L’ÀNEU I JO (Narració inèdita)
3
Emprenguérem,
doncs, el descens per la coneguda com vessant espanyola en direcció al llac de
la Pineta. La neu que trepitjàvem era cada cop més flonja i en segons quins
trossos del camí se’ns hi enfonsàvem part dels turmells mentre una cortina de
boira començava a embolcallar-nos a mida que baixàvem. De cop i volta es va
aixecar un vent que a cada pas donava la sensació que bufava més fort.
Arribàrem gairebé a les palpentes al refugi de la Tuca Roya quan tornava a
nevar amb ganes i per si no en teníem prou de xafar merda, les darreres
persones que va utilitzar la cabanya devien ser bastant desmanegades ja que
vàrem trobar la porta oberta de bat a bat i per culpa d’aquesta manca de
responsabilitat i de solidaritat muntanyenca la humitat i el fred se n’havien
fet amos i senyors, pràcticament, de tots els racons de l’aixopluc. A dintre,
evidentment, no s’hi podia estar sense foc però hi quedava poca reserva de
llenya seca perquè tampoc els darrers estadants es van preocupar de reposar-ne
la que havien cremat i els pocs troncs tallats s’apilonaven a la intempèrie;
però estàvem tan fatigats que després de menjar una queixalada per a no
defallir ens arronsàrem dintre els sacs de dormir disposats a passar com millor
poguéssim la nit, mentre esperàvem que l’ambient es caldegés una a mica un cop
prenguessin quatre troncs humits que vàrem entrar de fora, els quals de moment
feien més fum que no pas flama.
Jo estava tan
decebut i desconcertat com neguitós per aquella inesperada bolca per segona
vegada dels nostres plans que em vaig desvetllar tres o quatre cops per
comprovar si el temporal afluixava, adonant-me ben al contrari que la neu
rebotava a rufagades contra la porta. Només em tranquil·litzava que de moment
dúiem les motxilles ben proveïdes de teca. L’endemà tot continuava igual: es
veia a venir que la cosa aniria a pitjor i que la millora anava per llarg. Si
arriba a dependre només de mi segurament hagués deixat aquella ratonera on no
guanyàvem res esperant i on, a més a més, patia per no disposar d’un espai
d’intimitat amb l’Àneu ja que en Sendo no parava de fer el borinot i no ens
treia els ulls de sobre - quina impertinència! -, quan m’acostava massa a la
meva xicota.
Amb tant de temps
per rumiar, no obstant no tenia cap indici raonable de que la relació amb ella
passés cap calipàndria, vaig començar a fer-me cabdells i aquell sapastre que
feia quatre dies m’era més aviat indiferent va convertir-se en el destinatari
de tots els meus penjaments més recargolats. Sabia que a la feina era el seu
cap, però fins coincidir tots dos en aquella maleïda travessa no se’m va
encendre la bombeta del “qui sap si” i se’m desvetllaren els dubtes, la
malfiança i la gelosia fins al punt d’acabar espiant-los per si els enxampava
parlant-se o mirant-se amb complicitat. No sé si en Sendo va calar en algun
moment què em passava pel cap però quan se’m va acabar la paciència i els hi
vaig dir a la colla que seria millor que escampéssim la boira, em va retreure
com un gall de panses que solament pensés en les meves conveniències i no
tingués en compte que emprenent el descens en aquelles condicions els exposava
a un gran perill i a passar-les putes innecessàriament: - Al fi i al cap, tot és qüestió de no perdre
els estreps i prendre’s-ho amb filosofia – em va refregar pels morros,
expressament per provocar-me i posar-me en evidència -, el mal temps no durarà
sempre i les dones, sobretot, patiran si hem de baixar a tall d’arrencar naps.
Aparentment se’m
dirigia a mi però n’estic segur que aquelles paraules anaven destinades a les
orelles de l’Àneu, potser perquè en sentir-les quedés impressionada com si
volgués clavar una cunya entremig de la nostra relació. Inesperadament va ser
ella la primera de la colla que va decantar-se per esperar una mica més,
confiant que el mal temps donés un tomb a millor ben aviat. La veritat era que
no li podia retreure a en Sendo optar per prendre-s’ho amb calma, perquè la neu
a causa de les rufagades de vent havia estampit la porta i no ens la deixava
obrir des de dintre i amb en Manel vam haver de sortir per la finestra per
aconseguir, al cap d’una bona estona de bregar amb la pala, netejar un passadís
suficient perquè poguéssim sortir a estirar les cames i fer les necessitats un
cop resignats a esperar. La resta del dia ens el vàrem passar arrodolats en
l’únic racó del refugi que la mullena no et penetrava els ossos, xerrant una
mica a la babalà de coses intranscendents per distreure’ns i no capficar-nos
mentre foníem neu perquè no ens faltés aigua i arreplegàvem una mica més de
llenya. No obstant això, les hores s’arrossegaven a pas de puça ranca i a les
set del vespre ja tornàrem a buscar l’abric dels sacs de dormir.
Aquella nit no vaig
pas aclucar l’ull ensopit més que pel cansament per la impotència d’una espera
incerta i al meu entendre inútilment perllongada, ja que si per cas el temps
com jo pressentia tenia tendència a empitjorar i no pas a aclarir-se allavonces
si que ho passaríem magre. Enmig d’aquest debat interior, fins que no vaig
prendre la decisió de tirar cap avall així que claregés tan si com no, fes el
temps que fes i s’hi poses com s’hi poses el capsigrany d’en Sendo, no vaig
respirar tranquil i no em va retornar l’ànim. Des de les cinc que no parava de
donar voltes i al punt de les set vaig despertar els altres començant per
l’Àneu, avisant tothom que sota la meva responsabilitat començaríem a tocar dos
ja que el temps feia ganya d’empitjorar en les properes hores, la teca era
escassa i fer la viu-viu en aquell forat com uns enzes no duia enlloc.
En Sendo em va
plantar cara com ja m’esperava, tot rondinant que de cap manera hi estava
d’acord perquè entre d’altres raons per començar no trobaríem ni el camí de la
canal de baixada. Veient que es miraven els uns als altres indecisos, vaig
assegurar-los que no era cap aprenent i que m’hi jugaria el tot pel tot per
treure’ls d’aquell atzucac. En Sendo, allavonces, es va desempallegar del tot
de la seva careta de desinteressat company, replicant-me obertament que mossèn
Albert abans d’emprendre la sortida li va pregar que tingués els ulls ben
oberts perquè no prengués mal la seva neboda per culpa del meu suposat poc
senderi. A cop calent m’hi hagués encarat i li hagués trencat la cara si l’Àneu,
endevinant el meu ravenxinament, no m’hagués tibat la roba. Aleshores la vaig
prendre de l’espatlla per recalcar a aquell desgraciat que la mossa era la meva
xicota i de ningú més i que no se’n sortiria pas d’intentar embullar la troca
entre tots dos perquè em deixés. I sense més romanços els hi vaig etzibar un
ultimàtum potser massa crispat degut a les circumstàncies, però del tot segur
del què em feia i del què ens convenia: -
tu Sendo fes el que et roti, però
sàpigues que si et quedes esperant que escampi te’n penediràs. L’Àneu i jo
tirem cap avall i qui vulgui seguir-nos, ja sap què ha de fer.
En veure’m tan decidit, com ja havia suposat
en Manel i la Joana es van carregar la motxilla a l’espatlla i es posaren al
meu costat. De cua d’ull vaig veure alleujat que en Sendo al final també es
donava per la pell amb una cara de set jutges. A fora el vent bufava rabiüt i
una neu polsosa i encegadora s’estavellava a la cara, embull en el qual si us
hi heu trobat alguna vegada ja sabeu el pa que s’hi dóna. Cal tenir en compte
que el refugi de la Tuca Roya es troba en plena escletxa, a dos mil i pico de
metres, i que el camí més curt fins a Gavernie que era on havíem deixat el
cotxe hagués estat tirar per la forqueta d’Allanz. Però enmig d’aquella tempesta
encara que no fos gaire rigorosa no em veia capaç, la veritat sigui dita,
d’especular amb possibles dreceres sinó que el menys compromès era seguir
l’itinerari més segur encara que féssim una mica de marrada, ja que no es distingia res més enllà d’un
parell de metres. De manera que vaig encordar-los no pas per por de fotre’ns de
lloros ja que el pendent no era massa perillós, sinó per a no perdre el
contacte físic entre nosaltres. No li hagués reconegut mai a en Sendo la por que
vaig passar aquell dia no fos cas que em refregués pel nas a cada moment que
aquella fugida cap endavant fou precipitada i temerària; però us ben asseguro
que durant la baixada cadascú sap com s’ho va passar de malament. Malgrat això,
un cop hi estiguérem emmerdats a ningú el vaig sentir remugar i em vaig penedir
de no haver pres la decisió molt abans.
Jo obria la marxa i
en Sendo la tancava sense haver-nos-ho parlat, perquè donades les
circumstàncies era l’ordre de cordada més pràctic i sensat. A l’Àneu la vaig
voler sentir darrera meu sense deixar-la triar. Al cap d’una bona estona de
caminar en silenci em vaig adonar que en Sendo no ens seguia. La meva primera
reacció reconec, ara que en faig memòria, que m’avergonyeix: - ja
s’apanyarà, no és pas un talòs! Però de seguida pogué més el sentit de la
responsabilitat com a cap de colla que no pas el ressentiment que pogués sentir
per estar gelós d’aquell paio que estava convençut em volia afaitar la xicota.
Com que no podíem entretenir-nos perquè el temps era or, li vaig indicar a en
Manel que seguís caminant amb molta precaució i vigilant les dones sense
aturar-se mentre jo recularia a veure que li havia passat a en Sendo, no fos
cas que hagués pres mal.
Quina no seria la
meva sorpresa quan el vaig trobar estimbat dos metres fora de la canal. No
havia perdut el coneixement però estava mig estabornit, amb el nas ensangonat i
pels gestos que feia s’havia desllorigat un turmell en relliscar. Més endavant
em va explicar que s’havia deslligat de la cordada perquè li havia agafat un
rebombori i en enretirar-se uns passos del camí delimitat per la canal per anar
de ventre se li’n va anar el peu i es va fotre de lloros, amb tanta mala sort
que picà amb el cap a terra. El meu primer pensament en adonar-me del quadre
fou passar de llarg. La temptació de no fer-hi res per treure-li les castanyes
del foc a qui probablement més odiava, he de confessar que m’abellí un instant
però us juro que el mal pensament a penes va durar això, un instant. Tanmateix no
puc pas negar que vaig tenir la temptació i que la vaig considerar, quedant-me
palplantat sense moure un dit els segons suficients perquè aquell dròpol
endevinés el dilema que em ballava pel cap. Tant és així que de sobte vaig
notar la basarda que expressaven els seus ulls, clavats en els meus. Potser el
fet de veure’l tan acollonit en sentir-se indefens i fràgil em va fer
reaccionar a temps de no haver-me’n de penedir de per vida del disbarat que
havia estat a punt de cometre. En reaccionar, però, com poguérem, recolzant-se
amb mi, atrapàrem els altres que no havien parat de caminar com els hi havia
manat, tot i que a un ritme més lent per a no despenjar-se’ns.
Gràcies a Déu el
malson s’acabà dos hores i escaig després d’escapar del refugi i de quasi
gatejar els darrers metres amb neu encastada per tot arreu del cos en arribar a
la vall d’Estaube, quan les volves es van transformar en aigua i un ramat
d’isards desorientats i recelosos en veure’ns aparèixer d’entremig de la boira
encarcarats i amb els dallonses per corbata, triscaren lluny de nosaltres.
