Follow by Email

divendres, 12 d’octubre de 2018

MENTRE NO ES RESCABALIN DANYS I PERJUDICIS A LES VÍCTIMES, CAP DELICTE POT PRESCRIURE.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 12 de 2018)
- Em sembla imprescindible una revisió de les lleis amb el sentit comú suficient perquè es garanteixi la justícia i cap víctima s’hagi de mossegar els punys d’impotència, veient com els culpables se les campen la mar de tranquils i satisfets sense haver purgat les malifetes. Fa quatre dies vàrem conèixer perplexes la sentència sobre el cas de les criatures robades: el jutge declarà provat, sense cap mena de dubte, que el metge que s’asseia al banc dels acusats era responsable d’haver arrabassat un bebè dels braços de sa mare, per vendre-se’l a una família estèril però amb influències i diners de sobres per pagar el gust i les ganes per la criatura d’un altre. Però a continuació falla que es veu obligat a absoldre el fill de puta de metge – el qualificatiu és meu, no del jutge -, perquè el delicte havia prescrit. El jutge no en té cap culpa d’aquesta aberració jurídica, però en canvi sí que la tenen els legisladors que redactaren i permeten la vigència d’un codi penal més llepissós que una anguila. Per aquesta raó, em sembla que sense arribar a la contundència i radicalitat de la bíblica llei del talió, sí que s’hauria d’establir i fer respectar en el corpus legal espanyol un principi bàsic i sagrat: que amb independència de garantir que tothom tingui un judici just, cap delicte prescrigui mentre les víctimes estiguin vives fins que el culpable no hagi purgat amb escreix tot el mal causat.

I posats a fer, perquè l’administració de justícia a vegades no doni la impressió de ser una conya marinera, on els advocats hàbils en furgar en totes les escletxes, ambigüitats i imprevisions d’una lletra legal massa interpretable poden decantar la balança a favor dels interessos dels seus clients, sempre que es puguin pagar els seus serveis, penso que s’hauria de donar un bon repàs al reguitzell d’eximents, alguns agafats amb pinces, que es poden al•legar per rebaixar la pena. ¿Digueu-me com es menja que en casos d’homicidi o d’assassinat demostrat, el consum de droga o d’alcohol per part de l’acusat serveixi d’excusa i d’atenuant de la seva responsabilitat? Al meu parer, els únics eximents que podríem considerar justificats serien la defensa pròpia i sobretot el penediment espontani sincer i sentit; però per desgràcia, aquesta argumentació és la menys emprada pels advocats defensors ja que la praxis diària fa palès que els resulta més profitós al•legar, per exemple, alienació mental transitòria o trastorns psicològics de l'acusat en el moment de cometre el delicte. Em sembla raonable que un codi penal contempli certes garanties processals en benefici dels presumptes delinqüents, però a la meva manera de veure també s’hauria de tenir en compte la frustració de les víctimes quan, no per afany de venjança sinó per estricta necessitat de sentir-se rescabalats justament, es queden amb un pam de nas. ¿Com es deuen sentir els pares que han perdut fills a la carretera en un accident de circulació provocat per un conductor borratxo, drogat, potser inclús anant sense permís de conduir, que no rep el càstig que es mereix perquè, pobret, no sabia el que es feia sota els efectes dels estupefaents?

I no parlem dels acusats de delictes econòmics o de corrupció lucrativa, avui tan de moda? A part dels casos que prescriuen o es rovellen durant la feixuga i lenta tramitació dels expedients en uns jutjats carregats de feina endarrerida, em sembla que es poden comptar amb els dits d’una mà aquells casos en que els diners estafats, defraudats o embutxacats il•legítimament en funció de les diverses versions de la llei de l’embut, s’hagin tornat del tot. ¿Recordeu dos dels casos més característics, el de l’exdirector general de la Guardia Civil i el del banquer Mario Conde? El primer d'aquests paios va arreplegar comissions a mansalva de tots els proveïdors que prestaven tota classe de serveis a les casernes i el segon, entre d’altres estafes i manefleries va fer desaparèixer el fons de pensions dels empleats de Banesto. Si es que varen tornar alguna cosa del lladronici foren les engrunes i després de passar una curta temporada a la cangrí van passejar-se pel carrer lliures i sense fer palès cap penediment. El banquer, inclús va fundar un partit polític i va presentar-se a les eleccions donant lliçons d’honestedat. A partir d’aquests dos exemples féu memòria fins fa quatre dies i us adonareu de la magnitud de la tragèdia. Per posar ordre només cal voluntat per part de la classe política i que no escolti les veus de sirena dels lobbys que ja els hi està bé l'ambigüitat del codi penal per als seus negocis poc clars. Potser que ses senyories diputats i diputades enlloc de dedicar les sessions parlamentaries a representar xous vergonyants, a insultar-se o a fer pallassades, es cuidessin d’endreçar la barraca.

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians  del blog.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada