PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 22 octubre
de 2018)
- Els il•lusos consumidors que
varen brindar amb cava que el Tribunal Suprem es desdigués de la seva pròpia
doctrina, que establia que qui demanava un préstec hipotecari tenia de pagar a
Hisenda un 1,5% (a Catalunya) de l’import manllevat, i declarés urbi et orbi en
la nova sentència tot el contrari, o sia que era la Banca qui tenia de
rascar-se la butxaca enlloc del client, no se’n saben avenir de la nova marxa
enrere de l’alt Tribunal encara no quaranta-vuit hores després d’haver donat la
raó als pobres. La paralització de la sentència que canviava el criteri de
tributació de les hipoteques i responsabilitzava els bancs i no els seus clients
del pagament de l’impost d’actes jurídics documentats, posa en dubte per no dir
directament a la picota la competència, els mecanismes de funcionament i, en
definitiva, la credibilitat de la justícia espanyola. Aquesta sentència de les
hipoteques va en camí de convertir-se en el coitus interruptus judicial més
còmic de la història. Que la sentència suposava un gir radical en la
jurisprudència vigent fins llavors i que, per tant, tindria una important
repercussió econòmica - positiva per als clients i negativa per als bancs -, ja
se sabia de sobres quan es va dictar després de mesos d’estudiar les
reclamacions dels consumidors a la doctrina anterior. ¿Què va passar en 48
hores perquè el sis jutges de la Sala d’allò Contenciós-Administratiu frenessin
en sec l’execució de la sentència i espantats per les repercussions de la seva
decisió decidissin passar la patata calenta al Ple del Tribunal? Fins i tot una
criatura s’adona que del Ple amb trenta-una maneres de pensar poc en treure’m
l’aigua clara. Hauria pagat a gust per ser testimoni, amagat darrera un forat,
de la conversa entre el portaveu “dels dotze apòstols” i el president de la
Sala, el jutge Diez-Picazo. Desenganyeu-vos-en els que us en rigueu dels que
creiem en la llegenda dels dotze apòstols: s’ha de tenir molt de poder i
capacitat de convèncer, perquè tot un Tribunal Suprem espanyol faci el ridícul
més espantós tirant enrere, per primer cop en tota la seva història, una
sentència publicada que per la transcendència social i econòmica del seu contingut
es de suposar que sis magistrats tocats i posats no la van dictar a la babalà.
Per altra banda, que una Banca
que l’any passat va generar beneficis, segons dades subministrades per les
pròpies entitats, superiors als 15.000 milions d'euros, s’espanti perquè les
conseqüències de la sentencia que deslliurava els clients de pagar uns impostos
que en endavant se n’haurà de fer càrrec ella era una ruïna pel sector bancari,
és una presa de pèl. Segons estimacions fetes públiques per la patronal de la Banca
les repercussions de la sentència es podrien enfilar a 4-5 milions d’euros, import
que a la meva manera de veure fora perfectament assumible a costa de retallar
una mica i temporalment els seus beneficis. Però aquest sacrifici es veu que no
el podien acceptar de cap manera perquè en l’opinió dels capgrossos dels bancs
es tractava d’una perversió del sistema. Em costa de creure que a cap
d’aquestes lluminàries capitalistes se li acudís ponderar les exclamacions
d’histèria recordant que la Banca en fallida fa vuit anys havia sigut rescatada
del naufragi amb salvavides pagats amb els diners de tots els pobres espanyols.
Préstec si us plau per força que a l’inrevés dels hipotecaris els bancs ni han
tornat ni eixugaran mai. Una mostra la tenim amb Bankia que va costar un ronyó
i mig treure-la de l’aigua i l’any passat va declarar 800 milions d’euros de
benefici, dels quals no consta que se’n destinés cap partida a rescabalar el
deute amb la societat.
És cert que no sabem com
acabarà aquesta comèdia, però em sembla que com sempre els pobres pagarem els
plats trencats amb diners o dinars, perquè en el suposat cas que la sentència
no s’hagués suspès, els estats majors de la Banca havien passat la nit del
lloro maquinant com repercutir al client les pèrdues encarint les hipoteques,
inventant-se més comissions o reestructurant personal amb l’excusa de la cada
dia més eficaç i despersonalitzada prestació de serveis mitjançant màquines tan
intel•ligents, que ni fan vaga ni es queixen per treballar totes les hores de l’any.
I que no s’equivoquen mai, ja que la culpa sempre és del pobre ignorant client
que no les sap utilitzar. Aquests dies estem assistint al judici de
Caixa-Catalunya pels sobresous que es pagaven als seus directius quan l'entitat
ja estava en fallida tècnica. Encara que el tàndem Todó-Serra ho nega, si la
Caixa hagués anat tan bé suposo que no ens hagués costat 12.000 milions de
diner públic sanejar-la per vendre-la ben embolicada i quasi a preu de saldo al
BBVA. En totes les intervencions tant de les defenses com dels imputats només
es retreu que eren legals i estaven al mateix nivell dels executius dels
sector, però ningú ha parlat d’ètica. No serveix d’excusa dir que els sous de
la competència eren igual de generosos, sense preguntar-se també si eren ètics.
Comparativament, aquesta excusa és tan de mal pagador com la dels polítics
acusats de corrupció que es treuen les puces de sobre al•legant aquell “tu més”
dirigit als altres partits. Però què hi farem, són coses de la Banca que vetlla
pels nostres interessos amatent a tenir paraigües a disposició quan fa sol i no
quan plou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada