ELS ATEMPTATS DE COLLBAIX I ELS ESTIRABOTS D’AGUSTÍ COROMINES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 19 octubre de 2018)

- El pal que subjectava l'estelada de Collbaix, un  cim emblemàtic a tocar de Manresa que tinc el goig de veure des del balcó de casa estant, va tornar a aparèixer tombat dimecres. Uns desconeguts  diguem-ne vàndals, van forçar el pal i el van doblegar fins fer-lo caure malgrat el robust sòcol de  formigó que l'aguantava. És l'enèsima vegada que es repeteix una violació semblant d’un símbol  independentista, però l’estelada s’ha restituït sistemàticament i tossuda després de cada encamisada. El Centre Excursionista de la Comarca del Bages (CECB) és qui vetlla des de vés a saber quan de temps ençà, però molt abans de la moguda sobiranista, per mantenir alçada damunt d’aquest cim una senyera catalana que en un moment donat fou reemplaçada per l’estelada. Cada vegada que els diguem-ne vàndals la trinxaven i violentaven, com us deia, als pocs dies el CECB la restituïa. Pel maig d’enguany, a Collbaix es va atemptar dues vegades consecutives; la primera, es van limitar a tombar el pal però segurament emprenyats en veure que els excursionistes s’afanyaven a refer-se de la malifeta, no van trigar gens com gossos rabiosos a queixa-lar més fort: en efecte, van serrar el pal de la bandera arran de la base i destrossaren tot el que pogueren de l’entorn. Des d’aleshores, molta gent reaccionà indignada davant l’evidència que aquells atacs no eren una simple bretolada de quatre capsigranys i que potser ja era hora de deixar de fer el sòmines referint-se a aquells impresentables com a vàndals, denunciant d’una vegada les coses pel seu nom sense por ni tantes contemplacions. És a dir, denunciar que els autors dels atemptats eren d’aquella llei de persones tan dolentes que viuen només per fer mal i sembrar zitzània, i que no anaven lluny d’osques els que els classificaven entre fatxes i terroristes. Com us anava explicant, doncs, després d’un altra salvatjada a primers d’octubre, un centenar i escaig de voluntaris divendres passat, el dia del Pilar, atenent la crida del CECB van hissar amb l’orgull ferit, de nou l’estelada en condicions fent-la una mica menys accessible i vulnerable. Amb aquest propòsit pujaren al cim proveïts del material i les eines necessàries per bastir una base prou sòlida com per assentar-hi el nou pal de ferro on s’hi penjaria l’estelada, després d’encofrar-la de formigó perquè fos més resistent i dissuadís els galifardeus d’atacar-la. Però vet-aquí que aquells malxinats s’ho degueren prendre com un repte i al cap de cinc dies justos varen destrossar la il·lusió i l’esforç dels amics del CECB. En alguna llodriguera, però, les bestioles violadores ho degueren celebrar a la seva manera: conjurant-se per tornar a fer de les seves tan prompte com s’haguessin reparat els danys i una nova estelada tornés a voleiar. No m’agrada mai fer judicis d’intencions, però en el cas que ens ocupa juraria que les reiterades agressions, fetes amb nocturnitat i traïdoria, no poden considerar-se obra de quatre brètols arreplegats en una cantonada, sinó que son atemptats induïts i organitzats per gent carregada d’odi. M’agradaria saber - en el suposat cas que un dia s’enxampés els vàndals in fraganti o que algú de la seva mateixa colla els delatés, per por que de tan tibar la corda de la provocació aquesta es trenqués i algú pregués mal -, com qualificaria la fiscalia aquests atemptats contra la convivència i quin delicte imputaria als autors materials i als inductors, si es confirmessin les sospites que molta gent barrina. No em vull ni imaginar que la fiscalia o la policia hi traguessin importància als fets mentre ningú hagués pres mal, perquè demostrarien ésser uns incompetents ignorants en no saber que els càntirs de tant anar a la font es trenquen.

I per si no en tenia prou de raons per estar emprenyat, tampoc m’ha alegrat el dia assabentar-me de l’estirabot del professor universitari Agustí Colomines, un dels impulsors de la Crida Nacional per la República, cuita a Waterloo perquè com que érem pocs paris també l’àvia. En Coromines devia tenia la panxa regirada, tothom pot tenir un mal dia, per vomitar-ne una de tan grossa com aquesta: “en tots els processos cap a la independència hi ha hagut morts, però si decideixes que no en vols de morts, com passa a Catalunya, trigues més a aconseguir l’objectiu". No cal donar-hi moltes voltes per treure’n d’aquesta barbaritat una conclusió alarmant si algun il·luminat radical s’ho agafa al peu de la lletra: ... “ergo, per precipitar la independència uns quants cadàvers no anirien malament”. A la meva manera de veure, precisament un professor d'Història contemporània que aspira a dirigent polític hauria d’haver mesurat millor les seves paraules i no pas reblar-les una mica més en admetre que sense cap tipus de dubte des de l'independentisme es varen cometre moltes ingenuïtats, però vinculant-les a "aquest experiment tan català d'intentar fer una independència sense un sol mort". I per si no havia quedat clar, insistí: "de moment, en totes les independències del món hi ha hagut morts. En la nostra, hem decidit que no en volem. Si decideixes que no en vols, trigues més a aconseguir-ho i el procés és molt més llarg".  No crec que amb manifestacions com aquestes s’eixampli la base social independentista. Trobo més assenyades i de sentit comú les declaracions a la BBC del conseller Ernest Maragall remarcant que: “sense una majoria independentista d’almenys el 50%, internacionalment ningú ens farà cas”. Com que jo sóc dels que toco de peus a terra li compro a en Maragall el que ha dit i, per la mateixa raó, em saben greu les paraules temeràries d’en Coromines. I encara més, si es confirma el diu radio macuto que els CDR pensen muntar concentracions davant les seus del PDCAT i d’ERC perquè, en la seva opinió i suposo en la dels oracles àulics en que s’inspiren, s’hi amaguen molts de botiflers. D’aquesta manera no es contribuirà a la unitat ni a eixamplar la base social del sobiranisme, sincerament. I em sap molt, molt de greu.