Aleshores, en tornar a veure‘m les orelles vaig guiar amb renovada energia la
colla en direcció al llac artificial de les Glouiriettes a pocs metres d’on
sabia de cert que hi trobaríem uns barracons en més o menys bon estat de quan
hi construïren el barratge. De seguida que els vaig llambregar em va sotragar
el pressentiment que no hi trobaríem tampoc - el darrer “favor” de la mala
ratxa que ens havia fet companyia tota la travessa -, l’hospitalitat que
m’esperava i de la qual em refiava per refer-nos. Quasi la vaig encertar ja que
per començar els barracons estaven tancats i barrats però no va caldre que els
ho tingués de dir dues vegades: ens hi vàrem introduir per una finestra que
estava mig trencada, potser d’ençà que unes ànimes de càntir com nosaltres
havien fet servir el mateix mètode expeditiu per ficar-s’hi dins.
Ens instal·làrem en
la sala on hi havia quatre lliteres parades, una taula de campanya i mitja
dotzena de cadires atrotinades. Quin gust donava tenir un lloc per treure’ns la
mullena del damunt i descalçar-nos els peus! Les dones van preparar amb les
escorrialles de les provisions un àpat estrambòtic i salvatge que a causa de la
gana ens va semblar que els àngels hi cantaven. Mentrestant, en Manel, que a la
mili es veu que havia fet pràctiques de socorrisme embenà el turmell inflat
d’en Sendo perquè no se li compliqués la torçada de peu. Abans d’entrar als
barracons, com que jo durant tot el camí li havia fet de crossa arrossegant-lo
a estones arrapat del meu coll, vaig aprofitar aquell darrer moment d’estar
sols per fer-li jurar que de l’incident del barranc no se’n parlaria mai, com
si no hagués passat. No sé si aquell cap de carbassa va capir en tota la seva
intensitat el sentit el meu advertiment, però en veure’m tan seriós almenys em
va fer cas per una vegada. I em consta que mai se’n va aprofitar de la meva
flaquesa puntual xerrant més del compte amb l’Àneu.
En el fons, jo no
n’estava gens cofoi del meu comportament tot i que l’aventura acabés bé, ja que
vaig estar a punt de negar-li assistència a un company accidentat, escoltant per
un moment més al meu mal instint que no pas fent cas dels principis dels quals
un muntanyenc com cal no en pot renegar. Dec confessar-vos que fou gràcies a
que no sóc un baliga-balaga sense principis, que abans de consumar una
barbaritat vaig reaccionar assumint per enèsima vegada durant aquella travessa
la meva responsabilitat com a cap de colla; però reconec que reprimir-me ho
vaig fer a contracor, i em sap greu.
Encabat de curar en
Sendo en Manel va connectar amb el seu transistor les tres o quatre emissores
que tenien cobertura i vàrem posar-nos al dia de l’actualitat, ja que feia
quasi una setmana que n’estàvem “in albis” de les notícies del món. No obstant
totes les peripècies, si algú em pregunta mai en què consisteix la felicitat
potser li respongui que s’acosta bastant a la tranquil·litat i relaxació que
visquérem finalment en aquell coi de barracó abandonat arran del llac de la
Pineta, amb l’estómac revingut després d’una travessa tan malastruga, amb la
sensació que a pesar que en Sendo i jo havíem fet més o menys les paus em
continuava fent nosa i necessitava perdre’l de vista quan més lluny millor de la vora de l’Àneu.
L’endemà, dissabte,
havia parat de ploure i el sol tocà les castanyoles des de primera hora. Feia
una setmana justa que havíem començat aquelles vacances esgarrades i ja
només teníem ganes de tornar a casa;
però després de totes les trifulgues reconeguérem que tampoc no calia fer-ho a
corre-cuita sense escórrer d’aquelles vacances a mitges tot el suc que
poguéssim. Per tant, aprofitarem les darreres hores de festa per fer una mica
el turista i ens acostàrem a Bagneres de Bigorra on tafanejàrem a les botigues,
mercadejàrem quatre tonteries i
compràrem un parell de cartrons de tabac abans d’acostar-nos a fer el dinar
d’acomiadament a Bielsa. El remullàrem amb xampany francès autèntic i a l’hora
dels brindis en Sendo ens va regalar a cadascun de nosaltres unes ceràmiques
imantades, d’aquestes que s’encasten a la porta de la nevera, perquè tinguéssim
un record. La que em va regalar a mi
representava un sant Bernat. Tots dos ens vàrem mirar i ens vam entendre
sense afegir-hi res més: qui sap si era la penyora que les nostres diferències
quedarien enterrades per sempre, en tornar a Ripoll.
4
Però em va costar
d’oblidar i àdhuc després de tants anys fins fa poc encara tenia clavada
l’espina de les paraules de menyspreu d’en Sendo durant tota aquella travessa,
intentant fer-me passar per incompetent, maldestre, mala persona i dèspota. Les
vaig portar durant molt de temps entravessades al païdor però el que més em va
costar de passar-hi pàgina fou de les magarrufes que va intentar amb l’Àneu per
engalipar-la i apartar-la del meu costat, tal vegada perquè també se l’estimava
la seva manera i potser creia que hi tenia més dret que jo a festejar-la per la
senzilla raó que la coneixia des de feia més temps. Això sí, ni l’un ni l’altre
tinguérem ganes de passar comptes d’aquella rivalitat ni del lamentable incident
entre tots dos. La sort per mi va ser que més aviat del que em pensava va
desaparèixer de Ripoll i després d’una temporada de no entrebancar-nos-hi a
cada cantonada, vaig donar per liquidat aquell vergonyant episodi de la meva
vida. Només em sap greu que a l’Àneu, que també n’era de rebot part interessada
en aquella història, no m’hagués vist mai amb cor d’explicar en tots els anys
que vàrem estar junts el meu sobtat rampell de gelosia; ni tampoc la meva dèria
de mantenir enganxat a la porta de la nevera – malgrat l’hem renovat quatre
vegades -, aquell sant Bernat que en Sendo em va regalar n’estic segur amb
segones de canvi. Pel que sigui, tampoc entre nosaltres en parlàvem mai
d’aquell paio, encara que de tant en tant a la pobra dona, sobretot els darrers
mesos, se li revifava la memòria i em preguntava: - te’n recordes, d’en Sendo?
No gosava
mirar-me-la a la cara quan perquè no hagués suportat endevinar-li als ulls una
sola espurna de recança o de melancolia. Ja sé que és una bestiesa, però no hi
podia fer res per a no patir-hi. Us confessaré una darrera confidència: en el
fons a l’Àneu mai me la vaig sentir del tot meva. I encara avui que ja no la
tinc a prop em segueixo preguntant angoixat si en algun moment, aquell bordegàs
que li feia l’aleta li va agradar una mica. No vaig tenir el coratge
d’arriscar-me a sortir-ne de dubtes en comptes de glopejar en solitari aquella
sospita, com si fos un covard, mentider i incapaç de tirar pel dret i fer net amb
la meva dona, com sempre em vanto d’actuar. Però ara que l’Àneu es morta, ja
tant se val el què va ser o deixar de ser, perquè tant és dir com no dir.
Sobretot després que se n’ha anat primer que jo i que l’he pogut acompanyar en
la seva decadència fins a l’últim bleix. Sempre li vaig pregar al Déu en el
qual us deia al principi del relat que em costava de creure, per si de cas que
no permetés que la mala bruixa de la dalla se m’emportés a mi primer que a
ella: si l’Àneu s’hagués quedat sola no se n’hauria pas sortit acabant
esllanguint-se impotent i amargada en un racó de casa, com tanta gent hi ha que
s’hi troba, enlloc de fer una cara de pa de ral fins el darrer dia que vàrem
estar junts. Suposo que aquesta obsessió per evitar-li que tingués el sentiment
d’estar baldada era la manera casolana de fer-li palès que l’única travessa
important de la meva vida és la que va transcorre al seu costat, com si fóssim dos
rius paral·lels des d’aquella primera nit d’amor a tocar de les Agudes fins
avui que malgrat no la puc veure ni palpar, sé que cada vespre s’ajoca al meu
costat per passar la nit perquè és molt fredolica. FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada