Follow by Email

dissabte, 6 d’octubre de 2018

EP GENT! BON CAP DE SETMANA TINGUEU I FINS DILLUNS


Avui us faré una confessió personal que als més parroquians del blog segur que no us vindrà de nou, perquè pràcticament dimecres passat deixava entreveure que em trobava tan baix de moral creativa que em plantejava tancar la paradeta definitivament. Prudentment, però, vaig optar per una treva de tres dies i prendre-m’ho amb calma, reemplaçant en aquest parèntesi terapèutic les reflexions per un relat – L’Àneu i jo –, que m’estimo molt i que comprovo amb satisfacció que a molts us ha encantat. La pausa jo també l’he aprofitat per fer els deures i fer net de romanços i teranyines, i ja us puc avançar que dilluns tornaré a posar-m’hi a escriure al blog com si res; no obstant això, crec que us mereixeu una explicació del meu procés de reflexió perquè els parroquians del blog ja sou una bona colla i sento que tinc amb vosaltres un deure de lleialtat i sinceritat. Tingueu en compte, per entendre'm, que escriure una reflexió diària des del 2011 - en principi cada dia i des de fa uns mesos sis cops a la setmana -, requereix un esforç, un estat d'ànim i una disciplina que amb quaranta anys s’entoma amb una mà a la galta però quan s’han tombat els setanta, ja costa una mica més.

Quan vaig encetar el blog, reconec que era feliç fent-ho perquè amb aquelles reflexions "netes de pols i de palla" em proposava explicar planerament, perquè tothom entengués amb mentalitat d’home de carrer com jo, posant-hi més sentit comú que retòrica a les explicacions, els esdeveniments quotidians tan polítics com socials d'actualitat. Però des de fa poc més d’un any aquest compromís ha esdevingut una càrrega més que no pas un plaer, a causa del desengany i frustració amb que he hagut de comentar i analitzar la política caòtica, utòpica i desguitarrada d'aquest país que ha desorientat sovint els ciutadans, abonant perillosament sentiments d’incertesa, de por o inclús de crispació, en sentir-se molta gent com és el meu cas bastant estafada en descobrir que enlloc d’un lideratge ferm i assenyat només hi havien consignes contradictòries o il•luminades que van ensorrar el futur de flors i violes que ens havien promès amb la declaració d'independència que va acabar sent un coitus interruptus. Referir-me a les continues crisis i picabaralles entre independentistes no m’ha fet feliç i menys haver-hi de reflexionar. Com tampoc m'alegra el dia posar en relleu cada dos per tres els espectacles esperpèntics i ridículs que s’han representat al nostre Parlament i, tanmateix, la poca cultura democràtica que palesa la majoria de la classe política i també una part de la judicatura, oblidant que l’essència de la democràcia es basa en el respecte que es mereixen tots els diputats no per qui són, sinó per la part de poble que representen. Recordo que fa quaranta anys reclamàvem respecte pels discursos del senador Xirinacs malgrat només recolzessin la seva acta un grapat de vots, i em pregunto com és que ara els mateixos que abans reivindicaven respecte ara no el concedeixen als seus adversaris polítics, representin els ciutadans que representin. Potser la crispació de la vida política es rebaixaria bastant, si s’imposés el respecte democràtic a les opinions dels altres, començant per escoltar-les.

En resum, que em sobren justificacions per plegar i dedicar-me senzillament a observar sense complicar-me la vida ficant-hi cullerada; però per coherència amb allò que us aconsello sempre de no deixar que cap pallús us espatlli el dia, no m’arronsaré i continuaré cada mati pujant la persiana del blog, mentre tingui delit i salut per fer-ho i els parroquians m’aguantin. En el ben entès que tindré sempre a mà un petricó de seny per si la sang se m’escalfa massa, escoltant o llegint segons quines ximpleries als polítics o a les patums mediàtiques, i em guardaré a la faixa un roc perquè ningú es pensi que em mamo el dit. I com que de motius per estar emprenyat en tinc tants com vosaltres, sempre que un gamarús de l’establishment em faci posar de mala llet per la seva conducta impròpia, sense perdre els estreps ni la bona educació prometo engegar-lo a pastar fang amb un somriure sorneguer a flor de llavis, perquè li quedi ben clar que encara quedem moltes persones que no volem sentir-nos súbdits babaus de cap rei ni ovelles domesticades de cap ramat, sinó que som ciutadans que reflexionem, tenim criteri propi i gens de por d’expressar-lo en llibertat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada