PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dilluns 15 de 2018)
- No em veuria pas amb
cor d’aventurar una resposta, no obstant m’atreviria a dir que ens sorprendria
saber-ho si es pogués esbrinar de veritat. El motiu d’aquesta reflexió d’avui
se m’acudí per casualitat després que una veu simpàtica em va fotre enlaire la
migdiada - l’hora maleïda de telefonades impertinents de tele-operadores que et
tempten amb les ofertes més inversemblants -, i quan ja estava a punt de
deixar-la amb la paraula a la boca perquè aprengués a no emprenyar en un moment
tan delicat, em va deixar parat amb la pregunta que menys m’esperava i que
possiblement mai se m’hagués acudit: “coneix algú que no hagi vist mai el mar?”
Confesso que em va descol•locar i que no vaig contestar com s’esqueia una
pregunta tan suggestiva i suposo que barrinant quina trampa hi havia al darrera
li vaig engaltar les meves sospites amb un cop baix: “Digui’m que em vol vendre
i no perdérem el temps ni vostè ni jo”. Em pensava que si li feia veure que no
em mamava el dit i que estava curat d’espants davant campanyes de màrqueting,
però no va anar com m’esperava. La veu simpàtica em va sorprendre per segona
vegada, en replicar-me: “resposta incorrecte, no té premi”. I tot seguit em va
penjar sense desvetllar-me de què anava la moguda i què coi m’havia perdut. He
fet córrer endebades la veu entre els coneguts per si algú altre havia rebut
una trucada semblant ningú sap de què li parlo. Fins i tot he acabat
desconfiant de si aquella trucada tan psicodèlica era real o és que no m’havia
desvetllat del tot de la migdiada.
Després
hi estat rumiant i la pregunta que no vaig saber respondre a la veu anònima,
m’ha desvetllat records reculats sobre quina va ser la meva relació amb el mar
i he descobert que la primera vegada que el vaig entreveure, de lluny, va ser
de nen acompanyant el meu oncle Tomàs a pescar a la desembocadura del riu vell
- el Fluvià – a sant Pere Pescador. Va ésser una entrellucada, que si voleu que
us sigui sincer, a penes em va fer efecte perquè estava més pendent dels peixos
que l’oncle posava al cistell. En canvi quan es pot dir que vaig batejar-me amb
aigua de mar fou de més gran, deuria tenir uns disset anys, quan en companyia
de tres companys d’institut vàrem anar a passar un xafogós dia de vacances a
Roses, venint de Figueres amb l’auto de la Sarfa. El descobriment del mar va
ser tan ple i em va omplir tant la mirada, que em va pujar al cap una mena
d’eufòria que em féu acceptar sense pensar-m’ho dues vegades l’aventura que em
van proposar els meus amics, tots dos una mica més granats que jo i en Marius,
segons deia ell, amb experiència marinera perquè cada estiu des de ben petit
els pares el portaven a la platja. L’aventura consistí en llogar un patí de
pedals i resseguint la costa arribar fins a la cala de Canyelles Petites; ens
tornàvem als pedals i el que no pedalava s’asseia a la carcassa de cara al sol.
L’aigua estava plana i la brisa era suau, de manera que la travessa va acabar
sense conseqüències desagradables, llevat d’una torradora de ca l’ample que la
mare va desinflamar-me a còpia d'aplicar-m'hi draps xops de vinagre per poder
dormir. Ara que faig memòria, m’adono del disbarat, de la imprudència que vàrem
fer aquell dia del meu bateig de mar, sobretot considerant que fora d’en Marius
cap dels altres dos intrèpids mariners teníem idea de nedar. Això sí, de mar
me’n vaig ben encaterinar i sempre que he pogut m’hi he anat a remullar.
El poeta
Vinyoli, que mantenia un amor platònic amb el mar, va escriure una cosa tan
profunda que cada vegada que la llegeixo m’inspira un sentiment nou i diferent:
“Ser vell de veritat vol dir saber estar sol / Estalvia’t gemecs i fes més
ample el mar...” Però quan se’m posa pell de gallina inevitablement cada vegada
que l’escolto, és amb aquella havanera que diu: “Vell pescador que se’n va anar
/ a viure molt lluny del seu mar, assentat al sol d’un vell carrer / cantava un
vell vals mariner... / Tenia barca, tenia rems, / tenia molta força a les mans
/ per anar a pescar, amb il•lusió / i veure el sol sortir a l’horitzó. / I, top
de cop, se li acostà un infant: / Digues-me tu que hi has estat, / com és
aquell el teu mar? / El mar és bo, el mar és blau, / el mar és calma i és
temporal...” Si mai sabeu d’algú molt vell que no hagi vist el mar, m’agradaria
d’acompanyar-li a veure’l i copsar la seva reacció davant l’espectacle i el seu
sentiment de felicitat. Em sembla que fora un d’aquells moments únics i tendres
que et fan creure que la vida val la pena de viure-la.
NOTA IMPORTANT: Si esteu interessats en
comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada
dia hi ha un interessant debat entre els parroquians del blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada