divendres, 5 d’octubre del 2018

RELATS DES DEL FONS D’ARMARI (Divendres 5 Octubre 2018)


L’ÀNEU I JO (Narració inèdita)
3
Emprenguérem, doncs, el descens per la coneguda com vessant espanyola en direcció al llac de la Pineta. La neu que trepitjàvem era cada cop més flonja i en segons quins trossos del camí se’ns hi enfonsàvem part dels turmells mentre una cortina de boira començava a embolcallar-nos a mida que baixàvem. De cop i volta es va aixecar un vent que a cada pas donava la sensació que bufava més fort. Arribàrem gairebé a les palpentes al refugi de la Tuca Roya quan tornava a nevar amb ganes i per si no en teníem prou de xafar merda, les darreres persones que va utilitzar la cabanya devien ser bastant desmanegades ja que vàrem trobar la porta oberta de bat a bat i per culpa d’aquesta manca de responsabilitat i de solidaritat muntanyenca la humitat i el fred se n’havien fet amos i senyors, pràcticament, de tots els racons de l’aixopluc. A dintre, evidentment, no s’hi podia estar sense foc però hi quedava poca reserva de llenya seca perquè tampoc els darrers estadants es van preocupar de reposar-ne la que havien cremat i els pocs troncs tallats s’apilonaven a la intempèrie; però estàvem tan fatigats que després de menjar una queixalada per a no defallir ens arronsàrem dintre els sacs de dormir disposats a passar com millor poguéssim la nit, mentre esperàvem que l’ambient es caldegés una a mica un cop prenguessin quatre troncs humits que vàrem entrar de fora, els quals de moment feien més fum que no pas flama.

Jo estava tan decebut i desconcertat com neguitós per aquella inesperada bolca per segona vegada dels nostres plans que em vaig desvetllar tres o quatre cops per comprovar si el temporal afluixava, adonant-me ben al contrari que la neu rebotava a rufagades contra la porta. Només em tranquil·litzava que de moment dúiem les motxilles ben proveïdes de teca. L’endemà tot continuava igual: es veia a venir que la cosa aniria a pitjor i que la millora anava per llarg. Si arriba a dependre només de mi segurament hagués deixat aquella ratonera on no guanyàvem res esperant i on, a més a més, patia per no disposar d’un espai d’intimitat amb l’Àneu ja que en Sendo no parava de fer el borinot i no ens treia els ulls de sobre - quina impertinència! -, quan m’acostava massa a la meva xicota.

Amb tant de temps per rumiar, no obstant no tenia cap indici raonable de que la relació amb ella passés cap calipàndria, vaig començar a fer-me cabdells i aquell sapastre que feia quatre dies m’era més aviat indiferent va convertir-se en el destinatari de tots els meus penjaments més recargolats. Sabia que a la feina era el seu cap, però fins coincidir tots dos en aquella maleïda travessa no se’m va encendre la bombeta del “qui sap si” i se’m desvetllaren els dubtes, la malfiança i la gelosia fins al punt d’acabar espiant-los per si els enxampava parlant-se o mirant-se amb complicitat. No sé si en Sendo va calar en algun moment què em passava pel cap però quan se’m va acabar la paciència i els hi vaig dir a la colla que seria millor que escampéssim la boira, em va retreure com un gall de panses que solament pensés en les meves conveniències i no tingués en compte que emprenent el descens en aquelles condicions els exposava a un gran perill i a passar-les putes innecessàriament:  - Al fi i al cap, tot és qüestió de no perdre els estreps i prendre’s-ho amb filosofia  em va refregar pels morros, expressament per provocar-me i posar-me en evidència -, el mal temps no durarà sempre i les dones, sobretot, patiran si hem de baixar a tall d’arrencar naps.

Aparentment se’m dirigia a mi però n’estic segur que aquelles paraules anaven destinades a les orelles de l’Àneu, potser perquè en sentir-les quedés impressionada com si volgués clavar una cunya entremig de la nostra relació. Inesperadament va ser ella la primera de la colla que va decantar-se per esperar una mica més, confiant que el mal temps donés un tomb a millor ben aviat. La veritat era que no li podia retreure a en Sendo optar per prendre-s’ho amb calma, perquè la neu a causa de les rufagades de vent havia estampit la porta i no ens la deixava obrir des de dintre i amb en Manel vam haver de sortir per la finestra per aconseguir, al cap d’una bona estona de bregar amb la pala, netejar un passadís suficient perquè poguéssim sortir a estirar les cames i fer les necessitats un cop resignats a esperar. La resta del dia ens el vàrem passar arrodolats en l’únic racó del refugi que la mullena no et penetrava els ossos, xerrant una mica a la babalà de coses intranscendents per distreure’ns i no capficar-nos mentre foníem neu perquè no ens faltés aigua i arreplegàvem una mica més de llenya. No obstant això, les hores s’arrossegaven a pas de puça ranca i a les set del vespre ja tornàrem a buscar l’abric dels sacs de dormir.

Aquella nit no vaig pas aclucar l’ull ensopit més que pel cansament per la impotència d’una espera incerta i al meu entendre inútilment perllongada, ja que si per cas el temps com jo pressentia tenia tendència a empitjorar i no pas a aclarir-se allavonces si que ho passaríem magre. Enmig d’aquest debat interior, fins que no vaig prendre la decisió de tirar cap avall així que claregés tan si com no, fes el temps que fes i s’hi poses com s’hi poses el capsigrany d’en Sendo, no vaig respirar tranquil i no em va retornar l’ànim. Des de les cinc que no parava de donar voltes i al punt de les set vaig despertar els altres començant per l’Àneu, avisant tothom que sota la meva responsabilitat començaríem a tocar dos ja que el temps feia ganya d’empitjorar en les properes hores, la teca era escassa i fer la viu-viu en aquell forat com uns enzes no duia enlloc.

En Sendo em va plantar cara com ja m’esperava, tot rondinant que de cap manera hi estava d’acord perquè entre d’altres raons per començar no trobaríem ni el camí de la canal de baixada. Veient que es miraven els uns als altres indecisos, vaig assegurar-los que no era cap aprenent i que m’hi jugaria el tot pel tot per treure’ls d’aquell atzucac. En Sendo, allavonces, es va desempallegar del tot de la seva careta de desinteressat company, replicant-me obertament que mossèn Albert abans d’emprendre la sortida li va pregar que tingués els ulls ben oberts perquè no prengués mal la seva neboda per culpa del meu suposat poc senderi. A cop calent m’hi hagués encarat i li hagués trencat la cara si l’Àneu, endevinant el meu ravenxinament, no m’hagués tibat la roba. Aleshores la vaig prendre de l’espatlla per recalcar a aquell desgraciat que la mossa era la meva xicota i de ningú més i que no se’n sortiria pas d’intentar embullar la troca entre tots dos perquè em deixés. I sense més romanços els hi vaig etzibar un ultimàtum potser massa crispat degut a les circumstàncies, però del tot segur del què em feia i del què ens convenia: - tu Sendo fes el que et roti, però sàpigues que si et quedes esperant que escampi te’n penediràs. L’Àneu i jo tirem cap avall i qui vulgui seguir-nos, ja sap què ha de fer.

En veure’m tan decidit, com ja havia suposat en Manel i la Joana es van carregar la motxilla a l’espatlla i es posaren al meu costat. De cua d’ull vaig veure alleujat que en Sendo al final també es donava per la pell amb una cara de set jutges. A fora el vent bufava rabiüt i una neu polsosa i encegadora s’estavellava a la cara, embull en el qual si us hi heu trobat alguna vegada ja sabeu el pa que s’hi dóna. Cal tenir en compte que el refugi de la Tuca Roya es troba en plena escletxa, a dos mil i pico de metres, i que el camí més curt fins a Gavernie que era on havíem deixat el cotxe hagués estat tirar per la forqueta d’Allanz. Però enmig d’aquella tempesta encara que no fos gaire rigorosa no em veia capaç, la veritat sigui dita, d’especular amb possibles dreceres sinó que el menys compromès era seguir l’itinerari més segur encara que féssim una mica de marrada,  ja que no es distingia res més enllà d’un parell de metres. De manera que vaig encordar-los no pas per por de fotre’ns de lloros ja que el pendent no era massa perillós, sinó per a no perdre el contacte físic entre nosaltres. No li hagués reconegut mai a en Sendo la por que vaig passar aquell dia no fos cas que em refregués pel nas a cada moment que aquella fugida cap endavant fou precipitada i temerària; però us ben asseguro que durant la baixada cadascú sap com s’ho va passar de malament. Malgrat això, un cop hi estiguérem emmerdats a ningú el vaig sentir remugar i em vaig penedir de no haver pres la decisió molt abans.

Jo obria la marxa i en Sendo la tancava sense haver-nos-ho parlat, perquè donades les circumstàncies era l’ordre de cordada més pràctic i sensat. A l’Àneu la vaig voler sentir darrera meu sense deixar-la triar. Al cap d’una bona estona de caminar en silenci em vaig adonar que en Sendo no ens seguia. La meva primera reacció reconec, ara que en faig memòria, que m’avergonyeix: - ja s’apanyarà, no és pas un talòs! Però de seguida pogué més el sentit de la responsabilitat com a cap de colla que no pas el ressentiment que pogués sentir per estar gelós d’aquell paio que estava convençut em volia afaitar la xicota. Com que no podíem entretenir-nos perquè el temps era or, li vaig indicar a en Manel que seguís caminant amb molta precaució i vigilant les dones sense aturar-se mentre jo recularia a veure que li havia passat a en Sendo, no fos cas que hagués pres mal.

Quina no seria la meva sorpresa quan el vaig trobar estimbat dos metres fora de la canal. No havia perdut el coneixement però estava mig estabornit, amb el nas ensangonat i pels gestos que feia s’havia desllorigat un turmell en relliscar. Més endavant em va explicar que s’havia deslligat de la cordada perquè li havia agafat un rebombori i en enretirar-se uns passos del camí delimitat per la canal per anar de ventre se li’n va anar el peu i es va fotre de lloros, amb tanta mala sort que picà amb el cap a terra. El meu primer pensament en adonar-me del quadre fou passar de llarg. La temptació de no fer-hi res per treure-li les castanyes del foc a qui probablement més odiava, he de confessar que m’abellí un instant però us juro que el mal pensament a penes va durar això, un instant. Tanmateix no puc pas negar que vaig tenir la temptació i que la vaig considerar, quedant-me palplantat sense moure un dit els segons suficients perquè aquell dròpol endevinés el dilema que em ballava pel cap. Tant és així que de sobte vaig notar la basarda que expressaven els seus ulls, clavats en els meus. Potser el fet de veure’l tan acollonit en sentir-se indefens i fràgil em va fer reaccionar a temps de no haver-me’n de penedir de per vida del disbarat que havia estat a punt de cometre. En reaccionar, però, com poguérem, recolzant-se amb mi, atrapàrem els altres que no havien parat de caminar com els hi havia manat, tot i que a un ritme més lent per a no despenjar-se’ns.  

