Follow by Email

dilluns, 1 d’octubre de 2018

EL JOC DELS DISBARATS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 1 octubre de 2018)
- Hi ha dies, us ho confesso francament, que reflexionar en veu alta sobre l’actualitat política em fa venir rebombori de panxa, i si escoltés les veuetes que em tempten ja hauria engegat a parir panteres aquesta dependència diària del blog i invertiria la mitja hora i escaig que hi esmerço dedicant-la a altres tasques menys compromeses, com ara recrear ficcions literàries amb personatges tan imprevisibles que són ells mateixos els que quasi t’imposen el guió, cada vegada que t’encares amb la pantalla en blanc de l’ordinador. Però el cuc de comentar l’actualitat, de dir-hi la teva, de ficar-hi cullerada des d’aquesta tribuna que no saps com t’ho mereixes però segueixen de sis a set-centes persones amb regularitat, les quals segons quins dies arriben a superat el miler, et fa repensar fotre el barret al foc, encara que de vegades n’hi hauria per això i per molt més. Com per exemple avui, que no em puc estar de dir alguna cosa sobre les manifestacions d’aquest cap de setmana, posant en relleu amb tota sinceritat i sense embuts el què en penso de tot plegat. Però tal com pinta el panorama, potser qualsevol matí me n’afartaré de reflexionar a benefici d’inventari, d’escriure cartes al vent, i diré prou! Si algun dia no m’hi trobeu, sapigueu que no me n’hauré anat a la francesa perquè ja estàveu avisats.

En primer lloc, ni em passa pel cap que hi hagi un sol demòcrata sensat que trobi que no és de bojos convocar una manifestació en homenatge als policies i la guàrdies civils que es varen passar tres pobles reprimint, en formació d’atac, com si es tractés de reduir escamots de terroristes o un tumult de gent amenaçant d’armar la de sant quintin, a unes quantes dotzenes de ciutadans indefensos que només pretenien dipositar una papereta dintre una urna, obeint la convocatòria del govern legítim del seu país, que els havia convocat a un referèndum perquè tothom decidís com i amb qui volia viure. Que aquells pretorians, reclutats per executar la feina bruta que els governants no s’haguessin atrevit mai a fer en persona, van abonar-s’hi de valent repartint hòsties a tort i a dret, ningú pot negar-ho al•legant que és una invenció dels separatistes, perquè la televisió, la nostra i la de mig món, se n’afarta de treure a la pantalla cada dos per tres els testimonis d’aquella vergonya. Dit això, que just l’aniversari d’aquelles càrregues criminals els que les van induir des de darrera el canyer, tirant la pedra i amagant la mà, tinguessin la mala idea d’organitzar un sarau patriòtic per “aplaudir” i “agrair” als repressors la mala llet amb que varen apallissar i reprimir a mansalva, no només és de jutjat de guàrdia sinó una mostra de cretinisme imperdonable. Aquesta gent que diuen creure tant en Déu i es piquen el pit abans d’anar a dormir, no fos cas que es morissin de repent i no pugessin al cel, haurien de tenir clar que el que varen fer era un cop molt baix a la sensibilitat d’una part important de catalans i que en el ordre de valors que prediquen la revenja i l’odi estan considerats un pecat dels grossos. Però el que no puc entendre com a simple espectador del que passa, és que un govern que es vanta de tenir plena responsabilitat sobre les qüestions d’orde públic, autoritzi una manifestació de recolzament als botxins de l’1-0 en ple centre de Barcelona, coincidint amb l’aniversari de l’escabetxinada. Fins i tot els bornis podien clissar que es tractava d’una provocació fatxa, però de tan demòcrates i liberals com volen representar que son la caguen, i com uns passerells o uns burros donem permís a uns quants escalfa-braguetes espanyols per esverar el galliner independentista, desfilant amb tota llibertat pel centre neuràlgic de la ciutat esbafant-se cridant consignes desafiants. En què estaven pensant a Palau, que potser enlloc dels polítics decidien les estrategies els becaris?

Com era d’esperar, els més ben parits dels CDR - que malgrat diguin que prenen les decisions amb el cor més que amb el cap, per desgràcia del país massa vegades ho fan amb els peus -, de seguida es van apuntar a la contra-manifestació. És clar, no podia ser que els fatxes es féssim amos i senyors del carrer. Els més demòcrates que ningú no es podien deixar arrabassar ni un pam del territori que consideren únicament seu. I ja va estar armada! A tot arreu s’han prodigat les imatges dels policies de la Generalitat apallissant independentistes posant-hi tant de zel – suposo que no tanta hostilitat -, com els seus col•legues nacionals un any abans. A la meva manera de veure, l’espectacle d’independentistes atacant ferotgement mossos d’esquadra a empentes, insults i esquitxades de pintura que devien portar de casa per fer-la sonada, no ha fet cap bé al que queda de procés. I encara divideix més els sobiranistes de bona fe sentir crits independentistes ultres titllant de traïdors a Catalunya el president i el conseller de l’interior. Durant tot ahir, també arreu de Catalunya van omplir els carrers més manifestants sobiranistes però en so de pau, ara bé el que passarà a la història gràfica del cap de setmana serà la violència de l’enfrontament entre independentistes i mossos d’esquadra dissabte passat. Amics meus, s’està jugant tant amb foc, que algun dia n’esclatarà una de grossa per accident o premeditadament, i després tot seran lamentacions a la recerca de culpables; però quan el mal està fet, aneu a reclamar al mestre armer! El carrer és de tots si s'ocupa pacíficament i de ningú si es porten intencions banyabaixes. Hauria de quedar clara aquesta regla del joc democràtic! I per tant, qui porti els pantalons a Palau ha de tenir pebrots, seny i autoritat moral per controlar que al carrer no hi hagi desordres ni encara menys enfrontaments d’ultres del color que siguin amb els mossos d’esquadra, i si són tan previsibles els desordres com dissabte, estirar tots els fils per impedir-ho en nom de la democràcia. I si no saben com posar-hi o senzillament no s’hi atreveixen per no perdre vots, que pleguin.

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els seguidors habituals del blog.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada