Follow by Email

dilluns, 8 d’octubre de 2018

SI EL QUE ÉS LEGAL NO ÉS ÉTIC, COM RESOLEM EL CONFLICTE?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns  8 octubre de 2018)
 .- El ministre astronauta espanyol que, a mitges amb la seva dóna, l’ambaixadora espanyola a Malta, va comprar un xalet a Xàbia i la residencia habitual de Madrid  mitjançant una d’aquelles societats patrimonials, inventades pels assessors en enginyeria fiscal, que s’han fet la barba d’or ensenyant els rics a protegir els seus patrimonis de la golafreria d’Hisenda utilitzant dreceres i escletxes legals per pagar menys impostos. Però el senyor ministre diu que ell no, que ni ell ni la seva santa esposa poc varen pensar en evadir impostos, malgrat només cal fer quatre números per adonar-se de la diferència entre tributar com a societat o com a persona física, l’impost de transmissions inclòs. La polèmica encetada arrel d’haver-se destapat intencionadament per part dels seus adversaris polítics aquesta presumpta conducta impròpia, ha afegit al debat testimonis de personatges coneguts i destacats de l’establishment, intentant rebaixar el suflé de l’escàndol amb l’excusa que aquesta mena de societats són una pràctica generalitzada entre infinitat de contribuents; em suposo que entre aquells contribuents que tenen el ronyó ben cobert, perquè els pelacanyes com jo en dubto que facin jocs de mans. En resum: el ministre assegura, amb cara d’angelet, que la societat patrimonial que els fa de paraigua fiscal és tan legal com la llei de la caça i la pesca, que en temps reculats es prenia com a referent de legalitat i rectitud. Però la qüestió és si aquest paraigua és prou ètic com perquè la societat faci els ulls grossos.

Tanmateix, l’antiga cúpula de Caixa Catalunya, encapçalada per l’expresident Narcís Serra i l’exdirector general Adolf Todó, s’asseu al banc dels acusats a l’Audiència de Barcelona des de dijous passat, perquè la Justícia tracta d’escatir, amb notable retard de quasi deu anys, si la gestió d’aquests dos alts càrrecs i d’altres trenta-nou directius va incórrer en delicte pel fet augmentar-se desproporcionadament llurs retribucions i prebendes quan l’Entitat estava a punt de fer l’ànec. En Todó cobrava 684.713 euros anuals fins al 2008 i com que no li arribaven les misses per menjar i pagar la llum el 2010 ses beneficià d’un “bo social vip” perquè pogués ingressar quasi el doble, 1,36 milions. En Narcís Serra, malgrat en més d’una entrevista al mitjans havia deixat anar que feia de president per amor a l’art, ja que la presidència de la Caixa era un càrrec representatiu, entre el 2004 i el 2010 cada any s’embutxacava la misèria de 1,2 milions d’euros (el salari mínim d’un poca-roba era de 105.732 euros). A més a més, quan en aquella època els beneficis de l’entitat es reduïen de manera alarmant fins fregar pràcticament la insolvència tècnica, les retribucions i les dotacions a plans de pensions dels directius van augmentar descaradament. La Caixa de Catalunya va acabar sent rescatada, amb 12.000 milions de recursos públics, de la seva fallida inevitable i Hisenda no se n’ha rescabalat ni de la xavalla. La defensa dels acusats – bufets que no es moquen amb mitja màniga i fan provisions de fons i minutes no aptes per a mileuristes –, es basa en tirar pilotes fora i que tot es va fer d’acord amb la llei, i que els augments van passar tots els “controls” i sedassos que corresponia. Però la Fiscalia, en canvi, opina que dels controls se’n devien encarregar  funcionaris becaris o bornis, i demana entre quatre i dos anys de presó per als 41 acusats, a més a més d’una indemnització al FROB per import de 2.568.000 euros més interessos, en concepte de responsabilitat civil. El camaleònic Narcís Serra - un socialista de pedigrí, marxista descafeïnat reciclat a neocapitalista sense caure-li la cara de vergonya -, va posar-se gallet a la porta de l’Audiència reclamant justícia perquè, en la seva opinió, de tot allò que se’ls acusa no hi ha res d’il·legal. Però jo segueixo preguntant, com ho feia abans al ministre-astronauta: suposant que fos legal, passaria el cotó-fluix ètic?

En un país llatí com el nostre que tenim la mala fama de que tot just feta la llei algú ja maquina la trampa, emparar la honorabilitat en la suposada legalitat de conductes o pràctiques que fan pudor, què voleu que us digui! Em penso que, per desgràcia, a aquest país moltes vegades amb la llei ja s’hi embolica la trampa, com si fos la torna. I el que és pitjor, molts despatxos d’assessors espavilats, alguns amb ex-alts funcionaris de l’administració pública en nòmina, s’han fet més rics despatxant tornes que barres de pa. Una de les tornes amb més requesta en un moment donat foren les societats patrimonials, que es receptaven a la clientela forta d’armilla, pura i simplement per estalviar-se impostos, sense entrar en més detalls. Que el ministre faci ara posat d’encantat quan se li pregunta per què creu que ho va fer tot legal és per pixar-se de riure, francament. Perquè un ministre sí que hauria de tenir certes nocions d’ètica encara que digui que de fiscalitat no hi entén ni papa. I en quan a les retribucions dels directius de Caixa de Catalunya, deixant de banda la seva inoportunitat, els progres Narcís Serra i Adolf Todó m’agradaria saber quantes vegades sopaven disposant d’una moma tan important. Perquè jo no sé si era legal o no aquesta apujada de retribucions – això ja ho dirà el tribunal -, però a la meva manera de veure, ningú té dret a sopar dues vegades quan n’hi ha tants que es foten de gana. Però, és clar, de què serveix incloure l’ètica als currículums si el que fa triomfar són els màsters, encara que siguin comprats?            

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians  del blog.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada