L’EUROPA QUE NO VA A LA UNA NI PER CANVIAR L’HORA, MEDIARÀ ENTRE CATALUNYA I ESPANYA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 3 i diumenge 4 novembre de 2018)

- Se’m fa difícil de creure-ho, malgrat amb aquest pessimisme sóc conscient que esmicolo un dels mantres que els capitostos del “Procés” repeteixen una i altra vegada a la tropa, per mantenir-la desperta i amb la moral alta: que quan Catalunya decideixi donar el pas definitiu, Europa l’esperarà amb els braços oberts i li tutelarà la transició perquè no es foti de lloros ni li prenguin la cartera mentre faci tentines. El problema que jo hi veig és el de sempre: que en les partitures de l’orquestra europea una cosa és com sona la melodia i una altra de ben diferent com es llegeix la lletra. O sigui: que massa sovint els compromisos polítics retòrics no sempre es corresponen amb els interessos oficials dels Estats i, a l’hora de la veritat, sempre les raons d’Estat acaben cruspint-se insensibles i sense cap escrúpol tots els anteriors gestos amables i, fins i tot, les declaracions de bones intencions que en un excés d’eufòria i cordialitat potser van prodigar-se massa i que nosaltres qui sap si ingènuament ens vam creure. Però, francament, em costa de suposar que els 27 socis comunitaris quan parin atenció als seus respectius melics vegin més enllà dels seus propis interessos polítics, econòmics i sobretot territorials, si una regió d’un Estat membre, Catalunya posem per cas, els hi demana comprensió per una sedició consumada. Si ni tan sols són capaços de posar-se d’acord per decidir sobre una qüestió tan ximple com el canvi d’hora, es pronunciaran majoritàriament en una qüestió infinitament més dedicada?

No voldria pas trencar el plat bonic dels que se senten sincerament independentistes, però em preocupa que s’escoltin més el cor que no pas el cap, perquè estic fermament convençut que cap independència mai s’ha regalat sinó que s’ha guanyat. Si la volem, és evident que ens l’haurem de gruar a còpia d’empentes intel·ligents i ben planificades, de fermesa en mantenir-nos fidels al principi de la no violència i del propòsit de no fer cap pas endavant sense tenir els peus ben assentats a terra. I el primer pas, agradi o no escoltar-ho i assumir-ho, consisteix en assegurar-se una majoria independentista que democràticament no es pugui qüestionar ni a Madrid ni a Brussel·les. Per tant, el primer i principal objectiu passa més que per convocar un referèndum pròpiament dit - que seria fantàstic -, perquè l’independentisme assoleixi majories socials folgades a totes i cadascuna de les consultes electorals que es puguin convocar pròximament a l’Estat, siguin municipals, autonòmiques, estatals o europees. I perquè aquests resultats siguin favorables a la independència i quan més espectaculars millor, caldria a la meva humil manera de veure endreçar durant una bona temporada - almenys fins que l’objectiu final no estigui ben encarrilat -, les estratègies de partit en benefici d’una estratègia de país. Fent-se la punyeta i la traveta uns als altres per veure qui marca més paquet davant l’electorat i arramba cap a casa el bocí més gros del poder, no serà la manera d’arribar enlloc. Perquè ara no es tracta d’aconseguir el “poder”, de veure “qui mana més”, sinó d’anar colze contra colze per aconseguir avançar i no recular.

Però això no és el que passa, sinó tot el contrari. Cada vegada s’inauguren i es basteixen noves capelletes sobiranistes i sembla com si els aparells dels partits s’escarrassessin més en buscar tres peus al gat dels adversaris que no pas en destacar les coincidències. Un exemple el tenim ara mateix amb les concentracions als Lledoners: ahir i abans d’ahir se’n van convocar dues des de plataformes diferents – l’ANC en defensa de les institucions catalanes (10.000 persones) i  free-junqueras (15.000 persones) – i de seguida el comptable de torn ja es va encarregar de recalcar quina de les dues havia marcat més paquet. Potser no amb mala intenció, potser per pura inèrcia partidista, però des dels mitjans - verbigràcia periodistes, tertulians i politòlegs -, de casa nostra i ja no diguem des dels de la Brunete mediàtica es posa l’accent més en destacar les picabaralles, les estalonades i les travetes entre líders independentistes que no pas les crides a la unitat. I no vegeu com en fan barrila i mofa de les desavinences puntuals dels nostres, els Ribera, els Casado i demés patuleia jacobina! Sense unitat efectiva no hi ha res a pelar ni aquí, ni a Europa, com és doncs que no se n’adonin els gallets del galliner sobiranista i estableixen una treva de picossades fins que l’objectiu de país no s’hagi assolit? El passaport cap a la independència Europa només el reconeixerà si l’ha atorgat una majoria electoral indiscutible i homologable democràticament. Mentrestant no ens ho proposem en serio, només farem volar coloms, marejar perdius o intentar pescar llunes amb un cove. I perdoneu les molèsties.