PENSIONISTES TIPS DE SER OSTATGES DELS POLÍTICS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 11 de 2018)

- En un sentit o altre, quan els polítics se’n recorden dels pensionistes malament rai: o be és que s’acosten eleccions o bé necessiten que esvalotin al carrer per justificar que partits i sindicats comparteixin foto fent-los aparentment costat per sortir darrera la pancarta i sembli que serveixen per alguna cosa. Però la veritat és que poques vegades, per no dir cap, els pensionistes n’han tirat cap tros a l’olla de sortir al carrer a esgargamellar-se o d’afanar vots per a un partit, refiant-se que compliran les seves promeses electorals. I es que quan els polítics, inclús els més arrauxats, trempats i fins i tot honestos, toquen poder inexplicablement es tornen pragmàtics, prudents i canvien el tarannà social tan de pressa com les serps de pell. Qui sap si a còpia de desenganys i aixecades de camisa els pensionistes han decidit finalment prendre el carrer quan els hi rota i no quan els hi diuen, sense caminadors i a cara descoberta. ¿O potser no us ho cregueu que les convocatòries dels dilluns siguin espontànies i netes de contaminació partidista? Vés a saber, sento que contesten des del galliner! El cas és que després que els del Pacte de Toledo estiguessin emmordassats com uns putes des de feia mesos, suposo que per ordre de l’autoritat competent, en girar-se la truita a la Montcloa varen donar senyals de vida acordant apujar les pensions d’ara endavant segons l’IPC. I l’àulic Pedro Sánchez, des d’algun recés en la seva gira a l’altre cap del món, va córrer a penjar-se la medalla assegurant que el seu govern assumiria sense reserves aquesta decisió; però vet-aquí que les ministres responsables d’Hisenda i de Seguretat Social quatre hores després li varen picar el crostó puntualitzant que els del Pacte de Toledo ja podien cantar missa que el que decidien només era una recomanació no vinculant. Tanmateix, des del FMI i de la UE no s’ha trigat gaire a escoltar veus crítiques advertint que abans d’apujar res primer s’ha de saber amb quins recursos es compta per fer-ho. I d’aquí plora la criatura: que els polítics de seguida s’apunten a obrir la bossa, però quan la troben buida i plena de teranyines enlloc de mirar d’omplir-la amb imaginació productiva, realista i sostenible, prefereixen recórrer a solucions fàcils com ara anar de manlleu engreixant un deute públic. I com que jo sóc un malpensat suposo que remugant que ja pagarà el darrer que surti, quan tanqui la porta.

Perquè, siguem sincers, ¿què han fet de positiu i realista els partits polítics, inclosos els d’esquerres, quan han estat a la pomada per complir allò que predicaven per guanyar-se la confiança i els vots del personal? Si tots plegats no tinguéssim memòria de peix, potser recordaríem que va ésser un govern socialista, el del senyor Zapatero, el primer en atrevir-se a congelar les pensions, mentrestant tots els comparses que tenien pla a la taula del Pacte de Toledo, que se sàpiga, varen mirar cap a una altre costat i es varen fer el longuis a l’hora de posar fil a l’agulla per apedaçar un sistema ple de forats amb les receptes de professionals de gent amb sentit comú . Sent tan valents i actius, els polítics, quan es tractava d’escalfar el carrer per aconseguir vots, els resultats històrics fan palès que es caguen a les calces quan toca legislar una reforma que asseguri la sostenibilitat del sistema públic de pensions, garantint-ne el seu finançament sense entrar en números vermells. Ningú ha mogut fitxa seriosament al Pacte de Toledo, aquesta és la veritat, sinó que tothom mira de cua d’ull al del costat, esperant que sigui ell qui gosi posar el cascavell al gat o agafar el toro per les banyes, com us agradi més la metàfora. Sabent que les prejubilacions són una sangonera escandalosa que les patronals aplaudeixen perquè els ajuda a rebaixar plantilles estalviant-se molèsties, ¿per què els sindicats no paren de reclamar-les quan es negocia un ERO? I afegeixo encara més: ¿per què tota la classe política, per interessos sovint inconfessables, fan veure que sent ploure quan algú denuncia que no sempre el diferencial positiu entre ingressos (cotitzacions) i despeses (pensions) s’ha ingressat al fons de reserva, sinó que presumptament ha servit per tapar forats pressupostaris que no tenien res que veure amb les pensions? I si no voleu caldo, tres tasses: ¿per què es varen trobar diners per retornar generosament el patrimoni sindical confiscat per la dictadura i cap veu sindical es va alçar en favor que el patrimoni en forma d’excedents en cotitzacions des de 1961, es tornés també als pensionistes en potència? A la meva manera de veure, no serà marejant la perdiu apedaçant-lo com es consolidarà un sistema de pensions en fallida tècnica, sinó posant sindicats, partits i patronals els dallonses sobre la taula on es prenen les decisions de veritat i anant per feina. Els pensionistes que omplen carrers i places de mitja Espanya cada dilluns com un clau, haurien de reflexionar en una realitat inqüestionable: mentre els polítics no s’hi posin en serio a treballar, tocant de peus a terra i no mentint, els pensionistes sempre seran hostatges de les conveniències dels que tallin el bacallà. 

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians  del blog.