PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 11 de 2018)
- En un sentit o altre,
quan els polítics se’n recorden dels pensionistes malament rai: o be és que
s’acosten eleccions o bé necessiten que esvalotin al carrer per justificar que
partits i sindicats comparteixin foto fent-los aparentment costat per sortir
darrera la pancarta i sembli que serveixen per alguna cosa. Però la veritat és
que poques vegades, per no dir cap, els pensionistes n’han tirat cap tros a
l’olla de sortir al carrer a esgargamellar-se o d’afanar vots per a un partit,
refiant-se que compliran les seves promeses electorals. I es que quan els
polítics, inclús els més arrauxats, trempats i fins i tot honestos, toquen
poder inexplicablement es tornen pragmàtics, prudents i canvien el tarannà
social tan de pressa com les serps de pell. Qui sap si a còpia de desenganys i
aixecades de camisa els pensionistes han decidit finalment prendre el carrer
quan els hi rota i no quan els hi diuen, sense caminadors i a cara descoberta.
¿O potser no us ho cregueu que les convocatòries dels dilluns siguin
espontànies i netes de contaminació partidista? Vés a saber, sento que
contesten des del galliner! El cas és que després que els del Pacte de Toledo
estiguessin emmordassats com uns putes des de feia mesos, suposo que per ordre
de l’autoritat competent, en girar-se la truita a la Montcloa varen donar
senyals de vida acordant apujar les pensions d’ara endavant segons l’IPC. I
l’àulic Pedro Sánchez, des d’algun recés en la seva gira a l’altre cap del món,
va córrer a penjar-se la medalla assegurant que el seu govern assumiria sense
reserves aquesta decisió; però vet-aquí que les ministres responsables
d’Hisenda i de Seguretat Social quatre hores després li varen picar el crostó
puntualitzant que els del Pacte de Toledo ja podien cantar missa que el que
decidien només era una recomanació no vinculant. Tanmateix, des del FMI i de la
UE no s’ha trigat gaire a escoltar veus crítiques advertint que abans d’apujar
res primer s’ha de saber amb quins recursos es compta per fer-ho. I d’aquí
plora la criatura: que els polítics de seguida s’apunten a obrir la bossa, però
quan la troben buida i plena de teranyines enlloc de mirar d’omplir-la amb
imaginació productiva, realista i sostenible, prefereixen recórrer a solucions
fàcils com ara anar de manlleu engreixant un deute públic. I com que jo sóc un
malpensat suposo que remugant que ja pagarà el darrer que surti, quan tanqui la
porta.
Perquè, siguem sincers, ¿què han fet de positiu i realista els partits
polítics, inclosos els d’esquerres, quan han estat a la pomada per complir allò
que predicaven per guanyar-se la confiança i els vots del personal? Si tots
plegats no tinguéssim memòria de peix, potser recordaríem que va ésser un
govern socialista, el del senyor Zapatero, el primer en atrevir-se a congelar
les pensions, mentrestant tots els comparses que tenien pla a la taula del
Pacte de Toledo, que se sàpiga, varen mirar cap a una altre costat i es varen
fer el longuis a l’hora de posar fil a l’agulla per apedaçar un sistema ple de
forats amb les receptes de professionals de gent amb sentit comú . Sent tan
valents i actius, els polítics, quan es tractava d’escalfar el carrer per
aconseguir vots, els resultats històrics fan palès que es caguen a les calces
quan toca legislar una reforma que asseguri la sostenibilitat del sistema
públic de pensions, garantint-ne el seu finançament sense entrar en números
vermells. Ningú ha mogut fitxa seriosament al Pacte de Toledo, aquesta és la
veritat, sinó que tothom mira de cua d’ull al del costat, esperant que sigui
ell qui gosi posar el cascavell al gat o agafar el toro per les banyes, com us
agradi més la metàfora. Sabent que les prejubilacions són una sangonera
escandalosa que les patronals aplaudeixen perquè els ajuda a rebaixar
plantilles estalviant-se molèsties, ¿per què els sindicats no paren de
reclamar-les quan es negocia un ERO? I afegeixo encara més: ¿per què tota la
classe política, per interessos sovint inconfessables, fan veure que sent
ploure quan algú denuncia que no sempre el diferencial positiu entre ingressos
(cotitzacions) i despeses (pensions) s’ha ingressat al fons de reserva, sinó
que presumptament ha servit per tapar forats pressupostaris que no tenien res
que veure amb les pensions? I si no voleu caldo, tres tasses: ¿per què es varen
trobar diners per retornar generosament el patrimoni sindical confiscat per la
dictadura i cap veu sindical es va alçar en favor que el patrimoni en forma
d’excedents en cotitzacions des de 1961, es tornés també als pensionistes en
potència? A la meva manera de veure, no serà marejant la perdiu apedaçant-lo
com es consolidarà un sistema de pensions en fallida tècnica, sinó posant
sindicats, partits i patronals els dallonses sobre la taula on es prenen les
decisions de veritat i anant per feina. Els pensionistes que omplen carrers i
places de mitja Espanya cada dilluns com un clau, haurien de reflexionar en una
realitat inqüestionable: mentre els polítics no s’hi posin en serio a
treballar, tocant de peus a terra i no mentint, els pensionistes sempre seran
hostatges de les conveniències dels que tallin el bacallà.
NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en
comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada
dia hi ha un interessant debat entre els parroquians del blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada