PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dimecres 24 octubre de 2018)
- En Khashogui era un periodista saudita
crític amb l’establishment de Riad, que no queia bé sobretot al príncep Bin
Salman perquè ficava el nas on no devia i, també, perquè cada dia estava més
involucrat amb l’islamisme proper als germans musulmans i, també, perquè era
inseparable d’un palestí que havia estat director d’Al-Jazira la cadena de
televisió qatariana més odiada per Aràbia Saudita. Amb tots aquests antecedents
i les evidències de radicalització que feia palès el seu darrer article a The
Washington Post – es desfeia en elogis de la primavera àrab i demanava a Riad
que legalitzés l’islamisme polític -, tenia tots els números perquè li fessin
una cara nova. No obstant el seu perfil ideològic no coincidia precisament amb
el l’estereotip democràtic occidental, era honest amb les seves conviccions i
això i el fet de viure a Istanbul el feien sentir-se segur i protegit de les
influències saudites. Però en el seu ofici, sobretot quan s’han fet tants enemics
poderosos no es pot abaixar mai la guàrdia i s’ha de viure sempre desconfiant inclús
de la camisa que es porta. Potser sí que la sabia i tenia apresa la lliçó, però
va flaquejar per una raó tan humana com sentimental: va entrar al consolat saudita
d’Istanbul per recollir un document que necessitava per casar-se amb la seva
novia turca, una seguidora política del president Erdogan que vés a saber quin
paper hi ha jugat en l’embolic. Però ell mateix es va ficar refiat de potes a
la ratonera que li tenien parada els serveis d’espionatge de Bin Salman. Què li
va passar allà dintre és un misteri, els rumors més creïbles diuen que va rebre
una bona pallissa abans d’esquarterar-lo – de l’equip executor de la sentència
en formava part un metge forense – i fer-lo fondre, mentre que la versió
oficial saudita afirma que el periodista es va embolicar en una baralla que va
acabar mort. El que escama és que en cap de les dues versions es diu què se n’ha
fet del cos.
Coincideix
aquest misteri, amb un altre, no menys sospitós i rocambolesc: la desaparició
del senyor Meng Hongwei, president d’Interpol, l’organització internacional que
coordina les policies criminals de tot el món. Aquest home tan poderós i se
suposa cuirassat de protecció personal, va marxar des de París cap a Xina, el
seu país natal, el passat 29 de setembre, però des que va posar els peus a
Pequin s’ha fos com un bolado. Després de quasi un mes de no donar senyals de
vida les democràtiques autoritats xineses no han contestat els requeriments
dels investigadors francesos, preocupats per saber on para l’alt càrrec
policial que, per cert, va dimitir com a president d’Interpol només baixar de
l’avió a l’aeroport de Pequin. Com el periodista saudita, doncs, se sap com i
quan va ficar-se a la gola del llop però ningú sap què se n’ha fet. L’única
pista mig fiable, si deixem de banda la part especulativa, l’ha donat el diari
independent Sout China Morning Post, que s’edita a Hong Kong, i creu saber que
el desaparegut “està sota investigació disciplinària per part de les autoritats
xineses, en un lloc indeterminat”. Però tant aquesta versió apòcrifa com el
silenci oficial no fan el pes a la dona del dirigent d’Interpol que des de París,
no s’està de senyalar el govern xinés culpable de persecució política i de sospitar
que el seu marit està més mort que els morts del cementiri.
A la meva
manera de veure, aquests dos misteris que no són excepcionals en la tèrbola
història de les clavegueres polítiques existents a tots els països més o menys
descaradament - en nom de la democràcia o de la dictadura - obren interrogants
preocupants i algunes vegades fins i tot esperpèntics. Per exemple, ¿com es menja
que un polític com Erdogan, que ha fet desaparèixer centenars de ciutadans
turcs, entre ells molts de periodistes crítics com el saudita amb la seva forma
de governar, fotent-se’n dels drets humans i de totes les convencions internacionals
en negar-se a donar explicacions de les purgues polítiques, ara sigui qui
demani justícia i transparència a Riad i a tothom li estigui bé aquest fastigós
sarcasme? ¿Per què del cas Khashoggi se’n parla tant i aixeca tanta polseguera
mediàtica a occident i, en canvi, la sort d’en Hongwei sembla que preocupa a
poca gent? ¿És que potser aquesta entelèquia que se’n diu la comunitat internacional
s’atreveix més a bordar l’Aràbia Saudita que a Xina?
¿Com s’explica que Trump busqui la manera de quedar bé amb la vianda al
plat amb Riad, disculpant fins i tot la feina bruta del nou líder emergent
saudita Bin Salman, oblidant que qui va ordenar ensorrar les torres bessones va
ser un influent ciutadà també saudita, Bin Laden, i que amb diners àrabs es van
finançar més o menys de sotamà les activitats terroristes d’Al-kaida? Ara, la
pregunta del milió per a nosaltres, és com trampejarà Espanya el boicot a la
venda d’armes a Aràbia Saudita que l’UE recomana amb els seus interessos econòmics
històricament foscos? Haurà de fer molts d’equilibris dialèctics el malabarista
Pedro Sánchez perquè ens empassem la roda de moli. Però, vet-aquí, que a mi se
m’acut una solució per matar d’un tret dos pardals: el conflicte català i el manteniment
dels llocs de treball a les fàbriques d’armament i a les drassanes de Cadis. Que
concedeixi la independència a Catalunya amb el compromís que aquesta nova república,
com que haurà d’abastir-se de material per a la seva defensa, es subrogui dels
contractes d’armes i corbetes subscrits amb els saudites, descomptant les comissions
de la Corina i de l’emèrit. Que s’ho pensi el president Sánchez, no li cobraré
res per aquest desllorigador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada