Follow by Email

dimecres, 24 d’octubre de 2018

MISTERIS, EMBOLICS I UN POSSIBLE DESLLORIGADOR


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 24 octubre de 2018)
- En Khashogui era un periodista saudita crític amb l’establishment de Riad, que no queia bé sobretot al príncep Bin Salman perquè ficava el nas on no devia i, també, perquè cada dia estava més involucrat amb l’islamisme proper als germans musulmans i, també, perquè era inseparable d’un palestí que havia estat director d’Al-Jazira la cadena de televisió qatariana més odiada per Aràbia Saudita. Amb tots aquests antecedents i les evidències de radicalització que feia palès el seu darrer article a The Washington Post – es desfeia en elogis de la primavera àrab i demanava a Riad que legalitzés l’islamisme polític -, tenia tots els números perquè li fessin una cara nova. No obstant el seu perfil ideològic no coincidia precisament amb el l’estereotip democràtic occidental, era honest amb les seves conviccions i això i el fet de viure a Istanbul el feien sentir-se segur i protegit de les influències saudites. Però en el seu ofici, sobretot quan s’han fet tants enemics poderosos no es pot abaixar mai la guàrdia i s’ha de viure sempre desconfiant inclús de la camisa que es porta. Potser sí que la sabia i tenia apresa la lliçó, però va flaquejar per una raó tan humana com sentimental: va entrar al consolat saudita d’Istanbul per recollir un document que necessitava per casar-se amb la seva novia turca, una seguidora política del president Erdogan que vés a saber quin paper hi ha jugat en l’embolic. Però ell mateix es va ficar refiat de potes a la ratonera que li tenien parada els serveis d’espionatge de Bin Salman. Què li va passar allà dintre és un misteri, els rumors més creïbles diuen que va rebre una bona pallissa abans d’esquarterar-lo – de l’equip executor de la sentència en formava part un metge forense – i fer-lo fondre, mentre que la versió oficial saudita afirma que el periodista es va embolicar en una baralla que va acabar mort. El que escama és que en cap de les dues versions es diu què se n’ha fet del cos.

Coincideix aquest misteri, amb un altre, no menys sospitós i rocambolesc: la desaparició del senyor Meng Hongwei, president d’Interpol, l’organització internacional que coordina les policies criminals de tot el món. Aquest home tan poderós i se suposa cuirassat de protecció personal, va marxar des de París cap a Xina, el seu país natal, el passat 29 de setembre, però des que va posar els peus a Pequin s’ha fos com un bolado. Després de quasi un mes de no donar senyals de vida les democràtiques autoritats xineses no han contestat els requeriments dels investigadors francesos, preocupats per saber on para l’alt càrrec policial que, per cert, va dimitir com a president d’Interpol només baixar de l’avió a l’aeroport de Pequin. Com el periodista saudita, doncs, se sap com i quan va ficar-se a la gola del llop però ningú sap què se n’ha fet. L’única pista mig fiable, si deixem de banda la part especulativa, l’ha donat el diari independent Sout China Morning Post, que s’edita a Hong Kong, i creu saber que el desaparegut “està sota investigació disciplinària per part de les autoritats xineses, en un lloc indeterminat”. Però tant aquesta versió apòcrifa com el silenci oficial no fan el pes a la dona del dirigent d’Interpol que des de París, no s’està de senyalar el govern xinés culpable de persecució política i de sospitar que el seu marit està més mort que els morts del cementiri.

A la meva manera de veure, aquests dos misteris que no són excepcionals en la tèrbola història de les clavegueres polítiques existents a tots els països més o menys descaradament - en nom de la democràcia o de la dictadura - obren interrogants preocupants i algunes vegades fins i tot esperpèntics. Per exemple, ¿com es menja que un polític com Erdogan, que ha fet desaparèixer centenars de ciutadans turcs, entre ells molts de periodistes crítics com el saudita amb la seva forma de governar, fotent-se’n dels drets humans i de totes les convencions internacionals en negar-se a donar explicacions de les purgues polítiques, ara sigui qui demani justícia i transparència a Riad i a tothom li estigui bé aquest fastigós sarcasme? ¿Per què del cas Khashoggi se’n parla tant i aixeca tanta polseguera mediàtica a occident i, en canvi, la sort d’en Hongwei sembla que preocupa a poca gent? ¿És que potser aquesta entelèquia que se’n diu la comunitat internacional s’atreveix més a bordar l’Aràbia Saudita que a  Xina?  ¿Com s’explica que Trump busqui la manera de quedar bé amb la vianda al plat amb Riad, disculpant fins i tot la feina bruta del nou líder emergent saudita Bin Salman, oblidant que qui va ordenar ensorrar les torres bessones va ser un influent ciutadà també saudita, Bin Laden, i que amb diners àrabs es van finançar més o menys de sotamà les activitats terroristes d’Al-kaida? Ara, la pregunta del milió per a nosaltres, és com trampejarà Espanya el boicot a la venda d’armes a Aràbia Saudita que l’UE recomana amb els seus interessos econòmics històricament foscos? Haurà de fer molts d’equilibris dialèctics el malabarista Pedro Sánchez perquè ens empassem la roda de moli. Però, vet-aquí, que a mi se m’acut una solució per matar d’un tret dos pardals: el conflicte català i el manteniment dels llocs de treball a les fàbriques d’armament i a les drassanes de Cadis. Que concedeixi la independència a Catalunya amb el compromís que aquesta nova república, com que haurà d’abastir-se de material per a la seva defensa, es subrogui dels contractes d’armes i corbetes subscrits amb els saudites, descomptant les comissions de la Corina i de l’emèrit. Que s’ho pensi el president Sánchez, no li cobraré res per aquest desllorigador. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada