QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS
RENTI ELS ULLS
1
Se
sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels
capellans de totes les parròquies de la ciutat, perquè el seu entreteniment
preferit consistia en no deixar-se perdre cap funeral. S’havia canviat al torn
de tarda a la impremta, de manera que tingués lliures els matins per repapar-se
en la seua ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes
temporades ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a
l’altra, seguint el fúnebre itinerari del dia que es planificava repassant les
esqueles del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la
seua impremta. A vegades no tenia més
remei que fer salat als funerals o escapolir-se abans de la darrera absolta per
tal d’arribar a temps a la següent cita a una altra parròquia, els dies que
tenia un repertori atapeït. De fet, en tenia prou observant una estona les
cares dels assistents, sobretot les de persones que representaven això que se’n
diu “el dol“, per satisfer el seu desig. Perquè no se li escapés cap detall,
solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més desapercebut
possible millor: per aquesta raó es vestia poc esverat i procurava no cridar
l’atenció en cap aspecte. Malgrat això, la seva reiterada presència en tants de
funerals havia d’acabar despertant per força la curiositat de més d’un enterramorts.
Inclús en alguna ocasió li feien palès que ja els fastiguejava, ignorant-lo
passant de llarg a l’hora de repartir els recordatoris per tocar-li el botet. I
algun de més decidit va deixar-li clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l
com un estaquirot fent la papallona en gairebé tots els enterrament. Però
l’home feia com si sentís ploure i mai protestava per moltes indirectes que li
deixessin anar. De manera que al final els de la funerària van acabar no
fent-li cas, com si ja formés part del decorat.
2
Tampoc
als de casa seua els hi havia dit re de què feia quan no era a la feina, perquè
estava convençut que la seva manera tan peculiar de passar l’estona ho
considerarien una raresa i la Berta, la germana gran amb qui compartia pis, no
estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins treure’n
l’entrellat d’aquella manera tan rara de matar les hores. L’home, que deuria
tenir uns cinquanta anys si no vaig mal fixat, de fet vivia rellogat a casa de
sa germana des que aquesta es va quedar vídua però cadascú se la mirava d’una
manera diferent aquesta relació de conveniència. L’home deia que va anar-se’n a
viure amb sa germana per fer-li companyia i donar-li un cop de mà amb els
cèntims perquè no arribés tan escurada de butxaca a final de mes, comptant
només amb una escarransida pensió de viduïtat. La Berta, en canvi, explicava
que havia recollit a casa el conco del seu germà petit cansada de veure’l
peregrinar de fonda en fonda, és a dir com aquell que fa una obra de caritat
però, sobretot, perquè estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que
venia de tant en tant a treure el nas per la casa i vetllar discretament
l’herència dels tiets, havia pronosticat que no trigarien gaire a tirar-se els
plats pel cap; però ja feia temps que es mantenia aquella relació i no semblava
pas que cap dels dos fes nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la
impremta els dies feiners es veien poc i pel que fa als festius l’un es passava
el matí al cementiri i l’altra a missa. Només la tarda dels diumenges la
passaven plegats a la sala d’estar: ella pendent de la televisió i ell aïllat
amb uns auriculars a l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa
més aviat se’n gastava poca a aquella casa, mai va sorgir el tema de seva
estranya afició necrològica, estalviant-se l’home d’explicar quin gust trobava
en els funerals i en els cementiris. Potser si n’hagués tingut l’oportunitat de
parlar-ne, tampoc no hauria sabut com posar-s’hi per explicar-ho i sobretot
perquè la Berta li entengués unes raons tan subtils i desguitarrades.
3
La
veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania
d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest, precisament, el motiu
de la seua fixació: anar a la recerca del drama, del moment més colpidor d’una
persona, de la pena i el desesper en estat pur. Quan una mare que enterrava un
fill es desfeia en plors i la tenien mig d’arrossegar perquè no caigués
abraonada damunt del taüt, a ell les llàgrimes li vessaven dels ulls com rius
desbordats, envaint-lo una sensació tan tremenda de felicitat que seria difícil
de fer-la comprendre als demès per molt que s’hi esforcés. Perquè ell
necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç; però el plor no li provocava
el sentiment ni la compassió que li sortia de l’ànima, sinó que era quelcom que
jo no sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que
sentien els altres. Quan més veia patir més aviat ell arribava al clímax de la
satisfacció complerta, de la felicitat total. Per plorar necessitava veure
plorar. Alguna vegada, molt poques la veritat sigui dita, que es va veure
obligat a donar explicacions de la seua pena als que sense coneix-se’l
s’esborronaven de veure’l tan desfet, va confessar-los: - Si no pogués plorar, seria home mort.
En qualsevol cas, el que no sabia ningú és que
la seva incontinència llagrimall no pretenia ni remotament donar suport a uns
familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un
difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es
tractava d’un acte fisiològic d’higiene personal com si diguéssim, que li era
tan imprescindible com respirar o orinar i que no podia provocar-se’l d’altra
manera que veient com plorava la gent del voltant. Així de senzill i d’estúpid,
si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar
d’una altra manera. Ara que us ho he contat, me n’esgarrifo i tot perquè ja us
ho ben asseguro que no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar
aquell home. Les llàgrimes d’aquell pobre pallús només eren en definitiva una
quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per
estabilitzar-se, a gust i tranquil; però no se li traspuava a la cara una
mínima ganyota de desconsol sincer que justifiqués tal devessall. Si no les
hagués pogut treure, qui sap si les llàgrimes l’haurien acabat ofegant
convertides en mocs espessos.
4
El problema
esdevingué quan l’home va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia
perquè es creia que posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera
sense haver après musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se
d’una malaltia pràcticament desconeguda pels metges, per fer-hi negoci. La cosa
va començar quan per casualitat a un enterramorts més espavilat que d’altres
empresaris del seu gremi cansats de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes
hores, se li va encendre la bombeta. Per què no aprofitar aquell pellingot
ploramiques per treure’n profit?
Quan li va proposar
el negoci, l’home se’l va treure de sobre tot ofès i fent-se el desmenjat. Però
després que s’hi passés rumiant tota la nit, li va semblar que prou que es
podia provar: al cap i a la fi només es tractava d’anar als funerals a plorar
“oficialment” en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de
l’enterramorts espavilat consistia en oferir un servei complementari als
familiars del difunt: el de ploraner. Ja n’hi havia precedents d’aquest ofici,
inclús la bíblia en parlava de colles de dones que acompanyaven les vetlles
dels cadàvers planyent i somicant per encàrrec. Però en el cas de l’home eren
figues d’un altre paner: l’exuberància dels seus llagrimalls el convertien en
un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i l’enterramorts
espavilat estava segur que si feien senes arrodoniria encara més la seva
pròspera empresa de serveis fúnebres ara que a cada cantonada li sortia
competència. L’home, doncs, després de rumiar-s’ho no va trobar cap disbarat
que a sobre de satisfer les seves necessitats fisiològiques li paguessin diners
per dedicar-se a allò que més plaer li donava. Tanmateix, no va considerar que
tingués de fer-ne cinc cèntims a la seva germana d’aquella feina extra,
comprometent-se sense donar-hi més voltes a
plorar a preu fet.
5
Però
no va durar gaire l’eufòria. Els clients més decidits a contractar aquell
servei complementari de la cerimònia funerària eren, francament, els familiars
d’un mort que no els venia gaire de gust
plorar en públic ni en privat i, per tant, no els hi feia res llogar les
llàgrimes d’un altre en un moment tan delicat com la vetlla i el funeral,
convençuts per l’enterramorts espavilat que mantenir les aparences d’un profund
desconsol feia senyor i persona endreçada en tots els sentits. L’enterramorts
que com podeu comprovar tenia nas pels negocis, a més a més ho brodava oferint
el ploraner com si no es tractés d’un servei sinó que l’home formaria part del
dol i ningú sabria que la seva pena tenia un preu i que les llàgrimes eren de
tramoia. Els familiars interessats en fer veure com se l’estimaven al difunt
també ho preferien així perquè no es notés tant la seva sequera ploranera en un
dia tan assenyalat.
Tot estava, doncs,
tan ben lligat i planificat fins al darrer detall que ningú es podia imaginar
que el projecte se n’anés en orris amb de Nadal a sant Esteve. I és que ni
l’enterramorts espavilat ni l’home aprofitat havien previst allò que era
indispensable perquè l’invent funcionés: algú tenia d’encebar les ganes de
plorar de l’home ploraner professional. L’home, ja us ho he dit des de bon
principi, no plorava si no veia plorar. Ell era incapaç de d’obrir l’aixeta de
les llàgrimes per si sol. Ni el seu cor ni el seu cervell donaven per tant. I
com que els que el llogaven era per estalviar-se de plorar les llàgrimes de
l’home el dia que es va estrenar es varen fer pregar i ni esforçant-se varen
aparèixer. Més ben dit, no hi va haver manera que plorés si algú no començava
primer a fer-ho. Al final, l’enterramorts espavilat va calcular que si tenia de
llogar un segon ploraner perquè l’engresqués, no li sortirien els números i per
tant la funció va tancar el mateix dia de l’estrena.
L’home, però,
continua prenent-se la medicina de plorar per controlar la seua malaltia
crònica, assistint a tants de funerals com els horaris a la feina li permeten.
De fet, ara a algun menys perquè l’enterramorts espavilat i escaldat pel negoci
fallit no li permet de posar els peus als funerals que ell organitza, i l’home
s’ha hagut de buscar la vida anant als pobles de la vora. Total, que si us hi
fixeu bé amagant-se pels racons de més d’una església o ara també als darrers
bancs de la capella laica dels propis tanatoris, durant els funerals potser hi
descobrireu l’home que plora perquè necessita plorar . No els hi pregunteu res,
tant se val. Si per cas la pluja de tardor ja li rentarà els ulls...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada