RELATS DES DEL FONS D’ARMARI (Dijous 4 Octubre 2018)

L’ÀNEU I JO (Narració inèdita)

2

La mosca del dubte encebat maquiavèl·licament per en Sendo, va estar a punt de pujar-me al nas durant una excursió que no oblidaré mai, per anys que visqui. La meva intenció era fer-li una gràcia al meu soci, en Manel, que era un aficionat a la muntanya, en especial qualsevol racó dels Pirineus, i cada dos per tres es planyia de que tot sol no s’atrevia a fer una travessa guapa, d’aquelles amb cara i ulls. Pensant que li devia més d’un favor i que ens mereixíem una recompensa per com ens aveníem a la feina, a part de que seria una experiència inoblidable per a l’Àneu, d’aquelles que deixen un bon record de per vida, vaig proposar en Manel de fer-li de guia en una travessa per la ruta del Gavarnie, tranquil·litzant-lo en quan a l’aparent dificultat de l’empresa afegint que també ens hi acompanyarien la meva xicota i el seu cap a la feina, un xicot que tenia experiència com alpinista. Llàstima que la iniciativa, com comprovareu després que us ho expliqui amb detall, acabés com el rosari de l’aurora per culpa del mal temps i d’una enganxada amb en Sendo que, tal com ja he us he dit abans, va estar a punt de costar-me la perdició capficat com estava amb aquell mal xinat.

Aprofitant un llarg pont de quatre dies, de dissabte a dimarts perquè sant Josep queia aquell any en dilluns, el divendres a quarts de tres just després d’haver dinat amb un embut i després de donar la darrera ullada a la motxilla i a l’equip ens trobàrem tots tres – jo, en Sendo i l’Àneu – a punt de que ens passessin a recollir en Manel i la seva parella, la Joana. Només una mica en Sendo en Manel mig i mig i jo teníem alguna experiència en escalades, mentre que la resta de la colla per dir-ho d’alguna manera no passaven de ser uns discrets aficionats dominicals a triscar per muntanyes sense massa complicacions.

A bord del flamant R-10 d’en Manel - del meu atrotinat dos cavalls no me’n refiava per anar tan lluny -, vàrem sortir brunzent cap a Bielsa, ja que el túnel tancava a les deu del vespre i no volia malaguanyar ni un sol minut de les vacances acabades d’encetar si volia assolir tots els objectius que els havia proposat d’acord amb l’exigent full de ruta engiponat amb tota la il·lusió del món, posant-hi els cinc sentits. Ens esperaven, doncs, vuit dies farcits d’aventura després que havíem allargat el pont natural amb quatre dies més de torna a compte de les vacances d’estiu. Jo era el primer interessat en que tot anés com una seda perquè era qui m’havia cuidat de lligar tots els melics i, a part de fer-li passar el desig de muntanya al soci, em proposava que l’Àneu quedés tan impressionada com em va passar a mi quan per primera vegada vaig descobrir els Pirineus, en tot el seu esplendor. S’esqueia que hi anàvem els primers dies de primavera, després d’un hivern no massa sever raó per la qual res feia pensar en cap putada climatològica.

Però vet-aquí que tot just ataüllar els primers pics, des de Bielsa estant ens sorprengué un temporal de pluja i vent que no entrava en els meus càlculs ni tampoc en els dels meteoròlegs  però un cop traspassada la frontera un xic més avall de l’Aranyonet vam veure’ns obligats a fer una parada i fonda tècnica no prevista, per posar-nos a aixopluc en el primer alberg amb que vàrem ensopegar i que en condicions normals haguéssim passat de llarg, ja que el meu pla un cop arribats a Gavarnie aquell mateix vespre consistia en fer nit a la cabanya de la Païlla i, des d’allà, enfilar-nos camí dels Astazus per resseguir després la resta de cims de l’anomenat circ de Gavarnie fins que ens fessin figa les cames. És a dir: pensava començar la travessa pujant el primer dels Astazus dissabte, prosseguint després cap el segon pic i després fins a la torre del Marboré, tornant a Gavarnie sense presses a través de la colossal bretxa de Roland. Un cop assolida aquesta primera etapa del pla, si ens quedava temps i bleix esperava engrescar-los a fer una visita de cortesia als Vignemals. Potser no m’escau dir-ho, però els hi havia muntat una travessa de traca i mocador per llepar-s’hi els dits, vaja.

