LA DONA DE L’ANDREU SE LI QUEIXA QUE AVIAT ELS MUSSOLS ELS FARAN FORA DE CASA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 2 octubre de 2018)

- L’Andreu havia llegit a alguna banda que col•leccionar figuretes de mussols porta bona sort i vet-aquí que va decidir omplir-ne la casa. A banda dels que comprava sempre que podia, des de que va xafardejar la seva afició els amics i la parentela li’n regalaven en tornar de vacances o d’un viatge de negocis. Però no va ser fins que va tenir-ne quasi mil d'escampats per tots els racons de casa, que la seva dóna li va trencar el plat bonic en fer-li veure que malgrat acollir-ne una colònia tan important, els mussols que afillava devien ser estèrils o capats, o potser totes dues coses a la vegada, perquè la sort, tal com ella l’entenia i cobejava que era en forma de diners almenys per tapar forats i aixecar una mica el cap sense haver de mirar tan prim, a aquella casa els mussols no els n'hi havien dut ni una engruna de bona sort ni per medicina. Tampoc es pot dir que tinguessin mala sort, la qual cosa potser per a l'Andreu ja valia com tenir sort.

Però vet-aquí que quan les queixes de la seva dona varen començar a fer-li trontollar la il·lusió i es va convèncer que potser sí que això de les virtuts sobrenaturals dels mussols era pura entelèquia i que guardar les butlletes de qualsevol rifa que entrava a casa sota la protecció d’un duc, un solitari, una cabrota, un xot o del més eixerit exemplar de mussol, no treia cap a res ja que s’havia fet més que palès durant una tira d’anys, que de diners pocs en tocaria gràcies a la influència d’aquells ocellots esotèrics. Però jo gosaria a dir que fou a causa de la decepció que se’n va emportar arran de la pèrdua de fe en els mussols que, per primera vegada, tot just estrenada la tardor amb la seva climatologia boja, un cop d’aire li va encolomar una calipàndria de campionat, i quan més baix estava de moral en part per haver-se de mocar cada dos per tres, va capficar-se tant amb la cantarella de la seva dona sobre la mala sort que havien tingut que el va envair la sensació que l’arròs se li estava covant per fer realitat les fantasies de la seva dona perquè era un fracassat que mai sortiria de pobre, per molts mussols que tingués a dispesa. De manera que engrapat per una d’aquestes depressions tardorenques tan malparides, va estar a punt d’engreixar l’estadística de suïcides clandestins i anònims del seu poble, és a dir d’aquells que no es maten sinó que es deixen morir a copia de menjar-se el coco a totes hores.

Tot plegat, perquè havia acabat associant, tiranitzat per la cobdícia de la seva dona, la benastrugança als diners. Malgrat no podien queixar-se perquè en tenien prou per anar tirant dignament i encara guardaven un racó per si de cas un mal de ventre, fins aleshores la salut els havia respectat i per la feina no calia amoïnar-s’hi a pesar que no n’hi havia per cantar campanes, però almenys com a funcionari la tenia assegurada fins que es jubilés. No obstant això, a la manera de veure de la seva dona no en tenien pas prou, de sort. Però vet-aquí que un dels dies que l’Andreu s'havia llevat més de capa caiguda i a un pas de fer un disbarat, quan sortia de l’ascensor es va topar amb el veí que s’havia quedat clavat a una cadira de rodes als trenta i pico d’anys, a causa d’un accident de moto. Aquest sí que podia estar desesperat i rabiós amb raó per haver tingut tanta mala sort, però resulta que sempre que el trobava el estava alegre com unes castanyoles perquè deia que li podia haver anat pitjor, i sempre tenia un acudit a punt per explicar amb gràcia. En veure la cara de pomes agres que feia l’Andreu aquell matí li va engaltar, tot emprenyat:” vinga, nano, alegra aquesta ganya, que no saps la sort que tens de valdre’t tot sol!”. Si l'Andreu hagués sabut que a casa del seu veí no hi havia entrat mai cap mussol, segur que hagués fet feliç a la dona desnonant tots els seus al racó de les escombraries.

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els seguidors habituals del blog.