Gràcies a Déu el malson s’acabà dos hores i escaig després d’escapar del refugi i de quasi gatejar els darrers metres amb neu encastada per tot arreu del cos en arribar a la vall d’Estaube, quan les volves es van transformar en aigua i un ramat d’isards desorientats i recelosos en veure’ns aparèixer d’entremig de la boira encarcarats i amb els dallonses per corbata, triscaren lluny de nosaltres. Aleshores, en tornar a veure‘m les orelles vaig guiar amb renovada energia la colla en direcció al llac artificial de les Glouiriettes a pocs metres d’on sabia de cert que hi trobaríem uns barracons en més o menys bon estat de quan hi construïren el barratge. De seguida que els vaig llambregar em va sotragar el pressentiment que no hi trobaríem tampoc - el darrer “favor” de la mala ratxa que ens havia fet companyia tota la travessa -, l’hospitalitat que m’esperava i de la qual em refiava per refer-nos. Quasi la vaig encertar ja que per començar els barracons estaven tancats i barrats però no va caldre que els ho tingués de dir dues vegades: ens hi vàrem introduir per una finestra que estava mig trencada, potser d’ençà que unes ànimes de càntir com nosaltres havien fet servir el mateix mètode expeditiu per ficar-s’hi dins.

Ens instal·làrem en la sala on hi havia quatre lliteres parades, una taula de campanya i mitja dotzena de cadires atrotinades. Quin gust donava tenir un lloc per treure’ns la mullena del damunt i descalçar-nos els peus! Les dones van preparar amb les escorrialles de les provisions un àpat estrambòtic i salvatge que a causa de la gana ens va semblar que els àngels hi cantaven. Mentrestant, en Manel, que a la mili es veu que havia fet pràctiques de socorrisme embenà el turmell inflat d’en Sendo perquè no se li compliqués la torçada de peu. Abans d’entrar als barracons, com que jo durant tot el camí li havia fet de crossa arrossegant-lo a estones arrapat del meu coll, vaig aprofitar aquell darrer moment d’estar sols per fer-li jurar que de l’incident del barranc no se’n parlaria mai, com si no hagués passat. No sé si aquell cap de carbassa va capir en tota la seva intensitat el sentit el meu advertiment, però en veure’m tan seriós almenys em va fer cas per una vegada. I em consta que mai se’n va aprofitar de la meva flaquesa puntual xerrant més del compte amb l’Àneu.

En el fons, jo no n’estava gens cofoi del meu comportament tot i que l’aventura acabés bé, ja que vaig estar a punt de negar-li assistència a un company accidentat, escoltant per un moment més al meu mal instint que no pas fent cas dels principis dels quals un muntanyenc com cal no en pot renegar. Dec confessar-vos que fou gràcies a que no sóc un baliga-balaga sense principis, que abans de consumar una barbaritat vaig reaccionar assumint per enèsima vegada durant aquella travessa la meva responsabilitat com a cap de colla; però reconec que reprimir-me ho vaig fer a contracor, i em sap greu.

Encabat de curar en Sendo en Manel va connectar amb el seu transistor les tres o quatre emissores que tenien cobertura i vàrem posar-nos al dia de l’actualitat, ja que feia quasi una setmana que n’estàvem “in albis” de les notícies del món. No obstant totes les peripècies, si algú em pregunta mai en què consisteix la felicitat potser li respongui que s’acosta bastant a la tranquil·litat i relaxació que visquérem finalment en aquell coi de barracó abandonat arran del llac de la Pineta, amb l’estómac revingut després d’una travessa tan malastruga, amb la sensació que a pesar que en Sendo i jo havíem fet més o menys les paus em continuava fent nosa i necessitava perdre’l de vista quan més lluny millor de  la vora de l’Àneu.