No obstant tenir-ho tot tan ben lligat i escandallat sobre el paper era conscient com corresponia a un gat vell de l’alpinisme com era jo, que a la muntanya les capritxades i rebequeries del temps sempre són les tenen la darrera paraula; però sense ni imaginar-me que les coses ens poguessin anar de tan mal borràs. En efecte: no se m’havia acudit que tot just d’arribar a Gavarnie - amb un dia de marrada, no ho oblideu -, ens trobaríem que les perspectives d’escalar no eren ni de bon tros per tirar coets; i per arrodonir el desengany els meteoròlegs no es posaven d’acord en pronosticar quelcom tan simple com quan el temps plegaria de fer el ruc. Malgrat que segons el calendari ja era primavera allà dalt l’hivern no estava pas per camàndules i no tenia intenció de deixar-se cantar les absoltes, mentre tingués geni i energia per a no resignar-se al trist paper d’estació abatuda a ritme de gori-gori. Amb l’inconvenient afegit que segons el murri amo de l’alberg on vàrem sojornat la primera nit, al Pirineu les nevades tardanes solen ser molt punyeteres i difícils de predir. Aquell dissabte, doncs, mentre una pluja-neu fina continuava fent-nos la guitza i la boira baixa ho envaïa tot, ens vàrem llevar enmig d’un paisatge gris, trist, humit i fred. Però ni sumades totes aquestes circumstàncies negatives al pessimisme de l’hostaler n’hi va haver prou per fer-me’n desdir d’anar per feina i a mig matí vaig convèncer tothom de recuperar els dies perduts pujant havent dinat cap al refugi de la Païlla, des d’on atacaríem el primer dels objectius previstos tan bon punt milloressin una mica les condicions climatològiques ja que el bon temps tenia d’estar al caure.

Per desgràcia i decepció meva poc abans d’arribar a mitja tarda a la cabanya de la Païlla, el fins llavors xim-xim es va transformar en neu rodona que augurava que la millora desitjada com a mínim tardaria més del que havia previst. Tan emprenyador fou aquell nou desengany que ensopegàrem amb la cabanya del refugi quasi d’esma, ja que va arribar un moment que no s’hi veia tres dalt d’un burro, teníem la moral feta pols i, a més a més, s’havia girat un fred que pelava. Sorprenentment, malgrat aquest nou pal a la roda ningú se’m va queixar de la mala sort, la veritat sigui dita; però amb la cara de pomes agres que tots feien era evident que no les tenien totes, uns més que altres, sobre la meva competència en organització i capacitat per gestionar embulls. Un cop estiguérem a aixopluc vàrem escalfar el sopar i no gaire més tard, quasi a l’hora que les gallines van a joc, ens entaforàrem dins els sacs de dormir que era on millor s’estava esperant recuperar forces per a l’endemà començar l’escalada sense més entrebancs.

A les dues de la matinada em va desvetllar l’Àneu remugant que no podia agafar el son i que feia estona es bellugava inquieta perquè no estava acostumada a aquella jeia. Vaig aprofitar-ho per llevar-me i fer-li un te per tranquil·litzar-la mentre donava una ullada al temps. Havia parat de nevar però no s’hi veia ni a un pam del nas de manera que vaig entornar-me’n a l’escalforeta del sac a tocar del cos arraulit de la meva xicota per ajudar-la a endormiscar-se. Si quan un muntanyenc s’avorreix esperant que escampi dorm o menja, doncs dormisquejar és el que férem fins a mig matí. Després d’esmorzar, mentre els homes sortírem a buscar llenya per reposar la llenya que havíem cremat i que els excursionistes que ens vinguessin darrera no es trobessin sense aprovisionament, les dones prepararen quatre queixalades per dinar i procuraren que no faltés cafè en abundància. Havent dinat, com que tot continuava si fa o no fa, cantàrem, jugàrem a la botifarra i, després de provar tot el repertori d’entreteniments que se’ns acudiren per matar les hores d’espera, no aconseguirem evitar d’avorrir-nos com unes ostres tot llambregant de tant en tant afora. Al que menys ens dedicàrem, afortunadament, fou a plànyer-nos de la mala ratxa que estàvem tenint i que ens fotria les vacances enlaire si no girava la truita aviat. Tot i que jo no en tenia cap culpa d’aquell entrecàs me’n sentia en certa manera responsable i estava tan emprenyat i avergonyit amb mi mateix, que m’hagués fotut un gec d’hòsties si hagués pogut. Total, que les hores se’ns feren tan llargues i monòtones que en caure la fosca després d’escalfar-nos una sopa ben consistent i mastegar poc a poc un tall generós de formatge  per allargar més l’estona, ens en tornàrem al sac disposats a passar si us plau per força la tercera nit del lloro.

El dilluns, com que la bonança semblava que aguantaria en Sendo i jo vàrem sortir a veure si trobàvem l’entrada de la canal per tirar cap amunt, la qual no podia quedar gaire lluny de la cabanya. En aquestes, ens vàrem creuar amb un parell de padrines que xerraven com unes calàndries i que en adonar-se del nostre posat desencantat i de que anàvem una mica esmaperduts per no dir emprenyats, van assegurar-nos no recordar cap principi de primavera tan fastigós com el d’aquell any però que no patíssim ja que la marçada anava de baixa. Tal com sospitàvem, efectivament la canal la teníem a quatre passes però com que la neu encofurnava l’entrada ens haguéssim tornat bojos buscant-la si no hagués estat per les indicacions d’aquelles dues bones dones que tenien tots els racons d’aquella contrada apamats. Ens hi fixàrem ben bé per a no marrar-la quan ens decidíssim a emprendre l’abellida ascensió, ja que semblava efectivament que el temps volia fer un definitiu tomb cap a millor tal com assenyalava el mateix aire que havia perdut humitat encara que el fred continuava viu.  

En tornar a la cabanya acordàrem reposar les provisions de boca per si de cas, i en Sendo i l’Àneu van anar fins a la masia que es trobava a uns quatre-cents metres del refugi, on segons una nota penjada damunt de la xemeneia del foc a terra en cas de necessitat s’hi podia omplir el sarró. Va ser precisament a partir d’allavonces que vaig notar l’interès que es prenia en Sendo per fer d’espelma a l’Àneu, el qual a la meva manera de veure desafinava bastant. En principi havíem quedat que les dones se n’ocuparien d’anar fins a la masia, mentrestant els homes faríem una mica d’endreça i repassaríem l’equip, però en Sendo es va posar farruc que era una temeritat que les dones sortissin soles i es va oferir a acompanyar-les “per si de cas”. La Joana, que es veu era de fortes conviccions feministes i en Sendo no sé perquè no li queia bé, es va ravenxinar i decidí quedar-se a endreçar, tot remugant que què s’havia pensat aquell cregut de merda, que ella no necessitava per res la seva protecció. D’aquí ve que al final per treure-li importància a la picabaralla l’Àneu i en Sendo se n’anessin de bracet a comprar, però aquell incident va encendre dintre del meu caparró sempre predisposat a la desconfiança quan es tractava d’en Sendo la primera senyal d’alarma i no vaig trigar gaire a que em remogués la sospita que entre la meva xicota i aquell desmanegat en passava alguna, i tot i que em deia que no tenia de patir per la nostra relació perquè l’Àneu m’era lleial no era tan fàcil com sembla fer-me el longuis dels mals pensaments.

La matinada de dimarts, en Manel em despertà content com unes pasqües: el mal temps finalment havia escampat i una lluna prometedora il·luminava la seductora muntanya que ens provocava el desig picant-nos l’ullet des d’un racó de la finestra com posant-hi bé perquè la posseíssim, si és que encara ens venia de gust i ens hi veiem amb cor. Tant jo com en Manel ja hi estàvem disposats a tirar-nos-hi de pet cap amunt però en Sendo va opinar, vés a saber amb quina autoritat i experiència, que per anar bé tenia de fer més fred proposant esperar a que el dia comencés a créixer. Per segona vegada em vaig deixar convèncer, perquè no fos dit que només es feia el que jo manava i ens en tornàrem a clapar una estona més. A quarts de set, però, un desvetllat i inquiet Manel va insistir de nou que el temps era immillorable i que no maregéssim més la perdiu, que ja havíem perdut prou pistonada. De fet, la muntanya ens feia delir tant que en definitiva pogué més el desig salvatge de sotmetre-la que no pas les reserves repatànies d’en Sendo. Tanmateix, era lògica la impaciència, després de tant d’aguantar-nos les ganes de posar-nos en marxa. Ho plegàrem tot dintre les motxilles i seguint les traces de la canal que el dia abans havíem deixat de cimbell, cap amunt falta gent!

A finals de primavera i principis d’estiu, que és quan es fan la majoria de travesses per aquells verals, vantar-se que l’ascensió a l’Astazu es pogués titllar d’aventura podria considerar-se una exageració perquè la dificultat inclús per un principiant era mínima; però la mateixa travessa feta fora de temporada bona i sota les inclemències del temps que ens havien agafat de trascantó a nosaltres podia resultar vertaderament complicat i no se’ns podia pas regatejar el mèrit ni el risc assumit. Ara bé, tot i que havíem ensopegat uns dies bords anàvem tan accelerats que afrontàrem il·lusionats com criatures les quasi quatre hores que jo comptava ens costaria superar els nou-cents i escaig de metres de desnivell que ens separaven des del refugi al cim del primer dels Astazus.

No tot foren flors i violes. Per començar, sota la capa de neu flonja del dia abans es trobaven restes de gel tan dur i esmolat que els grampons no se’ns clavaven prou i com que anàvem molt carregats de pes a fi de marxar més segurs en alguns trams en Manel i jo que obríem camí calia que amb el piolet talléssim les preses. Fou una tasca fastigosa i entretinguda que en condicions normals ens haguéssim pogut estalviar. Gracies a Déu que a mitja escalada la lluminositat del dia esclatà triomfant i el sol ja no fou només un pressentiment vague sinó que picava de debò. A partir de llavors, la neu estava més tova i això si bé ens obligava a tenir els ulls ben oberts perquè les fines capes sobreposades de neu tendra mig glaçada es trencaven en trepitjar-les com si fossin de vidre descalçant el gel més antic, de manera que al mínim descuit podíem relliscar pel penya-segat; com a compensació el pendent s’havia suavitzat a mesura que ens acostàvem al cim i ja no es feia tan feixuc d’avançar. Per altra banda, la reverberació del sol era tan intensa que sense les ulleres de protecció que els hi vaig obligar a incloure a l’equip encara ens hagués costat més de valdre’ns. En qualsevol cas, coronàrem l’Astazu en quatre hores i escaig d’ençà d’haver sortit del refugi tal com tenia calculat; però, repeteixo, amb bon temps ho haguéssim enllestit en la meitat d’estona. Era evident, doncs, que degut a les dificultats sobrevingudes, aquella travessa que els vaig prometre encantadora i assequible havia esdevingut un bon trencacolls, però també s’havia de reconèixer que la contrapartida fou molt més emocionant i bella, malgrat l’encanteri va durar poc.

Ens sentíem feliços, francament  jo el primer, d’haver fet el cim sans i estalvis en unes condicions tan adverses i de poder contemplar la bellesa incomparable d’aquell paisatge únic. Vertaderament ningú pot dir que ha estat als Pirineus si no s’ha ben repapat la vista amb l’impressionant cara nord del Mont Perdut, sobretot quan la neu de l’hivern no s’ha fos del tot. Així ho va reconèixer en Manel donant per bones les peripècies patides per pujar a aquell mirador privilegiat. I és que no hi ha res de més bonic i a la vegada entendridor, que literalment faci trempar, com contemplar unes glaceres suspeses al buit. Crec fermament que el Mont Perdut és una de les muntanyes calcàries més altives i orgulloses que existeixen al món i des de dalt de qualsevol Astazus és des d’on s’aprecia millor l’espaterrant espectacle dels pics que conformen l’anomenat circ de Gavernie. Ni els Alps, en la meva opinió, hi toquen vores amb aquell immens coliseu de pedra i gel, ple de salts d’aigua que es converteixen en cascades i que s’estimben a tomba oberta, empassant-se metres i metres de desnivell salvatge. El xoc visual és de gran cas, fent palesa tota l’arrogància de la naturalesa sense desbravar i que per contemplar-la paga la pena d’haver-ho hagut de gruar una mica.

A l’Àneu també se li havia transfigurat tant la fesomia després de quedar-se bocabadada davant l’espectacle, que li hagués volgut dir petonejant-la a la galta i als llavis que estava preciosa, però la presencia de l’estaquirot d’en Sendo em reprimia el desig en no parar de donar voltes com una papallona, comentant-li de tant en tant no sé què a cau d’orella. Sort que ella semblava no fer-li’n gaire cas, tot i que pel meu gust no se l’acabava d’espolsar de sobre, raó per la qual ja n’estava cansat de presumir de ventrell capaç de pair-ho tot quan la veritat era que a aquell coi d’esgarriacries li hagués fet una cara nova per quedar descansat.

Aquelles expansions de satisfacció per haver assolit finalment almenys una part dels objectius de l’excursió, no em feren abaixar la guàrdia estant com n’estava d’escarmentat, i veient a venir que un altre brot de mal temps semblava que ens agafaria amb els pixats al ventre si ens entreteníem massa - una glopada que s’havia format a ponent, em feia mala nassada -, vaig proposar-los d’anar tirant cap avall sense presses, però tampoc torbant-nos-hi gaire. (continuarà)