, vaig
ajudar-la a tombar-lo panxa enlaire. Recordo, com si fos ara, que em va
impressionar l’expressió d’assossec i serenor que li havia quedat reflectida a
la cara. El pare, que també va venir de seguida amb la mare al darrera, va
intentar reanimar-lo, però no hi hagué res a fer. El doctor Fina ens va
assegurar que havia mort mentre dormia, sense adonar-se’n, a primeres hores de la
matinada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada