Follow by Email

dimecres, 17 d’octubre de 2018

DEMOCRÀCIA TOSSUDA, PACÍFICA I RESPONSABLE


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 17 de 2018)
- Ahir una gentada de milers de persones va omplir plaça Catalunya, les places d’altres ciutats i es va concentrar davant les presons on estan reclosos el polítics presos. Uns presos que malgrat els de Madrid no volen que se’ls hi digui polítics, la veritat és que si estan a la presó és precisament perquè són polítics, ja que si fossin delinqüents comuns, corruptes o defraudadors fiscals ja estarien gambant pel carrer en comptes de purgar preventivament un presumpte delicte ni jutjat ni sentenciat. No m’importa gens discutir quants eren els que van concentrar-se, feien patxoca i amb això ja en tinc prou perquè em consta que els de Madrid que no volen que sigui dit que a Espanya hi ha presos polítics, aquestes mogudes de constant gent al carrer els posen cada vegada més nerviosos, encara que ho dissimulin fent veure que són quatre i el cabo arrossegats pel coll pels sediciosos separatistes. El que passa és que a còpia de tantes concentracions s’han començat a adonar que aquesta gent que es mobilitza no es mou per consignes sinó per sentiments i conviccions. I contra una revolta sentimental es senten indefensos, desentrenats  i no saben pas com respondre-hi. Ho varen provar a a brava estomacant la gent que volia votar l’1-O i no se’n sortiren pas, precisament perquè en aquelles cues davant els col•legis electorals improvisats no hi havia cossos anònims sinò ciutadans demòcrates carregats de tenacitat, paciència, tranquil•litat i sacs de no bel•ligerància.

Però cal que no s'equivoquin a Madrid. A part d’un sentiment de dignitat ferida també la rabia ahir va mobilitzar tanta gent, ràbia perquè feia just un any que dos estimats dirigents d’aquella societat civil catalana que s'habia manifestat per centenars de milers, pacíficament i carregada d’estoïcisme, setembre darrere setembre, per reclamar el dret a decidir en un referèndum d’autodeterminació, estaven engarjolats perquè els poders executiu i judicial de l’Estat, conxorxats a l’empara de la Corona, els volien escarmentar perquè els hi fa basca i no comprenen que la gent d’un territori tan ric i emprenedor com Catalunya n’estigués tan tipa de sentir-se menystinguda , cornuda i espremuda que estava disposada a demanar el divorci, sempre que la majoria dels ciutadans del territori hi estiguessin d’acord. Al sentiment de ràbia s’hi afegia, tanmateix, el d’impotència en preguntar-se sense obtenir resposta, en nom de quina democràcia des de Madrid van posar escandalosos pals a la roda perquè fracassés l’intent dels catalans de recontar-se amb totes les garanties democràtiques - quants sobiranistes, quants unionistes -, per sortir de dubtes d’una punyetera vegada de l'atzucac polític. Aquest assaig de referèndum de l'1-O, reeixit malgrat totes les travetes, fou aprovat per una majoria parlamentària absoluta i legítima i, insisteixo, malgrat l’Estat fes tots els possibles per impedir-lo aplicant la força bruta o la dissuasió legal en base a interpretacions interessades de la Constitució, es recordarà per la història com un exemple èpic de democràcia directa de la societat civil organitzada. Per aquesta raó, ahir des de Lledoners i de les altres presons la gent que anava a fer companyia simbòlica als polítics presos es preguntava amb tota la raó: ¿en nom de quina versió de la democràcia justifica l’Estat el processament dels seus dirigents polítics, si no varen fer res més que complir amb el mandat rebut del poble a les urnes? I jo encara hi afegiria: ¿en què es basen els capsigranys unionistes – atiats per histèrics com Casado, Ribera i alguns fills de Vox -, per titllar de bens els ciutadans que donant exemple de comportament cívic per defensar amb dignitat les seves conviccions es mereixien respecte, enlloc d’una escopinada i d’insultar-los tractant-los de ramat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada