NO SERIA MALA IDEA UNA LLEI DE LA CLAREDAT, A LA CATALANA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 10 octubre de 2018)

- Encara a mig refer-me de la indescriptible pèrdua de temps que va suposar la celebració del Ple d’ahir, en unes condicions de desunió interna vergonyant dels parlamentaris independentistes i sense entrar en valoracions del paper d’estrassa de la majoria sobiranista, deixant-se derrotar una darrera l'altra totes les propostes de resolució que no es podien perdre perquè, entre d’altres raons, s’havia trigat tres mesos en consensuar-les per donar una empenta a la promesa de “fer república”, no hi ha dret que per una miserable rebequeria de criatures entre els tres socis del govern - esquerra, ex-convergència i la capelleta fonamentalista dels puigdemontistes -, tots els esforços per marcar paquet units se’n varen anar a fer punyetes. En aquest estat d’ànim, voldria referir-me a una de les poques idees sensates que vaig escoltar en el transcurs del Ple per oblidar: la proposta que feren els Comuns d’una una llei de la claredat semblant a la “Clarity Act” canadenca, que va resoldre el conflicte quebequès. Naturalment, ses senyories en varen fer un cas com un cabàs del que deia el diputat Noet. I no pas perquè no mereixés ser considerada, sinó per la simple raó que qui la presentaven eren els de la sucursal catalana de Podemos; raó més que suficient pel que sembla per a no prestar-li atenció, en el marc d’una democràcia parlamentària on ja estem massa acostumats a que es passi olímpicament d’escoltar amb interès què diuen els de l’altra bancada. Però és el que hi ha; tenim els polítics arrogants que tenim.

Però no anava tan desencaminat el diputat Noet quan va proposar fer una copia de la “Clarity Act” en versió catalana. De les poques experiències independentistes viscudes els darrers anys, tots recordem que l’estat canadenc tenia amb els quebequesos un conflicte polític tan enverinat com el que enfronta Espanya amb Catalunya, i que fou gràcies a una iniciativa anomenada Llei de la Claredat que no varen arribar uns i altres a les mans. Bàsicament aquesta Llei establia, en primer lloc, que ni el Quebec ni cap altra província canadenca tenia dret a executar l’autodeterminació ni a la secessió unilateralment, sinó que en tot cas la independència s’havia de negociar sempre amb l’Estat; en segon lloc, que Quebec podia convocar un referèndum per decidir el seu futur a partir d’una pregunta inequívoca i, finalment, que perquè s’iniciés un procés negociat d’independència la majoria social obtinguda en el referèndum havia de ser clara i irrefutable. Per descomptat, els polítics que pilotaven el procés quebequès varen tenir sempre molt present que cap sentiment secessionista no valdria la pena si no era percebut pels ciutadans com a legítim i acceptat democràticament el resultat de la consulta i, tanmateix, liderant l'Estat hi havia estadistes i no aprenents de bruixot, raó per la qual no es varen tancar mai en banda al diàleg perquè eren conscient que si estripaven les cartes qui en sortiria més mal parada seria la imatge internacional i la credibilitat democràtica de Canadà.

Jo penso que a Madrid, com a Canadà, encara hi serien a temps de posar-se les piles si enlloc de polítics incendiaris i talibans hi hagués algú amb talla d’estadista, que entengués que Catalunya podria trobar un bon encaix a Espanya, si aquesta es despullés de l'armadura de Pàtria i renuncies d’una vegada a imposar el vassallatge inacceptable que ha podrit des de fa segles les relacions entre les dues nacions. Tampoc caldria anar gaire lluny per trobar exemples de com establir una entesa en pau, sobre la base d’un constant contacte bilateral i lleial: potser n’hi hauria prou recuperant aquella assenyada fórmula amb que la noblesa en temps reculats jurava fidelitat al rei de torn, naturalment reciclant-la als temps moderns: “Nos que valem tant com vós, us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres drets, llibertats i lleis; però si no, no”. Potser un tímid intent de salvar la convivència sobre la base d’aquest esperit de respecte mutu, fou l’Estatut del 2010 malgrat les dificultats que van tenir les parteres per aconseguir que nasqués, inclús amb l’ajuda del fòrceps; però després que la jacobina classe política i l’establishment que la recolzava escopissin, trepitgessin, sabotegessin i passessin el ribot a aquell pacte de bona fe, i de que finalment fos violat sistemàticament des de totes les instàncies del poder inclosa la fiscalia, per impedir el seu desenvolupament normal, si no es canvia de mentalitat per exemple aprovant una clarity act a la catalana, aquesta classe política espanyola mesquina pagarà cara la seva temeritat històrica de castigar, menystenir i ofegar la que ha sigut tant de temps la seva particular gallina dels ous d’or.

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians  del blog.