L’endemà, dissabte, havia parat de ploure i el sol tocà les castanyoles des de primera hora. Feia una setmana justa que havíem començat aquelles vacances esgarrades i ja només  teníem ganes de tornar a casa; però després de totes les trifulgues reconeguérem que tampoc no calia fer-ho a corre-cuita sense escórrer d’aquelles vacances a mitges tot el suc que poguéssim. Per tant, aprofitarem les darreres hores de festa per fer una mica el turista i ens acostàrem a Bagneres de Bigorra on tafanejàrem a les botigues, mercadejàrem  quatre tonteries i compràrem un parell de cartrons de tabac abans d’acostar-nos a fer el dinar d’acomiadament a Bielsa. El remullàrem amb xampany francès autèntic i a l’hora dels brindis en Sendo ens va regalar a cadascun de nosaltres unes ceràmiques imantades, d’aquestes que s’encasten a la porta de la nevera, perquè tinguéssim un record. La que em va regalar a mi  representava un sant Bernat. Tots dos ens vàrem mirar i ens vam entendre sense afegir-hi res més: qui sap si era la penyora que les nostres diferències quedarien enterrades per sempre, en tornar a Ripoll.
4
Però em va costar d’oblidar i àdhuc després de tants anys fins fa poc encara tenia clavada l’espina de les paraules de menyspreu d’en Sendo durant tota aquella travessa, intentant fer-me passar per incompetent, maldestre, mala persona i dèspota. Les vaig portar durant molt de temps entravessades al païdor però el que més em va costar de passar-hi pàgina fou de les magarrufes que va intentar amb l’Àneu per engalipar-la i apartar-la del meu costat, tal vegada perquè també se l’estimava la seva manera i potser creia que hi tenia més dret que jo a festejar-la per la senzilla raó que la coneixia des de feia més temps. Això sí, ni l’un ni l’altre tinguérem ganes de passar comptes d’aquella rivalitat ni del lamentable incident entre tots dos. La sort per mi va ser que més aviat del que em pensava va desaparèixer de Ripoll i després d’una temporada de no entrebancar-nos-hi a cada cantonada, vaig donar per liquidat aquell vergonyant episodi de la meva vida. Només em sap greu que a l’Àneu, que també n’era de rebot part interessada en aquella història, no m’hagués vist mai amb cor d’explicar en tots els anys que vàrem estar junts el meu sobtat rampell de gelosia; ni tampoc la meva dèria de mantenir enganxat a la porta de la nevera – malgrat l’hem renovat quatre vegades -, aquell sant Bernat que en Sendo em va regalar n’estic segur amb segones de canvi. Pel que sigui, tampoc entre nosaltres en parlàvem mai d’aquell paio, encara que de tant en tant a la pobra dona, sobretot els darrers mesos, se li revifava la memòria i em preguntava: - te’n recordes, d’en Sendo?

No gosava mirar-me-la a la cara quan perquè no hagués suportat endevinar-li als ulls una sola espurna de recança o de melancolia. Ja sé que és una bestiesa, però no hi podia fer res per a no patir-hi. Us confessaré una darrera confidència: en el fons a l’Àneu mai me la vaig sentir del tot meva. I encara avui que ja no la tinc a prop em segueixo preguntant angoixat si en algun moment, aquell bordegàs que li feia l’aleta li va agradar una mica. No vaig tenir el coratge d’arriscar-me a sortir-ne de dubtes en comptes de glopejar en solitari aquella sospita, com si fos un covard, mentider i incapaç de tirar pel dret i fer net amb la meva dona, com sempre em vanto d’actuar. Però ara que l’Àneu es morta, ja tant se val el què va ser o deixar de ser, perquè tant és dir com no dir. Sobretot després que se n’ha anat primer que jo i que l’he pogut acompanyar en la seva decadència fins a l’últim bleix. Sempre li vaig pregar al Déu en el qual us deia al principi del relat que em costava de creure, per si de cas que no permetés que la mala bruixa de la dalla se m’emportés a mi primer que a ella: si l’Àneu s’hagués quedat sola no se n’hauria pas sortit acabant esllanguint-se impotent i amargada en un racó de casa, com tanta gent hi ha que s’hi troba, enlloc de fer una cara de pa de ral fins el darrer dia que vàrem estar junts. Suposo que aquesta obsessió per evitar-li que tingués el sentiment d’estar baldada era la manera casolana de fer-li palès que l’única travessa important de la meva vida és la que va transcorre al seu costat, com si fóssim dos rius paral·lels des d’aquella primera nit d’amor a tocar de les Agudes fins avui que malgrat no la puc veure ni palpar, sé que cada vespre s’ajoca al meu costat per passar la nit perquè és molt fredolica.  FI


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada